Bon dia!
Us escric des del passat. Per molts de vosaltres, que em seguiu, ja són gairebé les 5 del matí de divendres. Sabeu a quina hora escric això? Doncs sí, ho heu endevinat, per mi no són ni les 8 del vespre de dijous (8 pm, com diuen aquí). Ens portem 9 hores de diferència. Al revés de quan estava a Japó. Abans estava al futur, al país del sol naixent... Us podia dir si havia passat res de nou durant el dia... Ara sou vosaltres que m'heu d'avisar si s'acosta una catàstrofe! Així que, ja ho veieu, em queda molt temps per atrapar-vos...
Molts de vosaltres m'heu escrit i m'heu demanat moltes preguntes (sóc una exagerada, potser només 2 o 3 persones, comptant els meus pares i cosins). Però bé, una s'autoanima, no? Doncs, com anava dient, m'heu demanat tantes i tantes coses que, per no repetir-me en mil i un correus, he decidit, com és ja costum en mi, explicar les meves anècdotes en aquest bonic bloc.
Ara feia bastant que no escrivia. Estava i encara estic (una mica) mandrosa. També és cert que quan estic a fora tinc més inputs i, per tant, més històries per explicar. Això i que tinc més temps per mi, perquè estic més soleta. Així doncs, tinc més temps per vosaltres també. A veure si em trec la mandra escriptora de sobre i em poso a fer feina aviat (del bloc, vull dir!).
El viatge
Vaig fer el viatge Barcelona-Düsseldorf-Los Angeles amb airberlin. Va anar molt bé; de fet, els dos viatges van durar menys del previst. Vaig enlairar-me de Barcelona quan eren gairebé les 9 del matí de dimarts i després d'haver-me llevat a quarts de 5. A l'avió vaig dormir bastant, i em vaig llevar quan ens van servir un entrepà una mica xiclet però bo. Vam arribar a l'aeroport de Düsseldorf cap a les 11 i l'avió següent no sortia fins a les 13.25 h. Durant aquestes dues hores i escaig vaig llegir el diari una micona i vaig començar el llibre "The Grapes of Wrath" que m'he emportat cap aquí.
Per entrar a l'avió em van demanar el passaport i també el document DS-2019, el document més preuat que tinc en aquests moments amb mi, ja que és el que em permet quedar-me als Estats Units durant 6 mesos! Vaig seure al seient 38C, al costat d'un home que més tard vaig saber que tenia 79 anys, de Dortmund, i que no parlava gairebé anglès, així que vaig haver de tirar del meu alemany durant el viatge! L'home en qüestió anava a veure la seva enamorada, que viu a Laguna Beach, al sud de Califòrnia, tot i que és alemanya, per un període de 3 mesos. L'home, que ara no en recordo el nom, fa aquest viatge 3 cops a l'any, així que es passa gairebé tot l'any als Estats Units. Ara bé, quan li vaig preguntar perquè no hi vivia, i així s'estalviaria els viatges, va dir que ni parlar-ne, que es vivia molt millor a Alemanya, sobretot per la seguretat social!
Va ser un viatge molt tranquil. Vaig mirar 3 pel·lícules, no vaig dormir gaire, ens van donar 3 àpats i begudes... Tot menjable. Ens van fer pagar 5 € pels auriculars, pels qui no en portàvem... Ho vaig trobar una estafa, però clar, què vols dir? Amb les companyies més cares no passa això, però amb airberlin ho fan pagar. Què hi farem. Bé, de fet no estan gens malament, i així els tinc per aquí!
L'arribada a Los Angeles
Un cop arribats a LAX, hem de fer una llaaaaaaaaaarga cua per passar per la policia. Allà et miren el passaport, vaig tornar a ensenyar el DS2019, i et fan una foto i t'agafen les 10 empremtes digitals. Cap problema. Després, vaig anar a buscar la maleta. No sé per quin motiu, la meva maleta estava dreta al costat de les bandes que van corrent amb les maletes a sobre. Vaig preguntar al tio del costat si era seva (ja sabia que no, però no sabia què hi feia allà la maleta) i em va dir que no, que estava esperant la seva. Suposo que algú l'havia tret de la cintra transportadora pensant-se que era seva, i al veure que no ho ea, la va deixar allà.
Amb la maleta i la motxilla vaig sortir. No m'esperava ningú! Vaig anar a canviar euros per dòllars (em va sortir millor el canvi a Barcelona - preneu-ne nota si voleu venir per aquí!) i vaig comprar-me un adaptador dels endolls. Després, a fora, a buscar l'airbus que em portaria a Santa Barbara.
Quin caos a fora! Els busos no tenen parada fixa, sinó que van passant i es paren tots al mateix lloc, i l'has de fer parar tu. Em va semblar molt caòtic tot plegat. I em vaig haver d'esperar més d'una hora fins que no va venir l'airbus en qüestió. Quanta fumera! I quins cotxes tan grans! Immensos! Uns jeeps... I els busos amb morro... Fan molta gràcia. Quan esperava el bus, una parella d'edat avançada se'm va acostar i em va preguntar on anava. Ells agafaven el mateix bus que jo. Vaig parlar força estona amb l'home, que em va explicar que ara tornaven de Vietnam. Quan va saber que era de Barcelona em va dir que ara a Europa estaven molt malament, i que aquí també anaven pel mateix camí i que a veure si canvien el president d'una vegada. Em trobava davant d'un fervent republicà (republicà americà, és a dir, de dretes - no he entès mai el perquè dels noms dels partits americans-). Em va dir, literalment, "The president that we have is a progressist, a communist (...) he is all the things no one should be". Tal qual. A partir d'aquí vaig callar de cop i vaig aprendre que, en termes de política, val més deixar que els altres parlin abans, no fos cas que la cagui. Podria guanyar-me molts enemics! Ara bé, algú li pot dir a aquest pobre home que l'Obama no en té res de tot això? Comunista? Encara ric... Ara, el prefereixo als demòcrates, tot i que la diferència entre ells no arriba al dit i mig.
Per fi va arribar el bus! Quina son que tenia jo ja! Ens va recollir a tots, i després encara va fer un parell de parades a l'aeroport, més enllà. Un cop tots a dins, ens va passar a cobrar. Un trajecte de poc més de 2 hores per $48. El bus tenia wifi, i vaig poder obrir el meu portàtil (ja amb bateria), per escriure un mail a la Jackie, de Goleta (on visc) per dir-li que arribaria una mica més tard del previst, perquè anàvem una mica en retard.
L'arribada a Goleta
El viatge va ser llarguet, perquè estava cansada, però preciós. La primera part és bastant caòtica, però després l'autopista va seguint el mar i la platja... Hi havia un sol com una taronja que s'estava ponent davant nostre... Molt bonic! Vam arribar a Goleta, l'última parada, quan ja era fosc, cap a 2/4 de 9. Goleta és una ciutat que està al costat de Santa Barbara i a prop de la universitat. M'esperava la Jackie i vam anar cap a casa en cotxe. Per mi eren com les 6 del matí i estava molt adormida. Tot i així, quan vam arribar a casa, em va ensenyar l'habitació, vaig conèixer en Kevin, el seu marit, i vam xerrar una estona tot mirant les fotos dels seus tres fills, ja grans, i que viuen fora de casa. Són una parella d'uns 40-50 anys, més o menys. Tenen 3 fills de 32, 27 i 24 anys. Ella és de Nova York i ell de Los Angeles, però fa molt temps que viuen aquí. Tenen un negoci propi just a la punta del carrer on vivim. La caseta és planta baixa, amb piscina, jardí i hortet al darrera. Hi ha 4 habitacions força grans, menjador i cuina junts i grandet, un laundry room per la rentadora i demés i 3 lavabos. No ho sembla de fora, però és força espaiosa. Amb nosaltres viuen en Brandon, un noi de LA però que encara no he vist: marxo al matí jo abans i ell arriba quan jo ja estic dormint; i un noi italià amb un nom grec que ara no recordo. Avui l'he conegut però només hem xerrat 5 minuts quan he arribat, perquè ell tornava cap a la uni. Està acabant un màster en Computer Science. Sembla simpàtic. En Brandon no sé què fa. Quan el vegi (si el veig) ja li demanaré.
La meva habitació és força gran. Hi ha un llit doble molt còmode, un desk (escriptori) on sóc ara, una tauleta de nit, una caleixera, i una barra que fa d'armari entre dues parets. I una moqueta molt suau al terra. Ja posaré fotos. Les altres habitacions no les he vist. També tenim un gat que es diu Baby i que és molt i molt carinyós. I un gos que es diu Fraisier que és com un osset de peluix molt divertit i que es posa content quan algú entra per la porta.
El primer dia
Com que a les 10 ja estava dormint, em vaig llevar a les 6 el dia següent (dimecres). Vaig fer una mica el ronso i vaig dutxar-me. Feia un dia preciós i, després d'esmorzar unes galetes i un te (les dues úniques coses que portava) vaig decidir sortir a fer una volta a peu pel barri. Vaig anar apuntant els noms dels carrers: per aquí al costat hi ha el carrer Malva (el meu), el Caleta, Verdura (!), Vega, Berkley road, Fairview Ave, La calle real, i molts altres noms. Vaig arribar fins als Fairview Gardens, la granja que havia vist per internet, però a aquelles hores del matí (devien ser quarts de 8) no hi havia ningú. Vaig continuar caminant, cap avall, i vaig travessar l'autopista, vaig passar per davant de l'aeroport i, els peus sols, em van portar fins a la UCSB (University of California - Santa Barbara). Un campus immens al costat de la platja. Vaig arribar cap a les 9 del matí. Tenia un mapa amb mi i vaig localitzar el meu edifici, el Physical Science North. Però, ai l'as, l'Stucky no era al seu despatx! Però un estudiant em va indicar on era el despatx de la Celia, la secretària, i ella sí que era allà. Per fi, després de tants mails, la coneixia!
Continuarà...
