Acabo d'anar a una xerrada que es feia a la facultat, organitzada per la Xarxa de la Complexitat o alguna cosa així. La xerrada la feia David Weitz, un físic de Harvard que ara és més conegut per organitzar el curs de "Science and Cooking" a Harvard amb molts xefs catalans i amb la col·laboració de la Fundació Alícia.
Bàsicament, han vist que aquest curs és una manera molt i molt bona per ensenyar ciència als estudiants; explicar-la d'una manera que els interessi i els agradi i, a més, els sorprengui. Primer els xefs feien demostracions i més coses, i després els científics explicaven els fenòmens científics que hi estan relacionats.
La xerrada ha sigut molt amena; explica molt bé ell; ha parlat molt bàsicament sobre espumes i emulsions, i soft matter (o matèria/materials tous), i després això del curs.
De fet, moltes "lectures" es poden trobar a youtube, per exemple:
Si teniu temps, mireu-los, que són realment interessants!
dimecres, 16 de març del 2011
dilluns, 14 de març del 2011
Dinars de carmanyola
Doncs a mi sí que m'agrada el pebrot! Fregit lentament durant 40 minuts amb ceba, encara més! I més si va acompanyat d'arròs basmati i botifarra de St. Julià, tot condimentat amb pebre! Mmmm... Quins dinars de carmanyola més bons!
dijous, 24 de febrer del 2011
Només sé que no sé res. De qui era aquesta frase? Ara em va com anell al dit.
Ulls negats, cap fet un cabdell de llana, mans tremoloses al teclat.
On eren aquells temps on tot anava bé? Aquells temps feliços. Què n'hem fet de tot plegat? Com hem pogut arribar en aquesta situació?
Mossegada als llavis per no cridar. Les llàgrimes s'escolen galtes avall. Ulls mirant al sostre.
No sé com ho he fet, però sé que he actuat malament. Fugir, excloure't, anar-me'n, esmunyir-me per les parets. Perdona'm.
No hagués imaginat mai aquest final.
Penso i no sé què penso. Per què sí, o per què no? Què vull? Algú m'ho pot dir?
I totes les cançons parlen de nosaltres...
Vull somriure, collons! Vull riure. Vull tenir il·lusió. Vull tornar a ser jo. On sóc?
Diuen que aquests moment són els més productius, literàriament i musicalment parlant. Llàstima que no sigui escriptora, ni música, ni compositora.
Ulls negats, cap fet un cabdell de llana, mans tremoloses al teclat.
On eren aquells temps on tot anava bé? Aquells temps feliços. Què n'hem fet de tot plegat? Com hem pogut arribar en aquesta situació?
Mossegada als llavis per no cridar. Les llàgrimes s'escolen galtes avall. Ulls mirant al sostre.
No sé com ho he fet, però sé que he actuat malament. Fugir, excloure't, anar-me'n, esmunyir-me per les parets. Perdona'm.
No hagués imaginat mai aquest final.
Penso i no sé què penso. Per què sí, o per què no? Què vull? Algú m'ho pot dir?
I totes les cançons parlen de nosaltres...
Vull somriure, collons! Vull riure. Vull tenir il·lusió. Vull tornar a ser jo. On sóc?
Diuen que aquests moment són els més productius, literàriament i musicalment parlant. Llàstima que no sigui escriptora, ni música, ni compositora.
dijous, 17 de febrer del 2011
Cafè cafè o te?
A la sala on sóc ara hi ha un nou llogater: es tracta d'una Nespresso. No sé com ha entrat aquí, però s'hi ha ben instal·lat. Està just dos metres darrere meu. Ara mateix la sento com treu l'aigua per la boca en forma de cafè. Els del departament estan ben contents; almenys els que beuen cafè.
Jo no en bec. En vaig beure una temporada, quan feia segon i tercer de carrera. Me'n recordo que vaig començar, suposo que influenciada per la meva companya de pis, perquè m'adormia molt a les nits, vull dir massa d'hora. Portava una vida molt agitada, i havia d'estudiar molt. Com que la coca-cola no m'ha agradat mai gaire, pel gas i perquè després em sentia amb la panxa inflada, vaig optar pel cafè. Al principi m'anava bastant bé. Normalment em prenia un cafè amb llet al matí o a mig matí i un tallat després de dinar. Amb llet sempre; el cafè sol si que no el suportava. I sense sucre! El cafè dolç tampoc m'agradava; i la llet ja li donava el punt just. Va arribar un moment, però, que el vaig deixar, bàsicament, per tres raons:
- se'm posava una mica malament a la panxa
- tot i que m'agradava l'olor, no m'agradava gens el gust que em deixava a la boca
- el meu xicot tampoc en bevia
Així doncs, al cap d'un parell d'any el vaig deixar i des d'aleshores no l'he tornat a tastar. Bé, algun dia algun capuccino, però després de demanar-lo ja me'n penedeixo perquè no se'm posa bé. I ara ja fa temps de l'últim. No el necessito pas. Jo sóc de la rama dels tes. Hi ha tes molt dolents (molt!), però n'hi ha de boníssims... I aquests sí que se'm posen bé a la panxa. Sobretot el te de canyella, de menta, vermell, de vainilla, l'English breakfast... sense sucre sempre, i algunes vegades amb llimona o llet (com els anglesos). Però sol va bé. El te verd japonès també m'agrada, i em recorda molt a Japó... El fumat no m'agrada, ni alguns de verd tampoc, ni tampoc els que són molt forts...
No diria que em molesta la Nespresso que tinc a darrera. Seria una mentida si ho digués. Fa sorollet, però és perfectament suportable. I l'olor no em desagrada pas. Només penso que algun dia hauria de portar un bullidor d'aigua per fer-me algun te. Als laboratoris que he estat a Japó i Alemanya sempre n'hi havia, i era un plaer.
Això sí, ara crec que els del departament es beuen més cafès que abans, i la sala sempre fa olor a cafè =). El bar de la uni ha perdut clientela, i Nespresso n'ha guanyat. El medi ambient, crec que hi ha sortit perdent, amb totes les càpsules i els cartrons que envolten les càpsules... Sort que almenys es fan el cafè amb tasses i no amb gots de plàstic!
En fi, Nespresso, benvinguda siguis! Però espero que aviat t'acompanyi un bullidor! Ara que hi penso... Podria fer anar la Nespresso sense càpsula, i aleshores sortiria aigua calenta, no? Clar que potser no prou calenta per fer un te... O potser sí! Mmmmm... S'haurà de provar!
Jo no en bec. En vaig beure una temporada, quan feia segon i tercer de carrera. Me'n recordo que vaig començar, suposo que influenciada per la meva companya de pis, perquè m'adormia molt a les nits, vull dir massa d'hora. Portava una vida molt agitada, i havia d'estudiar molt. Com que la coca-cola no m'ha agradat mai gaire, pel gas i perquè després em sentia amb la panxa inflada, vaig optar pel cafè. Al principi m'anava bastant bé. Normalment em prenia un cafè amb llet al matí o a mig matí i un tallat després de dinar. Amb llet sempre; el cafè sol si que no el suportava. I sense sucre! El cafè dolç tampoc m'agradava; i la llet ja li donava el punt just. Va arribar un moment, però, que el vaig deixar, bàsicament, per tres raons:
- se'm posava una mica malament a la panxa
- tot i que m'agradava l'olor, no m'agradava gens el gust que em deixava a la boca
- el meu xicot tampoc en bevia
Així doncs, al cap d'un parell d'any el vaig deixar i des d'aleshores no l'he tornat a tastar. Bé, algun dia algun capuccino, però després de demanar-lo ja me'n penedeixo perquè no se'm posa bé. I ara ja fa temps de l'últim. No el necessito pas. Jo sóc de la rama dels tes. Hi ha tes molt dolents (molt!), però n'hi ha de boníssims... I aquests sí que se'm posen bé a la panxa. Sobretot el te de canyella, de menta, vermell, de vainilla, l'English breakfast... sense sucre sempre, i algunes vegades amb llimona o llet (com els anglesos). Però sol va bé. El te verd japonès també m'agrada, i em recorda molt a Japó... El fumat no m'agrada, ni alguns de verd tampoc, ni tampoc els que són molt forts...
No diria que em molesta la Nespresso que tinc a darrera. Seria una mentida si ho digués. Fa sorollet, però és perfectament suportable. I l'olor no em desagrada pas. Només penso que algun dia hauria de portar un bullidor d'aigua per fer-me algun te. Als laboratoris que he estat a Japó i Alemanya sempre n'hi havia, i era un plaer.
Això sí, ara crec que els del departament es beuen més cafès que abans, i la sala sempre fa olor a cafè =). El bar de la uni ha perdut clientela, i Nespresso n'ha guanyat. El medi ambient, crec que hi ha sortit perdent, amb totes les càpsules i els cartrons que envolten les càpsules... Sort que almenys es fan el cafè amb tasses i no amb gots de plàstic!
En fi, Nespresso, benvinguda siguis! Però espero que aviat t'acompanyi un bullidor! Ara que hi penso... Podria fer anar la Nespresso sense càpsula, i aleshores sortiria aigua calenta, no? Clar que potser no prou calenta per fer un te... O potser sí! Mmmmm... S'haurà de provar!
dissabte, 22 de gener del 2011
divendres, 21 de gener del 2011
dimecres, 12 de gener del 2011
diumenge, 9 de gener del 2011
Any nou!
Demà comença realment el nou anys. Fins avui han sigut encara dies de posar-se a to, de moure's una mica, continuar menjant coses extra, veure familiades, i llegir i descansar. Demà, per mi, comença l'any treballador. Una mica de ganes de rutina ja en tinc. Treballar, fer una mica d'esport, continuar amb el francès, i sortir de tant en tant amb els amics. Quan porto uns dies fent coses fora de la rutina em ve molt de gust tornar a la vida normal... Clar que em dura poc. A veure quan tinc ganes de fer el proper viatge =)
De moment l'any ha començat força mogudet. I aquest any ho pot ser molt de mogudet. Sembla increïble l'estupidesa d'alguns, per sort, fa reaccionar a molts d'altres.
I he començat l'any amb un llibre que ja estic a punt d'acabar: Ceux qui sauront, de Pierre Bordage. Un llibre d'ucronia, és a dir, pensat en un temps que no és el real. Mmmmm... No sé si m'explico bé. Com "utopia" és un lloc fantàstic, que no existeix, doncs "ucronia" el mateix amb el temps. Aquest llibre parteix del fet que la Revolució Francesa de 1789 no va triomfar, i des de llavors n'hi ha hagut moltes més, totes fracassades, i a França (i a tot el món, però l'acció del llibre té lloc a París i voltants) el món és ben diferent de com el coneixem ara. A l'any 2008 hi ha els reis, i la gent de la cort, amb accés a la informació, a l'educació, als privilegis... I el poble "cous noirs" en diuen "colls negres" que són els que treballen i són incults. Però hi ha tot un món clandestí pel mig, amb escoles clandestines, internet clandestí... La gent del rei no volen que el progrés vagi a la gent del poble perquè aquests no es rebelin i, per exemple, tot i que el telèfon s'ha inventat, no l'han fet prosperar i ningú no el coneix perquè podria ser "perjudicial" pels rics, així com també la rentadora, "no fos cas que les dones no tinguessin feina i reclamessin els seus drets".... Un llibre del tot recomanable, almenys fins ara. Vaig a llegir ara les 50 pàgines que em queden per acabar!
De moment l'any ha començat força mogudet. I aquest any ho pot ser molt de mogudet. Sembla increïble l'estupidesa d'alguns, per sort, fa reaccionar a molts d'altres.
I he començat l'any amb un llibre que ja estic a punt d'acabar: Ceux qui sauront, de Pierre Bordage. Un llibre d'ucronia, és a dir, pensat en un temps que no és el real. Mmmmm... No sé si m'explico bé. Com "utopia" és un lloc fantàstic, que no existeix, doncs "ucronia" el mateix amb el temps. Aquest llibre parteix del fet que la Revolució Francesa de 1789 no va triomfar, i des de llavors n'hi ha hagut moltes més, totes fracassades, i a França (i a tot el món, però l'acció del llibre té lloc a París i voltants) el món és ben diferent de com el coneixem ara. A l'any 2008 hi ha els reis, i la gent de la cort, amb accés a la informació, a l'educació, als privilegis... I el poble "cous noirs" en diuen "colls negres" que són els que treballen i són incults. Però hi ha tot un món clandestí pel mig, amb escoles clandestines, internet clandestí... La gent del rei no volen que el progrés vagi a la gent del poble perquè aquests no es rebelin i, per exemple, tot i que el telèfon s'ha inventat, no l'han fet prosperar i ningú no el coneix perquè podria ser "perjudicial" pels rics, així com també la rentadora, "no fos cas que les dones no tinguessin feina i reclamessin els seus drets".... Un llibre del tot recomanable, almenys fins ara. Vaig a llegir ara les 50 pàgines que em queden per acabar!
dijous, 23 de desembre del 2010
dimecres, 15 de desembre del 2010
Les quatre columnes
Estic molt contenta que hi tornin a haver les 4 columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc. No en sabia res, jo, d'aquestes columnes, fins que ho vaig veure... on era? a les notícies, suposo. Les vaig veure i vaig pensar "les 4 barres de Catalunya", i tot seguit "no, no pot ser!". Però sí, efectivament, quan Puig i Cadafalch les va alçar, representavesn les 4 barres, o 4 pals de gules de la senyera... Un símbol de catalanitat. I com que suposo que tothom ho veia molt clar, el senyor Primo de Rivera també tenia molt clar que s'havien de tirar a terra. I així ho va fer. Just abans de l'exposició universal del 29, les columnes van ser enderrocades a l'any 1928.
Ara hi tornen a ser, pel que he llegit, gràcies a molta gent insistent que no ha parat fins que ho ha aconseguit.I molta gent que ha donat suport a la iniciativa. Això sí, estan una mica més endarrere d'on eren originàriament, i es veu que fan 1 metre menys d'alçada. Tot i així són ben altes! Diumenge passat les vaig anar a veure. Encara hi havia les tanques de les obres, però feien molt de goig amb la lluna que les mirava des del cel "com el punt d'una i". Per allà passava una parella, i l'home deia "És igual que no t'agradin, el fet és que les van enderrocar i ara tornen a ser aquí"; i la dona responia "Però puc continuar dient que no sé si m'agraden, oi?". Agradar o no agradar, això és molt relatiu. El que és segur és que la vista del palau de Montjuïc ha canviat, i molt. No estem acostumats a veure quatre barrots immensos que ens tapen el palau; però tot és qüestió d'acostumar-s'hi, i jo em sembla qu ja ho he fet!
A part de ser un símbol de la catalanitat, és molt curiós el fet de veure 4 columnes que no aguanten res. Un s'imagina què hi podria haver allà a dalt, o que formen part d'un temple romà inacabat... Alguns de més pensadors potser hi veuen que les columnes aguanten el cel, o bé tot el pes que hem de suportar els catalans pel sol fer de ser-ho. Es veu que Puig i Cadafalch hi volia posar unes estàtues, però al final no va tenir temps. Les posaran algun dia, o potser ningú no sap quines estàtues són?
En fi, molt contenta per aquest fet, com ja he dit, i puc dir ben clar i ben alt, visca Catalunya!
Ara hi tornen a ser, pel que he llegit, gràcies a molta gent insistent que no ha parat fins que ho ha aconseguit.I molta gent que ha donat suport a la iniciativa. Això sí, estan una mica més endarrere d'on eren originàriament, i es veu que fan 1 metre menys d'alçada. Tot i així són ben altes! Diumenge passat les vaig anar a veure. Encara hi havia les tanques de les obres, però feien molt de goig amb la lluna que les mirava des del cel "com el punt d'una i". Per allà passava una parella, i l'home deia "És igual que no t'agradin, el fet és que les van enderrocar i ara tornen a ser aquí"; i la dona responia "Però puc continuar dient que no sé si m'agraden, oi?". Agradar o no agradar, això és molt relatiu. El que és segur és que la vista del palau de Montjuïc ha canviat, i molt. No estem acostumats a veure quatre barrots immensos que ens tapen el palau; però tot és qüestió d'acostumar-s'hi, i jo em sembla qu ja ho he fet!
A part de ser un símbol de la catalanitat, és molt curiós el fet de veure 4 columnes que no aguanten res. Un s'imagina què hi podria haver allà a dalt, o que formen part d'un temple romà inacabat... Alguns de més pensadors potser hi veuen que les columnes aguanten el cel, o bé tot el pes que hem de suportar els catalans pel sol fer de ser-ho. Es veu que Puig i Cadafalch hi volia posar unes estàtues, però al final no va tenir temps. Les posaran algun dia, o potser ningú no sap quines estàtues són?
En fi, molt contenta per aquest fet, com ja he dit, i puc dir ben clar i ben alt, visca Catalunya!
dimarts, 7 de desembre del 2010
ara!
Portem una setmaneta ben enfeinada. Des que va aparèixer l'ara als quioscs i que, per tant, el compro (40 €, 40 dies) han passat un munt de coses a la nostra societat. Que si eleccions, que si el Barça 5-0, que si el Wikileaks, i un llarg etcètera. Passen moltes coses cada dia i, a vegades, tenim un boom d'informació. Jo no sé com s'ho fan els diaris per treballar tant durant la nit, o el dia. És molta feina! I en un dia, és gairebé impossible de llegir-se'l tot. "Només els jubilats poden", li deia l'altre dia a mon pare, que aquest any s'ha jubilat, però em va dir un "No, tampoc" bastant rotund. I mira que hi ha diaris al món! I llibres, i revistes... Ens passaríem el dia llegint si ens ho haguéssim de llegir tot. Per no parlar de bloc/gs i pàgines web. Però bé, hem de fer una selecció i fer el que podem. Tampoc es tracta de viure amargats perquè no podem amb tot. De mica en mica anem fent... Dins de les nostres possibilitats.
A part de tot el que ha passat el món, jo també he fet cosestes aquest pont. De fet fa unes setmanes que intento quedar amb gent que fa molt que no veig, i que són gent que m'estimo molt. És un plaer fer una cerveseta amb algú que fa temps que no veus però que hi parles com si t'acabessis de veure el dia abans. I fer sopars amb gent maca =) Vaig anar un dia al museu Dalí. Tot un senyor, en Dalí. Ja coneixia algunes obres seves, però al museu hi ha de tot i més. I té molts estils diferents, de fet. A mi el que m'agrada més és quan fa rellotges tous i elefants amb cames llargues. També un dia a passejar pel camí de ronda de "El Port de la Selva", ben bonic, que va fins a Llançà i més enllà. Uns dies relaxants, sí. També mirant "Lost"... feia gairebé un any que no miràvem la sèrie, i ja toca acabar-la. Ara només queden uns 4 o 5 capítols per acabar... MadMen ho vaig deixar després de Japó, però potser hi torno a enganxar-me aviat... També he passat uns dies amb l'avi i la tieta, que pobres, ja són molt vellets. Ara a l'avi li fa molt mal el cap, diuen que és per un herpes, i l'està deixant cec, pobre. Però bé, diuen que no hi ha massa res a fer. Jocs de taula, Heroquest, i Pictionary. Treballar? Poquet, fora de la feina. A la uni, de moment, sembla que tot torni a anar bé. Les reunions setmanals fan el seu fet. Ara només falta que els experiments rutllin. Però també hi ha una bona part de càlcul que s'ha de fer. I la farem! I el francès? Doncs amb molt de gust, va millorant a poc a poc. Ara em toca fer un fictionary, a veure si el faig ja =) Algú em pot donar una idea d'una paraula en francès? Quina és la vostra paraula preferida en aquest idioma? Paraula, no expressió!
À bientôt mes amis! I quina sort que ja tornem a ser tots aquí!
A part de tot el que ha passat el món, jo també he fet cosestes aquest pont. De fet fa unes setmanes que intento quedar amb gent que fa molt que no veig, i que són gent que m'estimo molt. És un plaer fer una cerveseta amb algú que fa temps que no veus però que hi parles com si t'acabessis de veure el dia abans. I fer sopars amb gent maca =) Vaig anar un dia al museu Dalí. Tot un senyor, en Dalí. Ja coneixia algunes obres seves, però al museu hi ha de tot i més. I té molts estils diferents, de fet. A mi el que m'agrada més és quan fa rellotges tous i elefants amb cames llargues. També un dia a passejar pel camí de ronda de "El Port de la Selva", ben bonic, que va fins a Llançà i més enllà. Uns dies relaxants, sí. També mirant "Lost"... feia gairebé un any que no miràvem la sèrie, i ja toca acabar-la. Ara només queden uns 4 o 5 capítols per acabar... MadMen ho vaig deixar després de Japó, però potser hi torno a enganxar-me aviat... També he passat uns dies amb l'avi i la tieta, que pobres, ja són molt vellets. Ara a l'avi li fa molt mal el cap, diuen que és per un herpes, i l'està deixant cec, pobre. Però bé, diuen que no hi ha massa res a fer. Jocs de taula, Heroquest, i Pictionary. Treballar? Poquet, fora de la feina. A la uni, de moment, sembla que tot torni a anar bé. Les reunions setmanals fan el seu fet. Ara només falta que els experiments rutllin. Però també hi ha una bona part de càlcul que s'ha de fer. I la farem! I el francès? Doncs amb molt de gust, va millorant a poc a poc. Ara em toca fer un fictionary, a veure si el faig ja =) Algú em pot donar una idea d'una paraula en francès? Quina és la vostra paraula preferida en aquest idioma? Paraula, no expressió!
À bientôt mes amis! I quina sort que ja tornem a ser tots aquí!
divendres, 19 de novembre del 2010
D'aquí
i fins allà!
Dono una volta al món i ja hi sóc!
A totes hores!
...
Les de tot arreu!
Durant l'expresso i el pancake
i la pizza i la cervesa.
Al matí, a la nit
al vespre, al migdia,
mentres dormo,
mentres ric.
Dono una volta al món i ja hi sóc!
A totes hores!
...
Les de tot arreu!
Durant l'expresso i el pancake
i la pizza i la cervesa.
Al matí, a la nit
al vespre, al migdia,
mentres dormo,
mentres ric.
divendres, 12 de novembre del 2010
Festa ExpAliments
Dissabte al matí em podreu trobar al Campus de l'Alimentació de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet, on s'organitza la Festa ExpAliments.
No sabem quanta gent vindrà, però segur que els que vinguin s'ho passaran bé i aprendran coses noves! Almenys jo!
Ens veiem allà?
http://expaliments.wordpress.com/
Fins aviat!
(la setmana que ve, crònica de la festa!)
No sabem quanta gent vindrà, però segur que els que vinguin s'ho passaran bé i aprendran coses noves! Almenys jo!
Ens veiem allà?
http://expaliments.wordpress.com/
Fins aviat!
(la setmana que ve, crònica de la festa!)
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Things I miss from Japan
1 - Japan Bus
Only joking. I will miss the queue formed when people are waiting to get on the bus.
2- Close doors button on elevator
Everybody uses it there; no time no time! Here it doesn't exist. Strange, huh?
Only joking. I will miss the queue formed when people are waiting to get on the bus.
2- Close doors button on elevator
Everybody uses it there; no time no time! Here it doesn't exist. Strange, huh?
It's been a month!
Hello dear readers!
Most of you maybe think "What has happened to Anna?", "Is she still alive?". The answer is yes, I am.
It's been nearly a month now, back in Barcelona. And it has not been an easy one. Apparently, my life was easier living in Japan. Although much lonlier, that's right. I had my time to go running, write posts, watch TV series, and everything together with working in the lab everyday and discovering Japan. I had the great chance to live side by side to the university. This is one of the greatest changes. Now I spend 30 minutes by bike to go there. It's not that I don't like it; I love cycling, in fact. But, of course, 1 hour a day (sometimes more if I go somewhere else) is invested in transport.
I have also re-started my French courses. Two days a week, two hours per day. That makes four hours per week. And I do love it, too.
Cooking. That has changed too. In Japan I hadly never cooked. The lunk in the university was great: good taste, good price. I ate everyday there, with all the lab collegues. And for dinner? Well, cooking for one is not the same as cooking for two or more. For myself I did quite easy things: soup, rice, noodles (only add hot water), bread with something, yogurths and fruit... And many days I went to have dinner somewhere too. Now, I cook everynight, since I prepare my "tupper" for next day's lunch, and also the dinner. This is more time to put inside of the basket.
Family and friends. In Japan I did not know many people. Obviously, my family wasn't there. I sometimes spoke with my mum through skype, and I sent postcards to my grandparents, but that's a totally differnt thing. And friends? Well, I had some friends there, but of course, the relationship is very different. Although they made me have really good times!
And the work in the uni? Well, this has also changed a lot. There I worked alone, only sometimes speaking with the professor. Here, it's all a mess. Since I "understand" the language they speak, it is more difficult to concentrate, and moreover, I do many things apart from the thesis in the uni. Maybe I should concentrate in only one thing.
Anyway, the thing is that when I arrive home from the uni, or French, I cook, have dinner, wash clothes, and usually I fall asleep on the sofa after dinner. Well, sometimes it is beer night, and usually in the weekends I go to my home-town. So... where is the time to write? I don't know! But I have to find it!
Another thing that I forgot, is TV and newpapers. In Japan, they were inexistent for me. I only read digital newspapers on the Internet. But now, TV and newspaper are everyday in my life.
Well, not an interesting post, but just another post. Hope to see you around! I'm going to Sant Julià now!
Most of you maybe think "What has happened to Anna?", "Is she still alive?". The answer is yes, I am.
It's been nearly a month now, back in Barcelona. And it has not been an easy one. Apparently, my life was easier living in Japan. Although much lonlier, that's right. I had my time to go running, write posts, watch TV series, and everything together with working in the lab everyday and discovering Japan. I had the great chance to live side by side to the university. This is one of the greatest changes. Now I spend 30 minutes by bike to go there. It's not that I don't like it; I love cycling, in fact. But, of course, 1 hour a day (sometimes more if I go somewhere else) is invested in transport.
I have also re-started my French courses. Two days a week, two hours per day. That makes four hours per week. And I do love it, too.
Cooking. That has changed too. In Japan I hadly never cooked. The lunk in the university was great: good taste, good price. I ate everyday there, with all the lab collegues. And for dinner? Well, cooking for one is not the same as cooking for two or more. For myself I did quite easy things: soup, rice, noodles (only add hot water), bread with something, yogurths and fruit... And many days I went to have dinner somewhere too. Now, I cook everynight, since I prepare my "tupper" for next day's lunch, and also the dinner. This is more time to put inside of the basket.
Family and friends. In Japan I did not know many people. Obviously, my family wasn't there. I sometimes spoke with my mum through skype, and I sent postcards to my grandparents, but that's a totally differnt thing. And friends? Well, I had some friends there, but of course, the relationship is very different. Although they made me have really good times!
And the work in the uni? Well, this has also changed a lot. There I worked alone, only sometimes speaking with the professor. Here, it's all a mess. Since I "understand" the language they speak, it is more difficult to concentrate, and moreover, I do many things apart from the thesis in the uni. Maybe I should concentrate in only one thing.
Anyway, the thing is that when I arrive home from the uni, or French, I cook, have dinner, wash clothes, and usually I fall asleep on the sofa after dinner. Well, sometimes it is beer night, and usually in the weekends I go to my home-town. So... where is the time to write? I don't know! But I have to find it!
Another thing that I forgot, is TV and newpapers. In Japan, they were inexistent for me. I only read digital newspapers on the Internet. But now, TV and newspaper are everyday in my life.
Well, not an interesting post, but just another post. Hope to see you around! I'm going to Sant Julià now!
dimecres, 29 de setembre del 2010
The last day
Hola,
Avui escric al bloc des del lab. Normalment no faig aquestes coses, però avui és l'últim dia, ja ho tinc tot gairebé recollit i ara estic com a l'expectativa de què fer, què no fer... Aiiiii!
Avui al matí hem tingut dos seminaris de dues investigadores de la Universitat de Stuttgart. Molt interessant tot el que han explicat. I el millor de tot és que ho entenc bastant bé!
Ahir vaig anar a Tokyo, a la tarda, per dir adéu a la ciutat i vam quedar amb en Taiji per sopar i em vaig quedar a dormir al seu nou pis (de lloger). Un pis maquíssim, tot i que molt desordenat, en una setena planta. Vam menjar edamame i sushi i vam beure una mica. Tornant cap a casa vam riure molt al metro, i tothom ens mirava seriosament...
Tokyo és la ciutat del món on he vist més homes vestits iguals. Gairebé tots els homes van amb pantalons iguals que l'americana, normalment negre tot (alguns amb algunes ratlletes fines grises que només es veuen si t'hi acostes), i una camisa blanca. Les sabates també solen ser negres acabades bastant amb punta. Vam parlar d'això amb en Taiji (ell també anava igual) i va dir que normalment, tots els homes que treballen en companyies van així, perquè tots volen semblar iguals. No agrada sobresortir aquí. Tots volen semblar homes benestants, cobrant un bon sou, nivell de vida elevat... En Taiji em va dir que els que no anaven en "suit" eren "poor men" o que no tenien una feina bona.
També vam parlar de la diferència home-dona, encara existent aquí a Japó a la feina. Va dir que a la seva empresa, el 95 % dels "sales man" són homes. Ara s'està intentant canviar això, però costa. Diu que hi ha dones que sí que volen fer el pas, però que a moltes ja els està bé fer una feina en un nivell considerat "més inferior" i cobrar menys... A casa, diu que el seu pare no ha cuinat ni netejat mai res. Això, però, suposo que anirà canviant amb el temps...
Japó és una societat molt avançada, però en alguns aspectes encara sembla que visquin a l'edat mitjana (exagerant una mica).
Valoració de l'estada? Genial. Molt recomanable. Tant el fet de fer una estada a fora, com que sigui a Japó. I per venir-hi de vacances, també, lògicament...
De fet, potser sembla que sigui una societat molt diferent a la nostra, però actualment, les diferències són mínimes... Amb aquest món globalitzat en el què vivim, a tot arreu hi ha les mateixes botigues, les mateixes empreses, i amb Internet, l'Skype i tot el tema de les comunicacions pots fer vida aquí com si estiguessis allà. Té els seus avantatges i els seus inconvenients... A mi m'ha agradat molt estar tres mesos sense mòbil! Genial! Ara bé, quan torni me'n compraré un d'última generació (o no).
Avui anem a les 18h a sopar en un restaurant japonès a prop de Yokohama Station, per la "farewell party". Que d'hora, no? "So we will have time to drink!". Ai quina por em fan!
Bé, ja són dos quarts de 4 ara! Ostres, a Alitalia m'han dit que només puc portar 20 kg! No he pesat la meva maleta, però pesa moooooooolt! Em fa una mica de por passar-me de pes! Ai!
Que us ho passeu bé! Ja arriboooooooooo!
La frase del dia:
*A partir de la setmana que ve estic disponible per firmar autògrafs =).
Avui escric al bloc des del lab. Normalment no faig aquestes coses, però avui és l'últim dia, ja ho tinc tot gairebé recollit i ara estic com a l'expectativa de què fer, què no fer... Aiiiii!
Avui al matí hem tingut dos seminaris de dues investigadores de la Universitat de Stuttgart. Molt interessant tot el que han explicat. I el millor de tot és que ho entenc bastant bé!
Ahir vaig anar a Tokyo, a la tarda, per dir adéu a la ciutat i vam quedar amb en Taiji per sopar i em vaig quedar a dormir al seu nou pis (de lloger). Un pis maquíssim, tot i que molt desordenat, en una setena planta. Vam menjar edamame i sushi i vam beure una mica. Tornant cap a casa vam riure molt al metro, i tothom ens mirava seriosament...
Tokyo és la ciutat del món on he vist més homes vestits iguals. Gairebé tots els homes van amb pantalons iguals que l'americana, normalment negre tot (alguns amb algunes ratlletes fines grises que només es veuen si t'hi acostes), i una camisa blanca. Les sabates també solen ser negres acabades bastant amb punta. Vam parlar d'això amb en Taiji (ell també anava igual) i va dir que normalment, tots els homes que treballen en companyies van així, perquè tots volen semblar iguals. No agrada sobresortir aquí. Tots volen semblar homes benestants, cobrant un bon sou, nivell de vida elevat... En Taiji em va dir que els que no anaven en "suit" eren "poor men" o que no tenien una feina bona.
També vam parlar de la diferència home-dona, encara existent aquí a Japó a la feina. Va dir que a la seva empresa, el 95 % dels "sales man" són homes. Ara s'està intentant canviar això, però costa. Diu que hi ha dones que sí que volen fer el pas, però que a moltes ja els està bé fer una feina en un nivell considerat "més inferior" i cobrar menys... A casa, diu que el seu pare no ha cuinat ni netejat mai res. Això, però, suposo que anirà canviant amb el temps...
Japó és una societat molt avançada, però en alguns aspectes encara sembla que visquin a l'edat mitjana (exagerant una mica).
Valoració de l'estada? Genial. Molt recomanable. Tant el fet de fer una estada a fora, com que sigui a Japó. I per venir-hi de vacances, també, lògicament...
De fet, potser sembla que sigui una societat molt diferent a la nostra, però actualment, les diferències són mínimes... Amb aquest món globalitzat en el què vivim, a tot arreu hi ha les mateixes botigues, les mateixes empreses, i amb Internet, l'Skype i tot el tema de les comunicacions pots fer vida aquí com si estiguessis allà. Té els seus avantatges i els seus inconvenients... A mi m'ha agradat molt estar tres mesos sense mòbil! Genial! Ara bé, quan torni me'n compraré un d'última generació (o no).
Avui anem a les 18h a sopar en un restaurant japonès a prop de Yokohama Station, per la "farewell party". Que d'hora, no? "So we will have time to drink!". Ai quina por em fan!
Bé, ja són dos quarts de 4 ara! Ostres, a Alitalia m'han dit que només puc portar 20 kg! No he pesat la meva maleta, però pesa moooooooolt! Em fa una mica de por passar-me de pes! Ai!
Que us ho passeu bé! Ja arriboooooooooo!
La frase del dia:
*A partir de la setmana que ve estic disponible per firmar autògrafs =).
dilluns, 27 de setembre del 2010
Plou i replou
Fa uns dies que fa bastant mal temps, des de dijous passat, potser. Ara ja dormo amb una nòrdica que és molt i molt suau, i també una manteta. Avui he descobert que l'aparell de l'aire acondicionat també escalfa (bé, ja ho sabia, però com que el comandament està en japonès, no sabia quin botó era i n'havia pitjat molts sense èxit, fins que avui la xinesa m'ho ha ensenyat). Però fa un aire molt sec i les cames se'm ressequen molt! (ai, que fina, ella!). No, és veritat. I tot l'aire calent a la cara, no m'agrada gaire. Però bé, no passo pas fred, eh! I des d'ahir al vespre que plou... Tota la nit, i tot el dia... Buf. Fa gràcia, perquè la primera setmana que era aquí també plovia, i l'última setmana també! He vingut a Japó entre els dos períodes de pluja... La pluja em va donar la benvinguda i ara em diu adéu-siau!
Divendres passat va estar molt bé. Bé, ja us ho vaig explicar, però sense fotos. Aquí en poso un parell. En aquesta d'aquí, podeu veure l'Shresta-san i la Conxita en una banda, i en l'altre l'Aramaki i en Jordi. Fa una mica de respecte estar amb ells, perquè són tots uns cracks! En saben tant (del seu tema, clar).... Falta molt per aprendre... A la foto podeu veure que vam començar el sopar amb nama-biru i edamame! Com es comença un bon sopar japonès!
La següent foto és de l'Shresta tirant-me una foto. Suposo que ell deu tenir l'altra meitat, no?
El dissabte em vaig passar el dia al laboratori, ja que havia d'arreglar unes figures i escriure... Porta molta feina això de fer un article... N'hi ha molta de feta, però molta més per fer! Correccions, més correccions, t'ho llegeixes i no t'agrada, t'ho rellegeixes, ho envies, t'ho tornen, ho corregeixes de nou... Els científics també som escriptors, tu! Qui ho diria... Hihi... Diumenge al matí també vaig fer lab, però després vaig anar a dinar al restaurant nepalès de prop de casa; hi vaig anar a dinar el primer diumenge, i també l'últim! Que bo que fan el curry i els nans i el lassi! Abans no m'agradaven gaire els lassis, però el d'aquí el fan boníssim! I després vaig quedar a les 15h amb en Wataru Horie per anar a Enoshima!
Aquí podeu veure un anell, on la gent fa cua per passar-hi perquè diuen que purifica, i abans de resar t'has de purificar. També he llegit que porta sort, i fertilitat i mil coses...Nosaltres hi vam passar quan marxàvem de l'illa, cap a les 19h i no hi havia ningú... Ja estem purs!
Això són els típics paperets on la gent escriu desitjos, records, bons pensaments... N'està ple per tot arreu als costats dels temples. Això i també les que són amb unes fustes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)