Porto gairebé dues hores a casa i no he fet massa res. Aquest cap de setmana ha sigut molt bonic. Feia molts mesos que la mama volia passar un cap de setmana en família, tots quatre, i així ho hem fet. Dissabte al matí vaig agafar el tren cap a Vic. Allà ja m'esperaven el papa, la mama i la Núria amb...
... i ara estic trista i vaig a dormir.
diumenge, 5 d’octubre del 2014
dilluns, 3 de febrer del 2014
NOVIOS (Poema místico libertario) Somos novios, no hermanos. Si fuéramos hermanos sólo existiría un mundo y el mundo se divide, se desintegra en incontables mundos. Y cada uno es un mundo. En cambio: ah, en cambio: somos novios, novios llamados a la boda única. El poeta debe anunciar a todos que todos somos novios y que sólo existe una boda a la que estamos llamados todos, que yo soy tu novio y tú eres mi novia, que estamos solos, que nacemos solos y moriremos solos y que vivir es la boda única y que nos volvemos locos viendo extrañas raíces, parentescos extraños, en lugar de entregarnos a la ternura de los novios, a la ilusión con que se miran, a la alegría con que se abrazan. ¡Ah, si saliéramos a la calle y nos viéramos novios, nos sintiéramos novios y mis amigas fueran mis novias y todas las bailarinas de El Molino mis novias y todos los monjes de Montserrat sus novios! ¡Ah, si los monjes de Montserrat supieran que son los novios de las bailarinas! ¡Ah, si las bailarinas supieran que los monjes son sus novios! (Tampoco el hábito hace a las bailarinas). Si nos viéramos novios, mamíferos enamorados, huérfanos que vamos a la boda única cuando se liberan nuestros sentidos de tantos padres terribles... ¡Ah, si supiéramos que somos novios! Cómo dominarían en nuestro mundo los cargos, los altos cargos, las esferas, las más altas esferas, ¡ah, las más altas esferas! qué sería de todos ellos (¡y de todos los vigilantes!) si todos fuéramos novios. Vacíos iban a quedar todos los parlamentos. Los novios no necesitan parlamentos ni nombres ni contratos. ¡Si se olvidan hasta de sus nombres los novios, los maravillosos novios! Se acabarían todas las sociedades anónimas (¡nosotros somos los anónimos!) ¡Pobre mundo, lleno de sociedades anónimas y de comités centrales! Cómo va a ser una novia una sociedad anónima. No imagino lleno de novios abrazándose los comités centrales. Un comité central cómo va a ser un novio, cómo va a entender a los novios. (¡Eso! ¡Eso! ¡Cómo va a entender a los novios!). Y todas las vecinas serían nuestras novias y todos los vecinos serían nuestros novios y todas las mujeres serían mis novias y todos los animales nuestros novios. (¡Ya son nuestros novios!). Porque somos un mundo condenado y errático que acabará desintegrándose, un mundo raro, único, distanciado, al que venimos cumpliendo el nacimiento obligatorio, cubriéndonos de leyes desde que respiramos. Quién iba a atreverse, en cambio, a imponer unas leyes, sus leyes, en la boda única, en la entrega única. Desde cuándo los novios piensan en las leyes y cómo iban a existir policías: irían besándose por las plazas, encontrándose en los jardines en vez de vigilarlos para sorprender a los novios. Y se disolverían todos los ejércitos: nos fundiríamos en un abrazo en las trincheras y huirían despavoridos todos los generales y las novias correrían a todas las cárceles a liberar a los presos porque serían sus novios. ¿Y los dominantes, tantísimos dominantes? ¡Pronto no habría dominantes! (¡Ni vigilantes!) ¡El aire! ¡El aire! ¡Sólo dominaría el aire en la boda única! ¡El aire! En vano gritan desde sus púlpitos que nos unamos, ridículos y fantasmagóricos todos los púlpitos (¡púl pitos!) si no somos los novios del mundo, si no avanzamos hacia la boda única. (¡Historia de los monos que se transformaron en políticos, historia de los políticos que se transformaron en novios!) (¡Vivan los novios!) Mirad cómo los novios acaban con el espacio y el tiempo y cómo desaparecerían los poderosos si no los tuvieran en sus manos. Y el alma: si no es una novia qué es el alma y qué es mi madre y mi hermana. Entregarse, olvidarse, contener la tragedia entre los besos, sostener el camino entre los abrazos. Qué suspiros y qué sonrisas en las fábricas, en las oficinas, en las salas de espera, en los autobuses, cuando todos fuéramos novios. Y qué apoyo y qué ayuda pasear solitarios por las noches en silencio, con nuestros sueños. Fantasmas, no: ¡sueños! ¿Y los Bancos? ¡Qué cambio! ¡Qué cambio! ¡Los Bancos serían nuestros novios! ¡Las Cajas nuestras novias! ¡Qué cambio! ¡Nuestros hijos ya nacerían novios! Y que llegara el cartero y anunciara: ¡Soy el novio cartero! Y la portera: ¡Soy la novia portera! Y los bomberos: ¡Somos los novios bomberos! Y qué escuela, qué escuela si los maestros fueran novios, si no hubiera maestros ni maestras. El mundo sería una maravillosa casa de citas. Nos citaríamos continuamente, iríamos con el teléfono de bolsillo llamándonos continuamente. ¡Qué hermosa es una cita! ¡Ah, los enamorados! ¡Ah, los novios! No se preguntan, no cuestionan, no reciben órdenes y contraórdenes, no tienen dioses ni amos. El mundo de los dioses y de los amos es el que acabaría cuando todos nos sintiéramos novios. Cómo puede sentirse un dios un novio, cómo puede creerse un amo. Cuando creíamos que éramos hermanos, cuando hablaba san Francisco a las florecillas vinieron también los lobos. ¡Ah, las florecillas! Qué fácilmente se transforman en lobos. ¡En colmillos que nos destrozan! Qué difícil lo pone el viejo mundo para que seamos nuevos mundos, para que seamos novios. Cuando nacemos ¿no han pensado ya por nosotros? ¿no nos imponen sueños y aventuras? ¿no nos empadronan y clasifican? Pero los novios no saben de mundos dirigidos, de leyes obligatorias, de padres únicos. (¡Vivan los novios!) Y sólo habría una fiesta: el día de los novios. Y una calle (ah, tormento de tantas calles llenas de cárceles encubiertas): el paseo de los novios. Y el pensamiento volaría. El pensamiento sólo vuela en el alma de los novios, como vuelan las manos y los ojos (¡ojos claros, serenos!) y los labios. Y qué es un pensamiento si no vuela. ¿No es la más lóbrega de las cárceles? Qué lucha por la libertad es esta que no lucha por la boda única. Y vivir abrazados y morir abrazados. Qué otra respuesta a la muerte indigna que morir abrazados. Organizaríamos viajes continuamente: de novios, para hacernos novios de todos los novios del mundo. Los novios no saben geografía, ignoran la estadística, se saltan las aduanas, hablan un sólo lenguaje. ¡Qué cambios, qué cambios en las embajadas! ¡Cómo iban a conspirar los novios! Y nos reiríamos de las banderas ¿o no se ríen de las banderas los novios? (¡Y de las fronteras, de todas las fronteras!) ¿Y la tierra? Contemplad la tierra: ¿no es una boda única? No puedo llamar hermano a nadie pero sí enamorarme de todo, sostener la belleza entre mis sueños. Si existe la belleza es porque todos somos novios aunque no lo veamos: nace en el alma de los novios. ¡Sólo el amor no es ciego! Hemos construido un mundo de falsos hermanos y si no vamos a un mundo en el que todos seamos novios, decidme: a dónde vamos. Amigos, viejos amigos míos: sólo quiero recordar las novias que he tenido, las cosas que he amado, el poco amor que he recibido. No he hecho otra cosa que soñar la boda única, llorar amargamente por el amor perdido. Qué puede hacer el poeta sino animaros a la boda única, al baile, sobre todas las cosas, de los sentimientos y de los sentidos, a soñar el día en que todos fuéramos novios, a la conquista de la inocencia...
dissabte, 30 de novembre del 2013
La tieta
La tieta ens ha deixat
aquest dimecres al matí
dia fred i assolellat
amb un somriure fi.
Feia dies que minvava
i ja no volia ni menjar
les mans velles i arrugades
el cos ja no la volia aguantar.
Tendre i agradable,
com una nena petita
era la tieta fins ara
la que ens feia companyia.
Portava ja un parell d'anys
no sent ella mateixa
però encara ens dedicava somriures
i estic segura que ens reconeixia.
Va viure una bona vida
senzilla però plena
ajudant a tota la família
fent de mare, àvia, germana i tieta.
Patata i mongeta,
tall arrebossat,
sopa de pastanaga i pistons
arròs bullit i pa torrat,
Juntament amb la paella i canelons,
aquests eren els seus millors plats.
Amunt i avall comprant el diari,
el pa, la llet i els ous.
No parava ni un moment quieta,
només quan menjava bombons.
L'once, els rasca-rasca, i el trio
i caixa penedès
sempre jugant a la loteria
i mai els va tocar res.
Només un rasca-rasca a l'avi
i van estar ben contents
ja que el premi era del bar de baix
i no calia fer guarniments.
Sempre envoltats d'animals,
i gats que obrien el pany de la porta,
pericos, pepitos i panteros
tots a casa estaven convidats.
La trobarem a faltar, a la tieta,
pal de paller de tota la família,
ara ens tocarà retrobar-nos
a on sigui que ens porti la fila.
Salut!
aquest dimecres al matí
dia fred i assolellat
amb un somriure fi.
Feia dies que minvava
i ja no volia ni menjar
les mans velles i arrugades
el cos ja no la volia aguantar.
Tendre i agradable,
com una nena petita
era la tieta fins ara
la que ens feia companyia.
Portava ja un parell d'anys
no sent ella mateixa
però encara ens dedicava somriures
i estic segura que ens reconeixia.
Va viure una bona vida
senzilla però plena
ajudant a tota la família
fent de mare, àvia, germana i tieta.
Patata i mongeta,
tall arrebossat,
sopa de pastanaga i pistons
arròs bullit i pa torrat,
Juntament amb la paella i canelons,
aquests eren els seus millors plats.
Amunt i avall comprant el diari,
el pa, la llet i els ous.
No parava ni un moment quieta,
només quan menjava bombons.
L'once, els rasca-rasca, i el trio
i caixa penedès
sempre jugant a la loteria
i mai els va tocar res.
Només un rasca-rasca a l'avi
i van estar ben contents
ja que el premi era del bar de baix
i no calia fer guarniments.
Sempre envoltats d'animals,
i gats que obrien el pany de la porta,
pericos, pepitos i panteros
tots a casa estaven convidats.
La trobarem a faltar, a la tieta,
pal de paller de tota la família,
ara ens tocarà retrobar-nos
a on sigui que ens porti la fila.
Salut!
dimarts, 1 d’octubre del 2013
Primer dia que no tinc sou
No sé perquè, però tinc com uns nervis a la panxa! Però no són de por, sinó d'emoció... Per veure què passarà ara! Què n'espera de mi la vida!
De moment, vaig escoltant aquesta cançó, així en bucle, i m'anima molt! I, al mateix temps, vaig redactant l'informe de justificació de la beca FPI de 48 mesos! Moments paradoxals, moments per tirar endavant, per somriure, per ballar, això està clar, almenys! Gaudiu!
De moment, vaig escoltant aquesta cançó, així en bucle, i m'anima molt! I, al mateix temps, vaig redactant l'informe de justificació de la beca FPI de 48 mesos! Moments paradoxals, moments per tirar endavant, per somriure, per ballar, això està clar, almenys! Gaudiu!
dijous, 8 d’agost del 2013
Poema d'estiu
És hora d'obrir la botiga
hi ha llum al carrer
la quiosquera saluda el pastisser
que tingui bon dia
que avui és estiu
no té una coqueta
o un entrepà de pernil?
I vostè el diari d'avui,
ja que obre tan tard
potser si no m'espavilo
avui és demà.
Cap a la piscina
cap a treballar
aquí a tothom se li gira feina
ganes de cridar.
Els clients van entrant
un cigarret, un numeret
no toca mai res, mai hi ha premi
saps què, posa'm un xiclet.
hi ha llum al carrer
la quiosquera saluda el pastisser
que tingui bon dia
que avui és estiu
no té una coqueta
o un entrepà de pernil?
I vostè el diari d'avui,
ja que obre tan tard
potser si no m'espavilo
avui és demà.
Cap a la piscina
cap a treballar
aquí a tothom se li gira feina
ganes de cridar.
Els clients van entrant
un cigarret, un numeret
no toca mai res, mai hi ha premi
saps què, posa'm un xiclet.
dimecres, 24 de juliol del 2013
diumenge, 9 de juny del 2013
Ja torno a ser de viatge! I he anat a parar a un dels meus llocs preferits del planeta: Berlín! Com m'agrada. No sé què és ben bé. La verdor dels boscos i prats, els llacs, els grafitis als edificis abandonats, la decadència d'algunes zones, els totxos, els dürums i döners...
He sortit de l'aeroport de Barcelona finalment a les 13.15. Mitja horeta tard. He dormit durant tot el viatge! Al final ahir vaig anar a dormir tardet, i entre els nervis i tots he dormit poquet. Al matí encara m'havia de prepara la motxilla! I he agafat el bus 46 des de plaça Espanya per anar a l'aeroport. Arribo a les 10.50, més o menys, i va i em toca la cua de vueling més lenta! Un home grassonet, així d'uns 50 i pico d'anys... i ja ho he entès perquè era lenta! Quan m'ha tocat el torn, l'home no parava de parlar... Anyway. Després he comprat un parell d'ampolles de vi pels couchsurfers, i un entrepà per dinar. I un cop a l'avió. Zas. Ben adormida. El noi del meu costat igual que jo. No hem durat ni dos segons desperts.
Un cop a Tegel, res, agafar el bus fins a Zoologisher Garden. Veure que les coses segueixen igual. I després l'S-Bahn fins a Potsdam, que és on sóc ara.
Estic al piset d'en Hans i l'Steffi. Una parella de joves, ella estudiant de ciències (no m'ha quedat clar què), i ell estudiant de doctorat de biologia. I esperen un fillet, d'aquí 6 setmanes. Se'ls veu ben bonics.
Total, que he arribat, i com que tenia gana, i aquí se sopa d'hora... he decidit fer un Dürum... però renoi! Que tipa que m'he quedat. Era bo, però enorme! Tela!
Ara ells estan sopant. Són vegetarians i s'estan fent una sopa de verdures. Alemanya és, de lluny, el país on més vegetarians he conegut. I, paradoxalment, és on hi ha més salsitxes. Deuen ser pels turistes...
En fi. Ara a preparar una mica la presentació, i a corregir treballs!
Una abraçada! Que demà ja comença el congrés! Quina emoció!
He sortit de l'aeroport de Barcelona finalment a les 13.15. Mitja horeta tard. He dormit durant tot el viatge! Al final ahir vaig anar a dormir tardet, i entre els nervis i tots he dormit poquet. Al matí encara m'havia de prepara la motxilla! I he agafat el bus 46 des de plaça Espanya per anar a l'aeroport. Arribo a les 10.50, més o menys, i va i em toca la cua de vueling més lenta! Un home grassonet, així d'uns 50 i pico d'anys... i ja ho he entès perquè era lenta! Quan m'ha tocat el torn, l'home no parava de parlar... Anyway. Després he comprat un parell d'ampolles de vi pels couchsurfers, i un entrepà per dinar. I un cop a l'avió. Zas. Ben adormida. El noi del meu costat igual que jo. No hem durat ni dos segons desperts.
Un cop a Tegel, res, agafar el bus fins a Zoologisher Garden. Veure que les coses segueixen igual. I després l'S-Bahn fins a Potsdam, que és on sóc ara.
Estic al piset d'en Hans i l'Steffi. Una parella de joves, ella estudiant de ciències (no m'ha quedat clar què), i ell estudiant de doctorat de biologia. I esperen un fillet, d'aquí 6 setmanes. Se'ls veu ben bonics.
Total, que he arribat, i com que tenia gana, i aquí se sopa d'hora... he decidit fer un Dürum... però renoi! Que tipa que m'he quedat. Era bo, però enorme! Tela!
Ara ells estan sopant. Són vegetarians i s'estan fent una sopa de verdures. Alemanya és, de lluny, el país on més vegetarians he conegut. I, paradoxalment, és on hi ha més salsitxes. Deuen ser pels turistes...
En fi. Ara a preparar una mica la presentació, i a corregir treballs!
Una abraçada! Que demà ja comença el congrés! Quina emoció!
divendres, 12 d’abril del 2013
She is an engine of positive
life energy. She is full of wonder. She feels deeply and
passionately, guided by a moral compass. And of course this sometimes
causes her pain. She sees the good in everyone. All this speaks to a
certain life force, an innocence, or Eros in the Freudian sense, if you
will.
So it’s no wonder she falls in love. She has so much of it to
share. Not everyone will be ready for that.
And then there’s her open face. The way she
dresses. Her slim little body and goofy smile. The way she walks and
moves. Lot’s to love about Anna.
- A friend
dilluns, 1 d’abril del 2013
dijous, 14 de febrer del 2013
Ulls cansats
Aquesta setmana em pensava que seria tranquil·la però està sent bastant mogudeta.
Tot va començar dilluns, que ja em vaig llevar cansada perquè el cap de setmana havia estat de carnaval a Igualada, i dissabte ja vaig dormir poc, però diumenge ens vam quedar allà fins tard, al local de la Berta, i entre una cosa i l'altra vaig anar a dormir molt tard. Al vespre, a més, va venir l'Edgar a fer un te a casa i a portar-me una cosa que li havia encarregat d'Ikea: el coixí-taula pel portàtil. Ara ja el tinc. Tenia problemes abans perquè si feia servir l'ordinador al llit o al sofà a la falta o sobre les estovalles, se m'escalfava molt i se'm tancava de cop. Ara molt millor amb això!
Dimarts... deixa'm pensar... El dia normal, al lab, i al vespre... ah sí, van venir en Bernardo i la Teresa a sopar a casa! Vaig fer un sopar d'allò més exquisiti: plátano frito, d'aperitiu, i després cous cous amb tofu fumat i verduretes (amb els pèsols aquests japonesos, pastanagues, ceba, panses, salsa de soja, all i el tofu fumat, que m'encanta!). Dimecres, ahir, el dia tranquil·let i a mitja tarda vam dir adéu a en Carlos, que se'n va tres mesos a Anglaterra a fer una estada, i després vam anar de tapes i birres amb un noi que està aquí a Barcelona de visita al grup d'en Sergi. Només s'hi està una setmana. Vam anar al Blai Tonight, on tenen els montaditos a 1 € i són molt bons, i després al Tarannà, un bar que hi ha a Parlament-Viladomat i que cada dia hi passo per davant quan vaig de casa cap a Poble Sec per agafar el metro, però mai hi havia entrat. Un bar molt coquetó i bonic. En Bernardo també va venir al final.
I avui ja m'he llevat molt i molt cansada. Suposo que també s'hi afegeix el fet que em costa molt anar a dormir en silenci i sempre poso alguna sèrie per adormir-me... El problema és que molt sovint les miro senceres i aleshores, clar, vaig a dormir més tard. Ara estic amb Californication, però encara una mica al dia amb New Girl, How I met your mother, Grey's Anatomy, i encara algun dia Polseres Vermelles... A part, al metro i a casa també vaig llegint. Ara he acabat el Bressol de Gat, de Kurt Vonnegut, un llibre surrealista però molt bé amb la religió de Bokonon, un dels lemes de la qual és que tota la religió, fins i tot els textos, són mentides... i ara m'estic llegint 15 són 15, un recull de contes de 15 autors catalans que està bastant bé.
Avui bé, al matí he anat un moment a l'Institut Francès, que havia de tornar uns llibres, i després he passat per la Canal, a tastar els seus sandwich dolços: pa de xocolata i gerds. Avui tenien molts pastissos de Sant Valentí, però jo no el celebro; els catalans ja tenim Sant Jordi, no?
Al vespre, després de swing amb la Berta, potser anirem a prendre alguna cosa, però no ho sé del cert. I demà toca anar a dinar i a fer una volta amb en Jim Morrissey, el professor de la UIUC, a Chicago, que està aquesta setmana aquí. Em sembla que el portaré al Suquet de l'Almirall, a tastar la millor paella de Barcelona, segons la meva germana. Divendres al vespre, tinc vàries opcions, però potser trio la de dormir! I dissabte al matí cap a Vic, que ja toca! I a veure si aquest cap de setmana agafo la bici, que entre tant menjar i anar en metro, ja la trobo a faltar!
Bufff. quin dia més dur! Bona nit!
Tot va començar dilluns, que ja em vaig llevar cansada perquè el cap de setmana havia estat de carnaval a Igualada, i dissabte ja vaig dormir poc, però diumenge ens vam quedar allà fins tard, al local de la Berta, i entre una cosa i l'altra vaig anar a dormir molt tard. Al vespre, a més, va venir l'Edgar a fer un te a casa i a portar-me una cosa que li havia encarregat d'Ikea: el coixí-taula pel portàtil. Ara ja el tinc. Tenia problemes abans perquè si feia servir l'ordinador al llit o al sofà a la falta o sobre les estovalles, se m'escalfava molt i se'm tancava de cop. Ara molt millor amb això!
Dimarts... deixa'm pensar... El dia normal, al lab, i al vespre... ah sí, van venir en Bernardo i la Teresa a sopar a casa! Vaig fer un sopar d'allò més exquisiti: plátano frito, d'aperitiu, i després cous cous amb tofu fumat i verduretes (amb els pèsols aquests japonesos, pastanagues, ceba, panses, salsa de soja, all i el tofu fumat, que m'encanta!). Dimecres, ahir, el dia tranquil·let i a mitja tarda vam dir adéu a en Carlos, que se'n va tres mesos a Anglaterra a fer una estada, i després vam anar de tapes i birres amb un noi que està aquí a Barcelona de visita al grup d'en Sergi. Només s'hi està una setmana. Vam anar al Blai Tonight, on tenen els montaditos a 1 € i són molt bons, i després al Tarannà, un bar que hi ha a Parlament-Viladomat i que cada dia hi passo per davant quan vaig de casa cap a Poble Sec per agafar el metro, però mai hi havia entrat. Un bar molt coquetó i bonic. En Bernardo també va venir al final.
I avui ja m'he llevat molt i molt cansada. Suposo que també s'hi afegeix el fet que em costa molt anar a dormir en silenci i sempre poso alguna sèrie per adormir-me... El problema és que molt sovint les miro senceres i aleshores, clar, vaig a dormir més tard. Ara estic amb Californication, però encara una mica al dia amb New Girl, How I met your mother, Grey's Anatomy, i encara algun dia Polseres Vermelles... A part, al metro i a casa també vaig llegint. Ara he acabat el Bressol de Gat, de Kurt Vonnegut, un llibre surrealista però molt bé amb la religió de Bokonon, un dels lemes de la qual és que tota la religió, fins i tot els textos, són mentides... i ara m'estic llegint 15 són 15, un recull de contes de 15 autors catalans que està bastant bé.
Avui bé, al matí he anat un moment a l'Institut Francès, que havia de tornar uns llibres, i després he passat per la Canal, a tastar els seus sandwich dolços: pa de xocolata i gerds. Avui tenien molts pastissos de Sant Valentí, però jo no el celebro; els catalans ja tenim Sant Jordi, no?
Al vespre, després de swing amb la Berta, potser anirem a prendre alguna cosa, però no ho sé del cert. I demà toca anar a dinar i a fer una volta amb en Jim Morrissey, el professor de la UIUC, a Chicago, que està aquesta setmana aquí. Em sembla que el portaré al Suquet de l'Almirall, a tastar la millor paella de Barcelona, segons la meva germana. Divendres al vespre, tinc vàries opcions, però potser trio la de dormir! I dissabte al matí cap a Vic, que ja toca! I a veure si aquest cap de setmana agafo la bici, que entre tant menjar i anar en metro, ja la trobo a faltar!
Bufff. quin dia més dur! Bona nit!
dijous, 24 de gener del 2013
Oda a les galetes Príncipe sucades a la llet freda
M'aixeco del llit, quin fred que fa
engego la calefacció, i penso en l'esmorzar.
Omplo una tassa amb llet, i agafo el paquet
les meravelloses Príncipe, m'esperen i em fan l'ullet.
Primer una, dues, tres. amb la llet es tornen toves
cap a la boca van entrant, mmm... que bones!
La meva cara va canviant, un somriure m'apareix
només fins que m'adono, que ja s'ha acabat el paquet!
engego la calefacció, i penso en l'esmorzar.
Omplo una tassa amb llet, i agafo el paquet
les meravelloses Príncipe, m'esperen i em fan l'ullet.
Primer una, dues, tres. amb la llet es tornen toves
cap a la boca van entrant, mmm... que bones!
La meva cara va canviant, un somriure m'apareix
només fins que m'adono, que ja s'ha acabat el paquet!
diumenge, 20 de gener del 2013
Llegim ciència
M'agraden els llibres, m'agraden molt. No tots, clar. Hi ha gent que s'aprofita de la bona fama que tenen els llibres, per vendre'ns la moto.
Però en general, els llibres m'agraden. Els còmics, les novel·les històriques, les d'intriga, i també, i d'això en volia parlar aquí, dels llibres de divulgació de la ciència.
Podem estar ben contents perquè aquí a Catalunya hi ha un munt d'autors que han fet llibres de ciència, i bastant bons, res a envejar a Isaac Asimov o Carl Sagan (bé, potser aquí exagero!). A partir dels correus que rebo de l'ACCC (Associació Catalana de Comunicació Científica), en faré aquí un petit recopilatori.
Hi ha una recopilació feta per l'Observatori de Comunicació de la Ciència, de la UPF, del 2007 que arreplega 100 llibres d'autors catalans.
La web Hablando de Ciencia, també té una secció de ressenyes de llibres de divulgació i també sèries o pel·lícules científiques que no està gens malament.
També, a la Universitat de Vic, fan les Tertúlies de Literatura Científica, des del 2007, i es poden mirar els llibres que han tractat des d'aleshores.
I a Barcelona, ja fa 8 anys que la Bibiana Bonmatí organitza els Clubs de Lectura de Ciència, a les biblioteques de Les Corts i La Sagrada Família. Al bloc d'aquests clubs es poden consultar els llibres que han anat llegint. N'hi ha un munt!
També a la col·lecció Catàlisi de la UB van publicant molts llibres de ciència, per fer-la arribar al públic en general.
Finalment, alguns llibres que alguns particulars han recomanat especialment:
Vidas sintéticas, de Ricard Solé,
El lladre de cervells, de Pere Estupinyà,
Ciència, diners i política, de Dominique Pestre,
Breve historia de casi todo, de Bill Bryson,
La vida immortal d'Enrietta Laks
El emperador de todos los males, de Siddhartha Mukherjee
Me'n falten molts per llegir! De moment, començar a mirar per on començar!
Però en general, els llibres m'agraden. Els còmics, les novel·les històriques, les d'intriga, i també, i d'això en volia parlar aquí, dels llibres de divulgació de la ciència.
Podem estar ben contents perquè aquí a Catalunya hi ha un munt d'autors que han fet llibres de ciència, i bastant bons, res a envejar a Isaac Asimov o Carl Sagan (bé, potser aquí exagero!). A partir dels correus que rebo de l'ACCC (Associació Catalana de Comunicació Científica), en faré aquí un petit recopilatori.
Hi ha una recopilació feta per l'Observatori de Comunicació de la Ciència, de la UPF, del 2007 que arreplega 100 llibres d'autors catalans.
La web Hablando de Ciencia, també té una secció de ressenyes de llibres de divulgació i també sèries o pel·lícules científiques que no està gens malament.
També, a la Universitat de Vic, fan les Tertúlies de Literatura Científica, des del 2007, i es poden mirar els llibres que han tractat des d'aleshores.
I a Barcelona, ja fa 8 anys que la Bibiana Bonmatí organitza els Clubs de Lectura de Ciència, a les biblioteques de Les Corts i La Sagrada Família. Al bloc d'aquests clubs es poden consultar els llibres que han anat llegint. N'hi ha un munt!
També a la col·lecció Catàlisi de la UB van publicant molts llibres de ciència, per fer-la arribar al públic en general.
Finalment, alguns llibres que alguns particulars han recomanat especialment:
Vidas sintéticas, de Ricard Solé,
El lladre de cervells, de Pere Estupinyà,
Ciència, diners i política, de Dominique Pestre,
Breve historia de casi todo, de Bill Bryson,
La vida immortal d'Enrietta Laks
El emperador de todos los males, de Siddhartha Mukherjee
Me'n falten molts per llegir! De moment, començar a mirar per on començar!
divendres, 18 de gener del 2013
Adéu als 27
M'agrada molt viure en aquest barri.
Bé, estic entre dos barris: Raval i Sant Antoni. I m'encanten!
Entro a les botigues de barri a comprar i dic, sóc nova al barri. I em diuen, benvinguda!
He trobat un forn de tota la vida on fan un pa molt bo. Avui hi havia un noi que ha entrat, i la dependenta li ha dit, de barra oi? I li ha preparat un entrepà de pernil salat. El suc? Sí, també. Un client habitual, li he dit jo. I tant! I si ve cada dia, és perquè li agrada, li ha dit la dependenta. Li demano si vol suc per demanar, perquè ja sé que sempre és que sí. Un bon esmorzar, sí senyor.
També he trobat una botiga on venen cafè a granel, i el molen al moment. I també venen te. I la botiga fa una olor tan bona! Mira que fa anys i panys que no bec cafè, però mira, abans d'ahir vaig comprar una cafetereta a la ferreteria del barri, molt bonica, per cert, i avui he anat a comprar cafè a la botiga en qüestió. He agafat el de Colòmbia, que m'ha dit que "és el que fem nosaltres". No sé ben bé què ha volgut dir amb això, perquè clar, si ve de Colòmbia... Però bé, el cas és que ja he estrenat la cafetera. Però només he fet un glopet molt petit de cafè. Just per notar el gust. Ara, però, em falta comprar aquells ferros per posar a sobre els fogons, perquè la cafetera és de les petites i s'esmuny per dins.
També hi ha el mercat, i ja fa uns dies que hi vaig. A comprar enciams, mandarines, tomàquets per sucar el pa... M'encanta només passejar-me entre les parades i anar mirant els productes. Els venedors em miren amb cara de "et pararàs o no", i algun té sort, perquè a vegades sí que m'hi paro. Però no tots. No es pot fer content a tothom! Mica en mica.
En fi, m'agrada el meu barri. M'agrada molt.
I avui toca sopar al piset. Últim dia amb 27 anys! A veure com va =) Mira que n'és de maco el número!
Bé, estic entre dos barris: Raval i Sant Antoni. I m'encanten!
Entro a les botigues de barri a comprar i dic, sóc nova al barri. I em diuen, benvinguda!
He trobat un forn de tota la vida on fan un pa molt bo. Avui hi havia un noi que ha entrat, i la dependenta li ha dit, de barra oi? I li ha preparat un entrepà de pernil salat. El suc? Sí, també. Un client habitual, li he dit jo. I tant! I si ve cada dia, és perquè li agrada, li ha dit la dependenta. Li demano si vol suc per demanar, perquè ja sé que sempre és que sí. Un bon esmorzar, sí senyor.
També he trobat una botiga on venen cafè a granel, i el molen al moment. I també venen te. I la botiga fa una olor tan bona! Mira que fa anys i panys que no bec cafè, però mira, abans d'ahir vaig comprar una cafetereta a la ferreteria del barri, molt bonica, per cert, i avui he anat a comprar cafè a la botiga en qüestió. He agafat el de Colòmbia, que m'ha dit que "és el que fem nosaltres". No sé ben bé què ha volgut dir amb això, perquè clar, si ve de Colòmbia... Però bé, el cas és que ja he estrenat la cafetera. Però només he fet un glopet molt petit de cafè. Just per notar el gust. Ara, però, em falta comprar aquells ferros per posar a sobre els fogons, perquè la cafetera és de les petites i s'esmuny per dins.
També hi ha el mercat, i ja fa uns dies que hi vaig. A comprar enciams, mandarines, tomàquets per sucar el pa... M'encanta només passejar-me entre les parades i anar mirant els productes. Els venedors em miren amb cara de "et pararàs o no", i algun té sort, perquè a vegades sí que m'hi paro. Però no tots. No es pot fer content a tothom! Mica en mica.
En fi, m'agrada el meu barri. M'agrada molt.
I avui toca sopar al piset. Últim dia amb 27 anys! A veure com va =) Mira que n'és de maco el número!
dimarts, 15 de gener del 2013
Coca-cola parla per primer cop de les calories, llegeixo a La Vanguardia, aquí. Ens n'hem de fiar? Segurament no, però m'ha fet gràcia sentir-ho i, potser més, de fet, que sigui notícia. Alguna cosa està passant. Amb tants "refills" que hi ha a (gairebé) tots els restaurants d'Estats Units, i amb el fet que cada vegada fan els gots més i més grans... Alguna cosa està passant.
dilluns, 14 de gener del 2013
#pdftribute
Ha mort Aaron Swartz,
i, encara que poca, m'agradaria fer pública la meva contribució a la recerca:
trobareu els meus articles aquí.
i, encara que poca, m'agradaria fer pública la meva contribució a la recerca:
trobareu els meus articles aquí.
dijous, 10 de gener del 2013
dimarts, 8 de gener del 2013
A vegades em poso nostàlgica, i m'agrada mirar fotos antigues
i també posts del bloc antics
i escoltar les cançons que sentia en aquells moments
com per exemple better together
there's no combination of words I could put on the back of a postcard
no song that I could sing but I can try for your heart
our dreams and they are made out or real things
like a shoebox of photographs with sepia-toned loving
love is the answer at least for most of the questions in my heart
like why are we here and where do we go and how come it's so hard
it's not always easy and sometimes life can be deceiving
I'll tell you one thing it's always better when we're together
i és curiós perquè normalment, quan penso en aquesta cançó,
- ara penso en què, bé, no tinc parella, i tant de bo en tingués
o no tant el fet de tenir parella, que també, però el fet d'estar enamorada
és un sentiment tan i tan bonic, i m'agrada tant
que quan no el tinc el vull, i m'aferro a qualsevol cosa que pugui ser-ho -
i bé, ara penso en això, però normalment el que penso és en el noi que em va fer descobrir aquesta cançó
no tant perquè pensi que vulgui estar amb ell, que no,
sinó perquè potser vaig repetir molts cops aquesta cançó quan estàvem junts
jo a Berlín i ell a Barcelona
i pensava que ens descrivia perfectament, en la situació que estàvem
estàvem separats, en la distància, a uns quants milers de quilòmetres,
i estàvem bé, molt bé,
però estàvem molt millor quan estàvem junts
better together
a més, quan estava a Berlín vaig anar a veure el meu primer concert de Jack Johnson
hi vaig anar sola, encara ho recordo
enmig de totes les parelles
i vaig gravar un tros d'aquesta cançó en vídeo quan la va tocar
així que, és normal no? és normal que aquesta cançó em recordi a ell
i que recordi els bons moments viscuts
i els somriures i abraçades
and all of these moments just might find their way into my dreams tonight
but I know that they'll be gone when the morning light sings
or brings new things for tomorrow night you see
that they'll be gone too too many things I have to do
but if all of these dreams might find their way into my day to day scene
I'll be under the impression I was somewhere in between
with only two just me and you not so many things we got to do
or places we got to be we'll sit beneath the mango tree now
una cançó per recordar
una melodia per no oblidar
uns sentiments per gaudir
i també posts del bloc antics
i escoltar les cançons que sentia en aquells moments
com per exemple better together
there's no combination of words I could put on the back of a postcard
no song that I could sing but I can try for your heart
our dreams and they are made out or real things
like a shoebox of photographs with sepia-toned loving
love is the answer at least for most of the questions in my heart
like why are we here and where do we go and how come it's so hard
it's not always easy and sometimes life can be deceiving
I'll tell you one thing it's always better when we're together
i és curiós perquè normalment, quan penso en aquesta cançó,
- ara penso en què, bé, no tinc parella, i tant de bo en tingués
o no tant el fet de tenir parella, que també, però el fet d'estar enamorada
és un sentiment tan i tan bonic, i m'agrada tant
que quan no el tinc el vull, i m'aferro a qualsevol cosa que pugui ser-ho -
i bé, ara penso en això, però normalment el que penso és en el noi que em va fer descobrir aquesta cançó
no tant perquè pensi que vulgui estar amb ell, que no,
sinó perquè potser vaig repetir molts cops aquesta cançó quan estàvem junts
jo a Berlín i ell a Barcelona
i pensava que ens descrivia perfectament, en la situació que estàvem
estàvem separats, en la distància, a uns quants milers de quilòmetres,
i estàvem bé, molt bé,
però estàvem molt millor quan estàvem junts
better together
a més, quan estava a Berlín vaig anar a veure el meu primer concert de Jack Johnson
hi vaig anar sola, encara ho recordo
enmig de totes les parelles
i vaig gravar un tros d'aquesta cançó en vídeo quan la va tocar
així que, és normal no? és normal que aquesta cançó em recordi a ell
i que recordi els bons moments viscuts
i els somriures i abraçades
and all of these moments just might find their way into my dreams tonight
but I know that they'll be gone when the morning light sings
or brings new things for tomorrow night you see
that they'll be gone too too many things I have to do
but if all of these dreams might find their way into my day to day scene
I'll be under the impression I was somewhere in between
with only two just me and you not so many things we got to do
or places we got to be we'll sit beneath the mango tree now
una cançó per recordar
una melodia per no oblidar
uns sentiments per gaudir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)