un dia soñé

que estaba en un desierto caluroso con dunas
no, no... uno frío, en el polo norte con hielo, mucho hielo
no, el polo norte no, el sur! sí, en la antártida
sin osos polares, sin nada
y con un lago grande, muy grande
no, un lago no... con el mar
el mar y el horizonte muy lejano
y yo andaba por el hielo por la nieve
buscando algo... algo?
buscando comida, tal vez
buscando un amigo
buscando alguién?
y no tenía frío, no... era un sueño
y en los sueños puedes pedir lo que sea
así que... pedí un amigo!
y abdábamos los dos juntos hablando
y riendo y fumando... fumando?
no, fumando no, que horror de olor!
cantando, mejor, sí, cantando
y riendo aún más y felices
hasta que... chof! el mar bajo nuestros pies
dentro de nuestra ropa
dentro de nosotros
pero el agua... el agua no estaba fría
estaba justo al punto! que gustito...
y luego nadábamos... nadábamos mucho pero que muuuuuuuuuuuucho
hasta llegar a cabo verde... o cabo norte... o ciudad del cabo? cómo se llama esa puntita de tierra que sobresale de la punta?
y llégabamos y nos daban un gran banquete y hacíamos una fiesta
y luego, de pronto, una gran música
y mi mamá estaba allí... mi mamá?
oh nooooooooooo... el colegio? las ocho de la mañana?
oh nooooooooooo... me despierto

en diuen nadal

ahir vaig llegir un article on en carles capdevila va decidir passar, quan era jove, un nadal sense la família, a barcelona, pensant que estaria amb els seus companys de pis d'estudiants, però al final el van deixar sol i va acabar menjant-se un frankfurt al bar de sota parlant amb el cambrer perquè el consolés de la tristor...
i és que... és curiós, no? aquesta tradició que ens hem muntat tots plegats de passar el nadal en família? a mi la meva família m'agrada molt; el meu avi que em cau molt bé, devia ser una mica sarcàstic de jove; la seva germana, la tieta patidora de la família encara tira i amb el cap més clar que tots nosaltres... i no m'allargaré perquè podria fer-me pesada i tot parlant de tiets i tietes i cosins i cosines variats i per tots els gustos... i avui ha tocat fer el nadal a casa nostra, ja que allà on l'haviem de fer, resulta que han agafat un virus d'aquests de panxa i s'han passat la nit i major part del dia vomitant i sense poder menjar res...
doncs bé, no és que tingui res en contra la família, però algun any m'agradaria passar un nadal diferent. tot i que, si mai ho arribo a fer, estic segura que no em mirarien amb gaire bons ulls per casa... ehem ehem... m'hauré de buscar una excusa prou creïble... tot i que no sé pas si n'hi ha... potser buscar feina en algun païs on aquest dia no sigui festa... m'ho he de pensar...
en tot cas, ja hem passat un altre nadal, un altre dia en família, d'aquells que et passes el matí fent el dinar i descansant i la tarda païnt el dinar i descansant... i mira que tinc el cap ben atabalat de coses que he de fer i refer...
a veure si vaig a veure la foguera de la plaça major de vic, a passar fred als peus i escalfar-me les mans...

2ooNoU !

Joyeux Noël et Bonne Année...

Flors de Mucha, espirals, margarides, clavells, tulipes, roses, espines, trèvol, boix grèvol, estrelles i cordills ¬¬

i una firma
i plata i negre
i una postal que s'obre i s'aguanta!

Pet tooooooooooooots vosaltres!

nens petits i putats

Una amiga meva de l'institut ha parit tu! Un noiet que beu molta llet i que es diu Jordi. Que fooooooooooort! És la primera de la meva edat que conec; i quan l'he trucat, m'ha dit que una altra que anava amb nosaltres a classe també!

Quina por! A mi encara em queden uns anyets eh... No fotem no fotem... Però me n'alegro moltíssim per elles i els seus =)

I m'encanta tenir un xic músic! Em dóna la vena artística que trobo que em falta; una altra visió del món; una altra manera de pensar; una altra manera de viure... j'adore!

Endavant doncs, que soni la música! I que en Jordi la pugui sentir!

I un gos i un gat i el conte ha començat.

Avui ja és dia 30 de novembre. I dic ja per com passa el temps! Però sí, fa fred i un ja comença a veure el Montseny nevat, els llums de Nadal als carrers de les ciutats, els anuncis de la televisió de perfums i joguines i que per sopar ve molt de gust una sopeta calentona al costat de la calefacció, a falta de llar de foc. I per aquestes dates va bé a vegades fer una reflexió del què ha estat l'any. Ja sé que encara falta un mes, i que serà un mes molt intens de feina i tot plegat ...

Així fent un breu resum, vaig començar l'any amb 22 anys i a casa la Lorda, on vam celebrar el cap d'any amb la colla tan maca de Vic. Per aquelles dates jo estava estudiant pels últims exàmens de la carrera. Només en tenia tres i el dia 21 de gener, amb ja 23 anys, vaig acabar. El dia 24 més o menys ens vam embrancar en Pol, en Jordi i jo a fer una ruta esplèndida i fantàstica per mig Europa, que tenia com a destí final, per mi, Berlín (ells tornaven a casa). A Berlín m'hi vaig quedar fins el 6 d'agost fent el projecte, descomptant el pont de l'1 de maig que vaig fer una visiteta als de casa... La veritat és que va ser un erasmus molt bonic. Per la ciutat i per la gent que allà vaig conèixer: l'Edgar i la Maria (els dos de la foto) i en Guillem, a part de molts altres que també m'estimo molt, com els del curs d'alemany o els dels sopars del divendres. L'estiu va ser especialment trist, degut a la pèrdua d'un molt bon amic: se'l va endur la pedra de Marroc. Però encara està amb mi cada dia, això segur. Entre això i treballar una mica a l'estanc i fer una setmana de vacancetes a Port de la Selva i Marsella amb en Pol i amigues va passar ràpid. El setembre em va agafar de sorpresa, ja que em pensava que ja començava el màster, però al final va ser a l'octubre. Així que se'm van allargar un mes les vacances. I ja em va anar bé, perquè vaig aprofitar per quedar amb gent que feia temps que no veia i que tenia una mica descuidada... I fins i tot per passar una setmaneta per Bilbo! L'octubre va començar i amb ell el màster a la URV de Tarragona, i fins ara! Ara ja fa dos mesos que estic allà, entre setmana. I la veritat és que m'agrada el que faig, i també hi ha gent molt maca, com a tot arreu (i com a tot arreu, gent que no tant). Però estic bé, i això és el que compta. L'únic problema és que és una mica lluny i viatjo molt i m'enyoro una mica, però va bé. I visc a casa la família d'en Guilem, el noi de Berlín... Així que podríem dir que em va canviar una mica la vida aquest erasmus... Però no tota...

I un gat i un gos, i aquest conte s'ha fos.

uouo

veig poc la tele, però a vegades fan alguna cosa que fa riure:
apm i polònia
i ja està
avui sóc de poques paraules!
macos tots!
també estic contenta jo i faig riure...

el nostre món

tinc un amic
que em mira i em somriu
i m'encanta quan somriu!
i riu
i m'encanta quan riu!

el miro i somric
i li encanta quan somric!
i ric
i encara li agrada més.

i riem junts
tots dos junts
i ens fem pessigolles
amb les mans fredes
i els cossos calents
i ens despentinem els cabells
i ens toquem el cul
i la panxa

i ens abracem
i riem
i per uns moments ens endinsem dins del nostre món
i ens allunyem del de tots

novembre

un dia soñé
que el mundo era de colores
que había prados con margaritas
en lugar de aparcamientos de coches
que había altos árboles
que ocupaban el sitio de los gratacielos
no había ruidos de motores ni humo por las calles
la gente iba en bici o a pie
canvi de lloc instantani
núvols kinton
i allarga't bastó

Tranquil·litat

Tinc ganes de llevar-me i sentir el silenci. I escoltar música i fer-nos l'esmorzar i gaudir d'un matí de diumenge tranquil i bonic, encara que a fora plogui. De fet, és bonic mirar a fora i veure que plou. Neteja i purifica l'aire i alhora la ment.

els meus amics (macos)

els 4 gats
ben espantats
reien a cor que vols
quan estaven lligats
i ben empolainats
com uns mussols

per les platges de Leiden

imperial tàrraco!

muraaaaaaaaaaaaaaalles, muralles de tarragooooooooooooona!

Corine Imanol Sara Bilbo

Tren dels anys cinquanta o més vell fins a Bilbo. Recomanable si voleu sentir-vos enmig de la guerra civil, veure películes de la meg ryan quan encara no era famosa i patir un mal d'esquena el dia següent!
Arribar a casa i companya agradable i sopar calentonet.


El dia següent metro fins a Portugalete i travessar la ría amb el puente colgante! Un dels primers d'Espanya. Caminar i caminar i caminar pel costat del mar, fins a la punta del penyasegat i encara més enllà i perdre'm fins a trobar la següent parada de metro...

Dinar en una escola d'euskera i tarda buscant street art:

space invaders per toooooooota la ciutat! Vespre tranquil·let a casa amb pizza!


L'endemà cap a Donostia... aquest cop amb bus, contemplant el fantàstic paisatge: quines muntanyes més verdes! I ara es veu que en volen foradar unes quantes per l'ave que unirà

Bilbo, Gasteiz i Donostia. Espero que ho facin bé, perquè ho faran de totes totes. Donostia molt tranquil·let... Pujar els cims, caminar per la conxa de punta a punta, fer un passeig pel parc d'atraccions abandonat amb funicular incorporat, menjar pintxos, beure zuritos i berenar xocolata amb xurros... Gran dia. Vespre caseta... sorpresa: l'imanol ens ha fet "lubina" al forn...
El dia següent la Corine fa gofres... Com em cuiden! I vaig a passejar pel casco viejo i després 4 hores al Guggenheim... Exposició sobre Juan Muñoz molt interessant i l'edifici i les gegants escultures de Ricard Serra i... i... buf buf... Molt interessant.
A caseta altra cop... Sopar aviat una pasta deliciosa amb espinacs i anar a un pub irlandès! Quants guiris... i euskalduns... Que bonic conèixer gent tan maca...


L'últim dia plou una mica i fa fred així que decideixo quedar-me a casa a llegir el llibre que el tenia mig abandonat... Buf... com enganxa. Quan ja són les sis de la tarda... Què, Imanol, anem a fer una birra? Quedem més tard amb la Corine per anar al típic bar de les croquetes (rodones) i al bar on treballava abans l'Imanol a fer una tortilla... I m'acompanyen al tren! Fins a les dues enganxada a l'últim llibre i l'acabo... Buf... És que no es pot pas deixar a mitges... Conec a una noia russa al tren molt maca que va a passar uns dies a Barna.
I, finalment, mar, sortida de sol i arribem! Bon dia!
Que bonic Euskadi... Sentiment de germanor inevitable, bonics paisatges, bon menjar, bona gent i una sorpresa d'última hora: han fet una sala de concerts i culturals en una antiga església! Clar que sí!

*A veure si endevineu on van les fotos enmig del text... M'és molt difícil fer-h jo!

Com una tortuga

Em sembla que ja sé què em passa. El molt maco d'en centpeus m'ho ha fet veure avui. Si el llegiu, veureu de què parlo.
Diu, simplificant molt, que el cervell té dues parts: la part simpàtica (més activa) i la parasimpàtica (més relaxada). I que normalment hi ha un equilibri entre les dues, per anar fent vida normal.
El que sospito, és que últimament tinc més activada la part parasimpàtica, la qual cosa em provoca nyonya, ganes de fer el mandra, de no fer res, de jaure... Amb els aires d'una tortuga, ves. I crec (això ja és cosa meva) que va a més a mesura que passa el temps. Sort que té data de caducitat.

Això mesclat, és clar, amb què he pescat un bon refredat i els mocs no em paren de rajar. Ai quin mal que fan els mocadors de paper!

Després de dormir tota la tarda vaig a donar una volta per la Mercè. Espero que no plogui.

Il me regarde

La ruta del ferro i el carbó

Avui al matí ben decidida m'he posat les malles de fer esport, el polar del Decathlon, els guants i el buff i amb la bici cap a l'estació de tren de Vic! Encara feia fresqueta, i més anant de baixada, però quin airet més bo!
Un cop a l'estació, m'he esperat mitja horeta tot llegint La fundació i he agafat el tren cap a Ripoll (10:34). Un cop allí, i després de travessar les vies per sota una rampa, he anat seguint els senyals horitzontals (sí, al terra) de les bicicletes i els peatons que m'han dut fins a la sortida de la ruta del ferro i el carbó. És un caminet que va de Ripoll fins a Sant Joan de les Abadesses (de moment) i que segueix el camí que antigament feia la via del tren, quan hi havia les mines de carbó actives. El camí fa l'amplada de la via del tren i està tot esfaltat. Passa pel costat del riuet, pel costat de la carretera a trossos, però sempre envoltat de verd i de muntanyes! I està tot molt bén senyalitzat. Fins a Sant Joan són 9 km i si en fas dos més arribes al final del camí. Ara està en obres, però en principi ha d'arribar fins a Ogassa. I aquest no és pas l'única ruta que hi ha per aquella zona... En tenen un munt! Però avui una i prou, no ens passem. Quan he arribat al final del camí, que és pla-pujada, m'he menjat el meu entrepà de formatge amb pa de xapata que m'havia preparat al matí, buidar i omplir aigua i tornar-hi. La tornada és molt més fàcil, ja que és tot baixada, gairebé. I res, a la una ja era un altre cop a l'estació de Ripoll i a esperar el tren tot llegint un altre cop. A les 13:29 ja ha sortit cap a Vic. Un cop a Vic, pel camí de Sant Llàtzer cap a Calldetenes, i des d'allí, la ruta dels molins fins a Sant Julià. Ha sigut el tros més dur de tot el camí! Però val la pena, sí.
Bona excursió!

Ja comença!

Hola xicots i xicotes!
Demà dia 15 de setembre és un dia especial. I ho és perquè ens recorda a tots que comença el curs acadèmic. Aquí a Catalunya comencem tard, així que no ens podem pas queixar. Que a d'altres lloc el dia 1 ja s'hi posen.
Demà al matí tothom farà mala cara, menys els més innocents o optimistes. Quan faltaran pocs minuts per les nou del matí, totes les ciutats i pobles aniran plenes de cotxes, busos i bicicletes que portaran els nens a l'escola, el jovent als instituts i molts universitaris a les classes magistrals.
I és que d'aquí poc ja serem tardor. Sí, sí... L'estiu passa massa ràpid, que diuen. Aix.
Jo, per sort o per desgràcia no m'hi poso fins els dia 6 d'octubre. Així que a aprofitar aquests dies! Que després no em pugui queixar!
Salut!

?

diuen que quan més escrius és quan estàs trist
i nostàlgic
i deprimit...

doncs jo fa dies que no escric
n'endevineu el perquè?

Sempre aquí

La vida és bonica però a vegades ens fot. I ens la foten. I un cop ens l'han fotut, ja s'ha acabat el bròquil, tu. Ni pa amb tomàquet, ni peus de porc. Estan tots tocat del bolet. Bon vent i barca nova.

Croquetament...

Ara ja tot ve de baixada...! =)