Esmorzars i Chicken Paprika

Fa dos dies que esmorzo dos cops, i el segon cop sense esperar-m'ho!

Ahir, després d'esmorzar a casa el meu bol de cereals, vaig agafar la bicicleta per anar a la UCSB. Gairebé durant tot el camí, el carril bici està pintat al voral de la carretera, al costat de la calçada. Ara bé, l'últim tram és un carril especial per bicis i vianants, i passa molt a prop de la platja. Just al final fa una pujadeta, on he de canviar la marxa perquè si no no avanço... Doncs ahir, just al costat del carril, en un trosset d'herba que hi ha, hi havia tot de gent, i unes taules muntades. I posava "Bicycle Breakfast" o alguna cosa així. Resulta que un cop a l'any fan un esmorzar, amb sortejos de regals inclosos, per fomentar l'ús de la bicicleta, finançat per la universitat. Es veu que abans, el que anava en bicicleta era un pringat, i havies de tenir un cotxe per ser guai. Ara, en canvi, si vols ser cool, has d'anar en bicicleta. Això m'ho explicava en Kevin ahir mentre sopàvem. Així que vaig aparcar la bicicleta i vaig esmorzar un altre cop amb tota aquella gentada. Uns muffins, pancakes en forma de bicicleta. També hi havia suc de taronja, cafè i te. Aquí beuen molt cafè, però són cafès molt llargs. Bé, jo com que no en bec, no puc jutjar si són bons o no. Però en tot cas es veuen diferents que els de casa.

I aquest matí, quan ja estava a la universitat, cap a quarts de nou apareix en Damien, que és el noi amb qui treballo i em pregunta si he esmorzat. Li dic que sí però que podria tornar-hi. I és que resulta que cada dimecres el campus ofereix esmorzar als que estan fent el doctorat, de quarts de nou fins a quarts d'onze. Així que amb ell i amb dos altres nois hi hem anat. Donen els típics bagels: són uns pans rodons amb un forat al mig, i alguns tenen llavors, panses, o altres cosetes. Els parteixes per la meitat i els untes amb mantega i melmelada, peanut butter, philadelphia o nutella (és el que tenien avui). Així que ja ho veieu. Dos esmorzars ben bons!

Ahir, a més, la Jackie i en Kevin em van convidar a sopar perquè van fer el plat preferit d'en Kevin: Chicken Paprika amb pasta i de postres, apple pie. La veritat és que va ser molt bo, tot acompanyat amb una copeta de vi blanc... Així vam aprofitar per xerrar una estona "larga y tendida" com diuen els castellans. Fins i tot de política!

On tinc el cap!

No hi ha res millor que fer una hora de bicicleta al matí... i això em passa per haver-me descuidat l'adaptador de l'endoll a casa i no tenir ni el número de telèfon ni l'email del meu company de pis...

Sort que aquest matí el dia s'ha despertat amb un cel blau esplèndid i ha sigut un plaer gaudir de l'aire fresquet i el solet =)

Espero que no em torni a passar! Quin cap que tinc!

Dies de mercat i bicicleta

Avui ho farem diferent, i en comptes de tanta lletra, us posaré més fotos. La primera és del gatet de la casa, el Baby. És un gatet tan carinyós! I molt tranquil. Ell va fent la seva. A vegades se t'acosta al sofà, o entra a l'habitació a veure què faig...

Baby cat

Parlant d'habitació, aquí us ensenyo la meva vista des de la porta d'entrada. La finestra dóna al jardí de davant. El quadre és pintat per en Kevin. La calaixera i l'armari no es veuen, quedarien al costat de la finestra i a la paret davant del quadre.

Habitació!

 I parlant d'espais, una mostra del laboratori de l'Stucky. Aquest és només un dels 6 laboratoris que hi ha, tots al mateix lloc, i que es comuniquen entre ells. La foto és tirada des de la meva taula.

Lab 3622A

 Aquí us ensenyo el clauer que em va regalar la Bryshila i que utilitzo per les claus de casa, de la bici i del lab. Va bé que sigui de color groc, perquè es veu molt fàcilment quan el porto dins la motxilla!

Clauer: abella, ós, gat?

 El divendres a la tarda vaig anar a veure el Recreation Centre, que seria com un centre esportiu que hi ha al mateix campus de la UCSB. És enorme! Hi ha dos edificis molt grans amb sales de màquines, parets amb rocòdrom, pista de hockey, sales de spinning, sales d'squash... I a fora hi ha pistes de bàsquet, de futbol, i dues piscines a l'aire lliure! Potser m'hi apunto, ja veurem! Pinta molt bé i estava pleníssim de gent fent esport. Ja ho diuen que els de Califòrnia estan molt en forma!

Piscines del Recreation Centre

 El dissabte vaig anar amb bicicleta fins a Downtown Santa Barbara. Una hora vaig tardar! Però és tot recte: primer creuar l'autopista (per un pont) i després agafar Hollister Road, que s'uneix amb State Street; i aquesta és el carrer principal de SB. Per allà a prop hi ha, cada dissabte, el Farmer's market, on els grangers venen directament els seus productes. Tot feia molt bona pinta! Vaig comprar mel, formatge, i una mica de verdura. Algunes coses són caretes, com les maduixes, cireres... però algunes coses estan força bé de preu.

Farmer's market SB

 Aquí tenim el venedor de patates. Unes patatones petitones. Em van dir que no calia pelar-les, que es poden fer directament roasted or fried així amb la pell. Vaig anar al mercat amb en John, un home que llogava habitacions i amb qui m'havia posat en contacte, però al final no hi vaig anar. Tot i així, vam quedar dissabte per anar al mercat i dinar. Em va fer gràcia perquè ell i el venedor de patates van tenir una conversa una mica sobre el país, i quan vam marxar en John em va dir "This was a right-handed fascist man"... haha. Doncs no li tornaré a comprar patates! Per molt bones que siguin!

Venedor de patates

 De fet, no sabia ben bé quina edat tenia en John quan vam quedar. I encara no la sé (more than fifty), però com podeu veure aquí és força més gran que jo. Tot i així ens vam portar força bé, i em va ensenyar un munt de coses. És un home amb un esperit molt jove!

John al mercat

  Vam anar a dinar a un restaurant local on serveixen breakfasts i lunch durant tot el dia... I vaig tastar les meves primeres fries! Que bones que eren! Mmmmm... i un entrepà enorme amb turkey, bacon, avocado i gouda fos. Boníssim, però quines racions tan enormes!

Anna dinant un panini sandwich

 SB és una ciutat molt espaiosa, tot són casetes, i té un carrer principal on hi és tot: bancs, botigues, museus... Aquí tenim el museu d'art. No hi vaig entrar, tot i que vaig demanar informació i potser diumenge que ve hi aniré. Ara hi ha una exposició temporal de pintors europeus!

Museu d'art SB

 Hi ha un munt, però un munt, de referències espanyoles! Es veu que van viure aquí molts i molts anys! Molts noms de carrers - gairebé tots -, noms de llocs, gent que parla espanyol... i pintures murals i tot. Aquí en teniu una mostra.

Pintura amb aires espanyols

 Tot i així, tot està ple de banderes americanes. Algunes cases la tenen als portals, i també n'hi ha per alguns carrers, com podeu veure. Aquí feia una foto al cotxe de bombers, molt autèntic.

Cotxe de bombers

 Amb la bicicleta vaig anar fins al port, i hi ha tot un pont de fusta que s'endinsa al mar i tot. Amb la posta de sol era molt bonic. Tot i així, fa dies que els dies són molt grisos... Cada matí el cel està tapat! May gray...

Bicicleta al port

 Des del moll vaig fer aquesta foto de SB. Hi veieu també la bandera? No queda pas amagada, precisament.

Vista de SB des del moll

Moll de la fusta de SB

 Al vespre vaig anar a un concert de heavy metal... Haha. A un bar del costat de casa, amb el nebot de la família, en Jonah. Tot curiós. I vam jugar a pool i tot. Em va fer una pallissa!
I aquest matí he anat fins a El camino real - Market place, a Goleta, on també fan farmer's market els diumenges. I em queda més a prop de casa, uns 16 minuts en bicicleta. Avui, però, no he comprat res! Massa coses que tinc ja! Però m'han deixat tastar maduixes i tangerines. Parlant de tangerines, a Catalunya sempre en diem mandarines o clementines... No sé quina diferència hi ha entre aquestes denominacions, o fins i tot si n'hi ha... Pel que he vist així ràpid és que la tangerina i la clementina són varietats de mandarina. La clementina sense llavors. No sé...

Farmer's market Goleta - verdura

Farmer's market Goleta - albercocs i cireres

Farmer's market Goleta - maduixes

Farmer's market - mísica

 I per últim, us presento en Frasier, el gosset. És un gosset molt petit, que s'assembla a una guineu i a un haski i a un ós petit. De fet, es veu que és com un haski petit, i té molt pèl. És molt suau, com una catifa molt suau... Es veu que a l'estiu es mor de calor, pobret, i el rapen. Només borda quan algú entra per la porta, la qual cosa va molt bé per saber si entra algú quan estic a l'habitació.

Frasier

Bambes!

Us explicaré una altra història demà sobre el meu viatge a SB! Però això ja són figues d'un altre paner...

Algunes cosetes més... per abans d'anar a dormir!

És molt bo no sentir parlar del Barça durant 3 dies seguits... Però ara he engegat la ràdio i plam! Barça... No podia ser d'altra manera...

I no, encara no he mirat la televisió!

I no, els americans (almenys de Santa Barbara) no són obesos (no n'he vist cap encara!)

I no, encara no he tastat les hamburgueses.

I no, no he vist cap McDonalds encara!Tot i que sé on n'hi ha un!

Bon dia a tots! Jo vaig a dormir...

Des del passat... (3)

I avui ja som dijous! M'he llevat també molt d'hora i he esmorzat oat meal amb poma i canyella! Com que és una cosa tan típica d'aquí, l'he volgut tastar! Molt bo. He agafat la carmanyola que em vaig prepara ahir i, pim pam, amb la bici cap a la uni. Avui feia més fred que ahir. Estava el cel tot tapat... i la Jackie m'ha dit que d'això en diuen June Gloom. Es veu que els mesos de maig i juny són els que tenen menys dies assolellats, perquè hi ha aquest fenomen de núvols i boira matinals degut al mar i als corrents marins, a canvis de temperatura de l'aire i de tot això.

Un cop a la uni, a les 8 h, no hi havia ningú! I com que no tenia claus, m'he hagut d'esperar a fora uns 20 minuts fins que la Juliana ha arribat i m'ha obert, i m'ha donat unes claus! He estat tot el dia llegint articles sobre la sílice i nanopartícules i tot això. Demà tenim una reunió a les 11 del matí i parlarem d'això. A part, ha vingut el noi informàtic i m'ha configurat el wifi, m'ha donat un cable d'internet i m'ha configurat l'impressora. Ara ja ho tinc tot a punt! Era un noi molt jovenet amb un accent americà molt accentuat! De fet, s'entén força bé l'americà. Em pensava que em costaria més d'entendre.

He donat el torró de xocolata i ametlles a l'Stucky i li ha agradat molt "That's good chocolate!" ha dit quan l'ha tastat. I l'hem posat en un plat per la gent del lab. De fet, som un grup bastant gran i encara no els conec a tots. M'han donat una llista amb els noms. Hi ha molts asiàtics, suposo que molts d'ells xinesos, però parlen molt bé l'anglès. Ja faré una altra entrada pels membres del lab! A la tarda he estat una mica amb en Damien, que feia mesures de Z-potential i DLS d'unes nanopartícules que havia fet... Però no han sortit com esperava!

A les 5 ja he marxat perquè avui volia anar a la granja! Avui és el dia de recollida de la cistella ecològica i volia passar-m'hi a veure què tal. He arribat i hi havia tot de verdura i maduixes a sobre unes taules, i he preguntat a una noia com funcionava tot plegat, i ja m'he inscrit! Tinc la meva primera cistella ecològica a casa! Hi ha molts productes que no he cuinat mai i que hauré d'aprendre. Algú s'ofereix per receptes? De fet, allà mateix ja et donen un full amb receptes i consells sobre els aliments. Ho tenen molt ben muntat. Pots fer half share o full share, si ets família. Jo he fet el half share. Hi ha una pissarra amb tot apuntat i una balança per pesar-te les coses (amb pounds!). Avui tocava:
 - 1.5 pounds de fava beans
 - 2 cistelles de strawberries (boníssimes)
 - un ramell de lacinato kale (no sabia pas què era però sembla una cosa entre col i bleda)
 - un manat de carrots
 - 0.5 pounds de mix salad
 - un cabbage head
 - un manat de turnips blancs (no sé pas què en faré d'aquests naps blancs petitons)
 - un fennel (fonoll) que tampoc sé com cuinar

 En fi, ja ho veieu, tinc moltes cosetes per menjar. Allà he parlat una estona amb en Jacob, que es dedica a criar abelles i fer mel, i amb la Trinity, que s'encarrega de les cistelles ecològiques. Hem parlat d'un curs de permacultura que es farà a la granja un cap de setmana cada mes, fins a l'octubre. Potser m'hi apunto. Diu en Jacob que n'ha fet un darrerament i que li ha fet canviar la manera de pensar. Se n'ha adonat que feia les coses malament, acceptar-ho i intentar canviar-les. No sé. Potser m'animo!

He passat per casa a deixar la bossa i he anat correnta a la botiga del costat de casa (tancava a les 6 h i eren gairebé 3/4 passats) per comprar-me unes bambes per córrer! Hi havia un home molt simpàtic que també és personal trainer, i m'ha mirat com caminava i com corria. M'ha dit que faig dues coses malament: camino amb el peu cap a fora i amb les caderes enrere. Això fa que els genolls se'm carreguin molt. Així doncs m'ha fet emprovar 3 parells de sabates per corregir els errors. Que còmodes! Al final me n'he quedat unes d'asics de color negre amb tocs acolorits verds i liles... Molt boniques! Ja estic preparada per caminar bé! I, si puc, córrer...

Un cop a casa és quan he conegut a l'italià. I també al nephew d'en Kevin, que ara no recordo com es diu, que s'ha quedat a sopar aquí i encara deu ser per aquí. És més del nord, però no trobava feina i ha baixat al sud. Ara es veu que treballa bé i es quedarà a viure a SB un temps.

La Jackie està bastant impressionada amb mi. Porto només 2 dies i ja m'ho coneixo tot! Bé, tot no, però el primer dia ja vaig escapar-me a les 7 del matí, avui arribo a casa amb la cistella de la granja... Haha. Fa bastant riure tot plegat. M'ha dit que em portarà algun dia a veure coses. Hi ha moltes coses a fer!

Bé nois, després de tot aquest gran dictat que he deixat aquí, me'n vaig a llegir una micona i descansar! Avui no he fet cap foto, però en faré! Perquè sinó els textos queden molt espessos... Però és que tenia moltes coses a dir-vos, i encara me'n deixo!

Des del passat... (2)

Doncs, com deia, la Celia sí que hi era al despatx. Em va dir que m'esperaven! I que, d'entrada s'havia de fer "paperwork". Així que vam anar a veure l'Erika James, que s'encarrega de tot el papeleo. Just quan hi anàvem, em vaig trobar en Daniel! Un noi alemany que vaig conèixer en un congrés a Suècia i que ara fa el post-doc aquí. Va arribar al gener i s'hi quedarà 2 anyets. La Celia devia flipar "mira aquesta, acaba d'arribar i amb el primer que es creua el coneix"! Tinc aquesta sort, jo.

L'Erika em va fer omplir no sé quants papers, vaig escriure molts cops el nom, adreça, número passaport... Un paper on la uni et demana tres coses: la teva raça o ètnia (hispanic or white? no idea...), si ets "disabled" i si ets un veterà de guerra. També em van fer firmar un paper sobre les patents: si descobreixo qualsevol cosa aquí i en fem patent, la universitat es quedarà el 35 % dels guanys (millor que a la indústria privada, suposo). Un altre paper on vaig haver de posar dades de persones pròximes a qui trucar per si em passa res, un altre fent veure que treballo aquí (però sense cobrar res), i altres... Vaig anar a veure la Jennifer també, que em va fer una adreça de correu electrònic.

I, finalment, l'Stucky! (pronunciat amb "u"). Un home gran, de 76 anyets, però molt i molt crack. Em sento molt afortunada de treballar amb ell! Vam dir que a la tarda parlaríem de la recerca que faríem. Abans, però, vaig anar a l'Student Resource Building, a 15 minuts caminant del nostre edifici, per dir que ja havia arribat i després vaig anar a dinar. No eren ni les 12 però ja tenia una gana! I aquí dinen entre 11 i 14 h. Qualsevol hora és bona. De fet, el dinar és un pur tràmit. Menges qualsevol cosa i molts ni surten del despatx. El primer dia, com que no portava res, vaig dinar al "Panda Express" que hi ha a l'University Centre. Hi havia com 3 o 4 restaurants. Jo vaig fer un "Panda bowl" amb arròs fregit amb verduretes i spicy chicken amb saltejat de verdures. Boníssim però, que tipa! És veritat que les racions aquí són immenses! Fins i tot les tasses de casa i els gots fan mig litre!

Després em va tocar mirar un vídeo de safety i fer un test. Vaig estar gairebé 2 hores fent això. Però és obligatori fer-ho per treballar al lab. Normalment aquestes coses són molt avorrides, però aquest encara era prou divertit. Com que l'Stucky encara no era al lab, vaig anar a fer un cafè amb en Daniel, i em va explicar una mica què feia. Justament està al mateix edifici que jo, però a la quarta planta (jo a la tercera). Ahir va fer el primer curs de surfing! De fet, tenia classe a la tarda, i avui no l'he vist, així que no sé com va anar. A veure si demà m'ho explica. En general està bastant content. Diu que la vida aquí és força relaxant, que es treballa bé, però també es poden fer moltes coses a l'aire lliure i viatjar força.

Finalment, vaig parlar amb l'Stucky. Em va preguntar una mica en què volia treballar, i com que vaig dir que estava més o menys oberta a tot, sempre i quan fes materials, li va semblar molt bé. Així que m'ha posat a treballar amb en Damien i en Gray en un projecte que sembla força interessant sobre nanopartícules de sílice aplicat en la coagulació de la sang. Ja faré una entrada al bloc explicant una mica de què va tot això.

Després, vaig conèixer la Juliana, una noia de Colòmbia molt maca que fa el doctorat aquí, i em va fer una visita pels labs (what a mess!) i per un altre edifici, l'MRL (Material Research Lab), on hi ha molts dels aparells que hauré de fer servir. Pinta bé.

Cap a quarts de sis vaig anar cap a casa. I, com? En bicicleta! Vaig dir a la Celia que me'n volia comprar una i ella em va dir que en tenia una al despatx, la seva, que no feia servir, i que me la deixava. It's fantastic! (ho diuen molt aquí!). Genial. És una mountain bike femenina (amb el triangle abaixat, per entendre'ns) i va molt bé. 15 minuts fins a casona. Abans, però, vaig passar pel supermercat, l'Albertson, a comprar menjar, sabó, pasta de dents... Quantes coses que tenen, i quantes coses diferents! De fet, em va costar trobar un paquet d'arròs: tots són paquets d'arròs però ja preparats amb diferents gustos... Hi ha mooooooooolt menjar "preparat" o que es cou molt fàcilment en 2 minuts. Vaig comprar fruita també. A la cua, l'home que venia darrere meu em va dir "What would be the probabilities of two people buying the same things of about 10 different articles... I would never buy an apple!" Segons l'home, jo havia fet una compra molt i molt rara! Li vaig dir que era de Barcelona i va dir que ja ho entenia. Ell mai no hagués comprat arròs blanc i pomes. No sé. Una mica paradoxal tot plegat. Si no ho enteneu no passa res, jo tampoc.

Un cop a casa, vaig estar parlant una mica amb la couple i en Kevin em va ensenyar el seu súper Jaguar del 52 que té aparcat al jardí, però tapat amb una lona. I wanna have a ride! Així que em va portar a donar una volta pel barri. Totalment americà! Cotxe descapotable, matrícula de Califòrnia... Només faltaven les ulleres de sol, els cabells a l'aire i els crits de Uooooooooooooo! Se l'ha arreglat tot ell, és un manetes. I pintat i tot. De fet, també pinta quadres. El seu pare és un artista i ell també una mica, tot i que treballa de dentista. Un altre tipus d'artista, de fet. Sopar i dormir.

Continuarà...

Des del passat...(1)

Bon dia!

Us escric des del passat. Per molts de vosaltres, que em seguiu, ja són gairebé les 5 del matí de divendres. Sabeu a quina hora escric això? Doncs sí, ho heu endevinat, per mi no són ni les 8 del vespre de dijous (8 pm, com diuen aquí). Ens portem 9 hores de diferència. Al revés de quan estava a Japó. Abans estava al futur, al país del sol naixent... Us podia dir si havia passat res de nou durant el dia... Ara sou vosaltres que m'heu d'avisar si s'acosta una catàstrofe! Així que, ja ho veieu, em queda molt temps per atrapar-vos...

Molts de vosaltres m'heu escrit i m'heu demanat moltes preguntes (sóc una exagerada, potser només 2 o 3 persones, comptant els meus pares i cosins). Però bé, una s'autoanima, no? Doncs, com anava dient, m'heu demanat tantes i tantes coses que, per no repetir-me en mil i un correus, he decidit, com és ja costum en mi, explicar les meves anècdotes en aquest bonic bloc.

Ara feia bastant que no escrivia. Estava i encara estic (una mica) mandrosa. També és cert que quan estic a fora tinc més inputs i, per tant, més històries per explicar. Això i que tinc més temps per mi, perquè estic més soleta. Així doncs, tinc més temps per vosaltres també. A veure si em trec la mandra escriptora de sobre i em poso a fer feina aviat (del bloc, vull dir!).


El viatge
Vaig fer el viatge Barcelona-Düsseldorf-Los Angeles amb airberlin. Va anar molt bé; de fet, els dos viatges van durar menys del previst. Vaig enlairar-me de Barcelona quan eren gairebé les 9 del matí de dimarts i després d'haver-me llevat a quarts de 5. A l'avió vaig dormir bastant, i em vaig llevar quan ens van servir un entrepà una mica xiclet però bo. Vam arribar a l'aeroport de Düsseldorf cap a les 11 i l'avió següent no sortia fins a les 13.25 h. Durant aquestes dues hores i escaig vaig llegir el diari una micona i vaig començar el llibre "The Grapes of Wrath" que m'he emportat cap aquí.

Per entrar a l'avió em van demanar el passaport i també el document DS-2019, el document més preuat que tinc en aquests moments amb mi, ja que és el que em permet quedar-me als Estats Units durant 6 mesos! Vaig seure al seient 38C, al costat d'un home que més tard vaig saber que tenia 79 anys, de Dortmund, i que no parlava gairebé anglès, així que vaig haver de tirar del meu alemany durant el viatge! L'home en qüestió anava a veure la seva enamorada, que viu a Laguna Beach, al sud de Califòrnia, tot i que és alemanya, per un període de 3 mesos. L'home, que ara no en recordo el nom, fa aquest viatge 3 cops a l'any, així que es passa gairebé tot l'any als Estats Units. Ara bé, quan li vaig preguntar perquè no hi vivia, i així s'estalviaria els viatges, va dir que ni parlar-ne, que es vivia molt millor a Alemanya, sobretot per la seguretat social!

Va ser un viatge molt tranquil. Vaig mirar 3 pel·lícules, no vaig dormir gaire, ens van donar 3 àpats i begudes... Tot menjable. Ens van fer pagar 5 € pels auriculars, pels qui no en portàvem... Ho vaig trobar una estafa, però clar, què vols dir? Amb les companyies més cares no passa això, però amb airberlin ho fan pagar. Què hi farem. Bé, de fet no estan gens malament, i així els tinc per aquí!

L'arribada a Los Angeles
Un cop arribats a LAX, hem de fer una llaaaaaaaaaarga cua per passar per la policia. Allà et miren el passaport, vaig tornar a ensenyar el DS2019, i et fan una foto i t'agafen les 10 empremtes digitals. Cap problema. Després, vaig anar a buscar la maleta. No sé per quin motiu, la meva maleta estava dreta al costat de les bandes que van corrent amb les maletes a sobre. Vaig preguntar al tio del costat si era seva (ja sabia que no, però no sabia què hi feia allà la maleta) i em va dir que no, que estava esperant la seva. Suposo que algú l'havia tret de la cintra transportadora pensant-se que era seva, i al veure que no ho ea, la va deixar allà.

Amb la maleta i la motxilla vaig sortir. No m'esperava ningú! Vaig anar a canviar euros per dòllars (em va sortir millor el canvi a Barcelona - preneu-ne nota si voleu venir per aquí!) i vaig comprar-me un adaptador dels endolls. Després, a fora, a buscar l'airbus que em portaria a Santa Barbara.

Quin caos a fora! Els busos no tenen parada fixa, sinó que van passant i es paren tots al mateix lloc, i l'has de fer parar tu. Em va semblar molt caòtic tot plegat. I em vaig haver d'esperar més d'una hora fins que no va venir l'airbus en qüestió. Quanta fumera! I quins cotxes tan grans! Immensos! Uns jeeps... I els busos amb morro... Fan molta gràcia. Quan esperava el bus, una parella d'edat avançada se'm va acostar i em va preguntar on anava. Ells agafaven el mateix bus que jo. Vaig parlar força estona amb l'home, que em va explicar que ara tornaven de Vietnam. Quan va saber que era de Barcelona em va dir que ara a Europa estaven molt malament, i que aquí també anaven pel mateix camí i que a veure si canvien el president d'una vegada. Em trobava davant d'un fervent republicà (republicà americà, és a dir, de dretes - no he entès mai el perquè dels noms dels partits americans-). Em va dir, literalment, "The president that we have is a progressist, a communist (...) he is all the things no one should be". Tal qual. A partir d'aquí vaig callar de cop i vaig aprendre que, en termes de política, val més deixar que els altres parlin abans, no fos cas que la cagui. Podria guanyar-me molts enemics! Ara bé, algú li pot dir a aquest pobre home que l'Obama no en té res de tot això? Comunista? Encara ric... Ara, el prefereixo als demòcrates, tot i que la diferència entre ells no arriba al dit i mig.

Per fi va arribar el bus! Quina son que tenia jo ja! Ens va recollir a tots, i després encara va fer un parell de parades a l'aeroport, més enllà. Un cop tots a dins, ens va passar a cobrar. Un trajecte de poc més de 2 hores per $48. El bus tenia wifi, i vaig poder obrir el meu portàtil (ja amb bateria), per escriure un mail a la Jackie, de Goleta (on visc) per dir-li que arribaria una mica més tard del previst, perquè anàvem una mica en retard.

L'arribada a Goleta
El viatge va ser llarguet, perquè estava cansada, però preciós. La primera part és bastant caòtica, però després l'autopista va seguint el mar i la platja... Hi havia un sol com una taronja que s'estava ponent davant nostre... Molt bonic! Vam arribar a Goleta, l'última parada, quan ja era fosc, cap a 2/4 de 9. Goleta és una ciutat que està al costat de Santa Barbara i a prop de la universitat. M'esperava la Jackie i vam anar cap a casa en cotxe. Per mi eren com les 6 del matí i estava molt adormida. Tot i així, quan vam arribar a casa, em va ensenyar l'habitació, vaig conèixer en Kevin, el seu marit, i vam xerrar una estona tot mirant les fotos dels seus tres fills, ja grans, i que viuen fora de casa. Són una parella d'uns 40-50 anys, més o menys. Tenen 3 fills de 32, 27 i 24 anys. Ella és de Nova York i ell de Los Angeles, però fa molt temps que viuen aquí. Tenen un negoci propi just a la punta del carrer on vivim. La caseta és planta baixa, amb piscina, jardí i hortet al darrera. Hi ha 4 habitacions força grans, menjador i cuina junts i grandet, un laundry room per la rentadora i demés i 3 lavabos. No ho sembla de fora, però és força espaiosa. Amb nosaltres viuen en Brandon, un noi de LA però que encara no he vist: marxo al matí jo abans i ell arriba quan jo ja estic dormint; i un noi italià amb un nom grec que ara no recordo. Avui l'he conegut però només hem xerrat 5 minuts quan he arribat, perquè ell tornava cap a la uni. Està acabant un màster en Computer Science. Sembla simpàtic. En Brandon no sé què fa. Quan el vegi (si el veig) ja li demanaré.

La meva habitació és força gran. Hi ha un llit doble molt còmode, un desk (escriptori) on sóc ara, una tauleta de nit, una caleixera, i una barra que fa d'armari entre dues parets. I una moqueta molt suau al terra. Ja posaré fotos. Les altres habitacions no les he vist. També tenim un gat que es diu Baby i que és molt i molt carinyós. I un gos que es diu Fraisier que és com un osset de peluix molt divertit i que es posa content quan algú entra per la porta.

El primer dia
Com que a les 10 ja estava dormint, em vaig llevar a les 6 el dia següent (dimecres). Vaig fer una mica el ronso i vaig dutxar-me. Feia un dia preciós i, després d'esmorzar unes galetes i un te (les dues úniques coses que portava) vaig decidir sortir a fer una volta a peu pel barri. Vaig anar apuntant els noms dels carrers: per aquí al costat hi ha el carrer Malva (el meu), el Caleta, Verdura (!), Vega, Berkley road, Fairview Ave, La calle real, i molts altres noms. Vaig arribar fins als Fairview Gardens, la granja que havia vist per internet, però a aquelles hores del matí (devien ser quarts de 8) no hi havia ningú. Vaig continuar caminant, cap avall, i vaig travessar l'autopista, vaig passar per davant de l'aeroport i, els peus sols, em van portar fins a la UCSB (University of California - Santa Barbara). Un campus immens al costat de la platja. Vaig arribar cap a les 9 del matí. Tenia un mapa amb mi i vaig localitzar el meu edifici, el Physical Science North. Però, ai l'as, l'Stucky no era al seu despatx! Però un estudiant em va indicar on era el despatx de la Celia, la secretària, i ella sí que era allà. Per fi, després de tants mails, la coneixia!


Continuarà...

Bon dia des de Goleta!

Jaguar del 52 d'en Kevin

 

 

Unes quantes fotos del primer dia aquí! 

School Bus! N'hi ha moltíssims!

Bicycle lane, walking lane and... skateboard lane! That's California!

Posta de sol des del bus de LA a SB. Preciós.

Unes palmeres del carrer del costat de casa.

La Goleta Beach, just al costat de la Universiat!

El pistatxo i el festuc

Blogger té una aparença nova... Costa acostumar-se a les coses noves, oi que sí? Doncs jo encara no m'hi he acostumat. Aquest és el primer escrit que faig amb la nova plantilla. Tot sembla més ampli, més espaiós, més nítid, més eteri, més blanc...

A veure com surt!

Us volia parlar avui del fruit del pistatxer: el festuc o pistatxo. Com veieu, en català aquest fruit té dos noms. A casa meva sempre n'havíem dit pistatxo, fins que ens va semblar que era un terme incorrecte, ja que s'assemblava al castellà pistacho. I alguns membres de la família vam decidir dir-n'hi festuc. Ara bé, fa un temps que ens hem adonat que pistatxo és tan català com festuc. I per què, doncs, aqeusts dos termes? D'ón procedeixen?

Buscant una miqueta, vaig fixar-me en com es deia aquest fruit en forma de drupa en altres llengües:

grec: pistákion de πιστάκη (pistaké) o pistatxer (arbre del pistatxo)
pelvi (persa): pistag o pistah (pistatxer)
llatí: pistacium
italià: pistacchio
castellà: pistacho
anglès: pistachio
francès: pistache
alemany: pistazie
nom científic: pistacia vera
català: pistatxo

àrab: fústaq o fústuq
àrab hispànic: alfústaq
romanès: fistic
català: festuc
castellà: alfóncigo

Així doncs, veiem que el nom d'aquest fruit sembla que tingui dues arrels: grega (pistákion) i àrab (fústaq o fústuq), tot i que en alguns escrits he vist que sembla que l'origen és comú i no grec, sinó persa. De fet, els pistatxos es van conrear primerament a la zona de l'actual Iran, així que aquesta teoria també tindria sentit.
La paraula alfóncigo, en castellà, també provindria de fústaq, passant per l'àrab hispànic alfústaq. Es veu que el prefix "al" seria com el nostre article definit "el" o "la"; és per això que moltes paraules d'origen àrab comencen per "al", ja que quan les vam adquirir, no vam treure l'article... (per exemple: albergínia, alcalde, àlgebra... en castellà n'hi ha moltes més: albóndiga, Alcalá, albaricoque, algodón...)

Zou bisou bisou

Corrien els anys 60 quan sonava aquesta dolça cançó:



I, ara, al 2012, Mad Men n'ha fet la seva versió, amb la Megan Draper, molt més sensual, tot i que la mirada d'en Don, al minut 2:01 és la millor part del vídeo:


I tot això, per començar a crear ambient...

Avui va per l'avi

Aquest matí m'ha arribat la notícia. Avui em feia especialment mandra llevar-me. Estava calentona a dins del llit, a fora feia fred... però tenia pipi. Tot i així, moltes vegades la mandra pot més que la bufeta. I durant una estona ha sigut així. Fins que el despertador ha sonat ja per quinzena vegada i m'he dit, vinga, em llevo ja! Just havia tret el cobrellit de sobre meu, i em disposava a fer la primera passa al terra quan, riiiiiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiing. La musiqueta del mòbil ha sonat. - Què, ja estàs llevada? - Sí, sí (intenant no fer la veu ronca d'acabada de despertar). - Bé, doncs. Ja s'ha mort, eh. Silenci. 

A la butaca, mirant futbol?

Feia uns dies que es trobava més malament del compte. El vaig veure molt malament fa més de quinze dies, el diumenge dia 12 de febrer. Va ser el primer dia que no va voler menjar res i es va quedar al llit tot el dia, respirant molt i molt fort. Me'n recordo perquè havia d'anar a ajudar el meu pare a fer els calçots, però al final em vaig quedar tot el matí al seu costat. El metge va venir el dilluns següent i li va receptar antibiòtic. Deia que tenia el pit molt tapat, i potser la grip. No se sap ben bé, però arriba un punt en què tot s'hi val. Des d'aquell dia, va estar bastant estable, amb alts i baixos fins aquesta matinada. Ahir el metge li va receptar morfina. Morfina! Vaig cridar quan la meva mare m'ho va dir... Es veu que ahir també respirava malament, i el metge va dir que la morfina l'ajudaria a no patir... Malament rai quan recepten morfina! Aquesta matinada, a les 5 del matí, quan la Sílvia, la noia que els cuida, ha anat al seu costat per tornar-li a administrar la dosis de morfina, ja ha vist que estava malament, i ha trucat a la meva mare i la meva tieta, que viuen a Sant Julià mateix. A 3/4 de 6 ha deixat de respirar. Almenys no ha mort sol, i... suposo que deu haver mort feliç, sota els efectes de la droga... Almenys sense adonar-se'n massa...

Això era aquest Nadal, amb el Panetone de la Sílvia, i les neules i els torrons.

Els últims dies menjava només caldo, i mousses de xocolata!, bevia molta aigua... Estava estirat al llit amb els ulls tancats tota l'estona. De tant en tant obria els ulls. "Què hi faig tantes hores al llit?". Hi vaig anar un dijous entre setmana i em va dir "Que no treballes, tu? Què hi fas aquí?". Sempre amb el seu humor amarg. Em sembla que puc parlar en nom de tots quan dic que el meu avi era de poques paraules. Ara bé, poques, però sàvies. Va tenir el cap ben clar, jo diria fins ben bé l'últim dia. Sí que és veritat que últimament deia coses sense massa sentit, però el que passava, crec jo, és que ja no escoltava a ningú. Tenia el cap als seus pensaments, les seves cabòries... Però va guardar el sentit de l'humor fins al final. 

"Què és això que té l'Anna a les mans?"

Recordo, fa poc, amb l'anècdota del Barça-Madrid que va dir "Ja està bé, en Messi, posant la mà a sota la bóta del Pepe!" Quanta ironia! A més del seu sentit de l'humor, àcid i irònic, una altra cosa a destacar, i molt, era el futbol. No sé si hi havia jugat de jove, potser sí. Però, en tot cas, crec que és l'home que ha mirat més partits del món! Almenys, durant els últims anys de la seva vida, jo el recordo sempre davant del televisor, mirant al futbol, o al costat de la ràdio, escoltant els partits. I no només el futbol, també el tennis, l'atletisme... Ja sabem a qui ha sortit en Josep, el seu fill - el meu tiet-!Un altre que ho sap tot de l'esport. El meu avi, fins al final, a més, cada setmana feia la quiniela! La feia a mitges amb la meva mare... No és pas tonta la meva mare, no, ella no hi entén ni un borrall de futbol, però es posava al costat de l'avi, per veure si pescava alguna cosa... Hihi. I per l'avi, una bona distracció!

L'avi amb la seva fórmula 1

De fet, a part de les quinieles, durant molts anys de la seva vida jugava, juntament amb la tieta i l'àvia, a l'once, la loteria nacional, les primitives, el trio!, i els rasques... Tot ho havien provat! Recordo quan era petita, que molts dies sopava a casa seva, que sempre esperaven l'anunci de Caixa Penedès per veure el número que havia sortit de l'once, i el trio també... I la loteria, sempre acabat en 8! Ja li guardaven el número, a l'avi! La veritat és que no havien tret mai res... Només fa uns anys, la sort els va arribar amb un rasca-rasca del bar de la plaça... El meu avi hi anava, quan estava millor, cada dia a fer el cafè, i sempre s'emportava alguns rasques... I en una butlleta d'aquestes els va sortir un premi dels grossos! Ara no recordo quan era, però mira, almenys els va servir per acabar de passar uns bons anys... Tots sabem que les pensions són bastant baixetes...

Amb el papa, la mama i la tieta. I el cava!

Una altra de les coses que li agradava al meu avi era, no sé en quin ordre, la xocolata i el cava, el cava i la xocolata. No és que fos un gran bebedor, però durant els àpats sempre bevia una mica de vi, i en els dinars del diumenge o durant alguna celebració, no hi podia faltar el cava! Fins i tot ara, durant els últims dies, en bevia! La xocolata, per altra banda, la seva perdició... Juntament amb el coco. Potser no tenia molta gana, però els búlgars, el torró de xocolata i coco, les galetes de xocolata... Això sempre entrava bé! 

Un dels molts dinars a casa seva.

Podria explicar moltes anècdotes de l'avi, amb el Pepito i el Perico, els gats, però potser una de les que conservo amb més estima és quan em va explicar històries de la mili. El meu avi no en tenia gens de ganes d'anar amb el fusil i fer pràctiques pels camps... Així que es va fer passar per metge! Em va dir que estava allà dret, i li feien preguntes, com en un examen. Es veu que li van fer una pregunta sobre alguna malaltia, i ell no en tenia ni idea, però va pensar "Segur que el general que m'ho pregunta tampoc ho sap!". Així que es va inventar la resposta, ben raonada, i... va passar el test! Evidentment l'home que li preguntava tampoc en tenia ni idea... Així que es va convertir en el metge del seu grup (no sé vocabulari militar...). Em va explicar que va fer molts amics...

Pescant alguna cosa del plat...

 De fet, un dels tresors més preuats que guardava era d'un seu company de mili... Un dia m'ho va ensenyar. Era un paper, que tenia ben doblegat, en 4 parts, i guardat en un calaix. El va desplegar... Era un dibuix, amb molts colors, d'un castell àrab. L'havia fet un seu amic "moro" de la mili... Potser com a agraïment per haver-lo curat, li va fer un dibuix, o potser simplement per amistat... Li va regalar aquest dibuix tan bonic, i el meu avi el va conservar durant tota la seva vida. M'agradaria trobar-lo i conservar-lo jo... Ja veurem si el puc trobar.

Agafem

Trinxem

Mengem!

La veritat, però, és que l'avi no hagués pas pogut sobreviure sense les dones al seu costat... No sabia pas ni cuinar, ni planxar, ni fer res... Havia treballat sempre de pagès, al camp. Suposo que això sí que ho feia molt bé. Quan vaig néixer jo ja estava jubilat, i a casa, i van ser, l'àvia (fins al 1993) i després la seva germana, la tieta, qui l'han ajudat sempre a casa. I des de fa un temps la Sílvia també, a part de les seves filles... Suposo que no ha sigut fàcil per ell, viure al costat de la seva germana durant tota la vida! Però s'ha de reconèixer que l'ha ajudat molt.

Una plata de pastes! Un dia especial!

Ara a casa hi queda la tieta... Que maca ella. També està molt malament. De fet, fa més temps que l'avi que està fotudeta... Ella té més, el que es diu, demència. No sé si Alzheimer o què, però el cas és que fa temps que parla sense dir res, no recorda on viu ni qui som...Tot i així, sé que ens estima molt i s'alegra de veure'ns!

 

 

Seqüència al bar d'en Pep!

Bé, l'avi ens ha deixat. I és molt trist, però ja feia temps que volia marxar d'aquest món. Els últims anys van ser bastant avorridots, suposo. I, en plan broma, algun dia ja havia dit que volia "marxar". Espero que allà on estigui ara, hi sigui molt feliç! L'últim cop que el vaig veure va ser fa dos dies. Em vaig passar el dimarts al matí a casa seva. I em va fer un petó quan vaig marxar "Fins aviat, avi. Cuida't.". I m'ha fet cas. S'ha ben cuidat!

La mama riallera davant del túnel de Vielha!

Avui, justament, casualitat o no, és l'aniversari de la meva mare! Felicitats mama! Així que també vull dedicar-li aquest post a ella. Ella, que també s'ho mereix! Que va jugar al dòmino, cada tarda durant molt de temps, amb l'avi i la tieta, que li portava el cafè cada dia, que s'hi havia quedat a dormir moltes nits, i estava sempre al cas de tot. Això del dòmino era molt divertit. Sembla increïble perquè, veus que estan tan grans i que ja no hi toquen però sí, encara saben jugar el dòmino i fer moltes altres coses! Jo algun dia també hi havia jugat i m'encantava quan l'avi guanyava... Feia un somriure que se li escapava sota del nas... En canvi quan perdia, feia una ganyota... No era gaire bon perdedor. La tieta, en canvi, sempre mirant per l'avi, el deixava guanyar de tant en tant! Que divertit... El dòmino... Un gran joc. Uns grans moments.

Mientras Duermes - Cinemes Girona

Ahir vam anar a veure Mientras Duermes, als cinemes Girona. La veritat és que no havia pas sentit a parlar d'aquesta peli, fins que vaig veure els premis (polèmics) Gaudí. M'agrada molt en Luís Tosar i la Marta Etura està esdevenint una de les meves actrius preferides, així que vaig proposar que la podríem veure.

Els actors, molt i molt bé. La Marta desprèn una felicitat, una alegria, un sol... Ja és el seu protagonista, sí, però m'encanta aquesta noia. En Tosar, que fa de César, meticulós, paranoic, obsessiu... I només troba motivació per viure quan els altres són infeliços... La veritat és que és un personatge horrorós i no me'l voldria creuar per res del món a la meva vida, però noi, no sé com, li arribes a agafar carinyo i tot... Com que tota la peli és des del seu punt de vista...

En fi, una molt bona peli, que et deixa una mica de mal gust, però perquè et fa creure la història, i això vol dir que està ben feta. I, a més, rodada a Barcelona. Un altre film de Balagueró!

Inici del fred siberià a Escunhau, Vielha i la Vall de Boí, també Pont de Montanyana i Tremp

Cap de setmana de regal de reis per la família May-Masnou. Quin cap de setmana! Ple de neu! Però molt divertit! Vam estar més de 24 hores tots quatre junts i vam sobreviure sense tirar-nos els plats pel cap... I és que som una família ben bonica =)