La setmana passada la meva mare em va dir que resulta que uns coneguts/amics/gent de Sant Julià (no vaig pas entendre qui) venien a Japó durant 15 dies. I sí sí, ja vaig rebre un parell de mails seus, i ahir finalment vam quedar. Van venir fins a Yokohama! Visca! (Dic això perquè ningú mai vol venir cap aquí... Com que és la germana petita de la gran ciutat, Tokyo, ningú ve cap aquí, sinó que la gent fa Tokyo, i després directament Kyoto, i més avall...; per altra banda, és normal, però això és perquè... no coneixen Yokoko!).
Doncs vam quedar a les 18h a l'estació, perquè jo treballava durant el dia, i em van avisar el dia abans i tot plegat... Però bé, m'ho vaig muntar bé i vam poder quedar una bona estona (encara que es va fer curt!).
Vam anar amb "caminant? metro? va, no, tren!" fins a Sakuragi-cho station, i allà vam anar fins a la gran imponent torre Landmarck que se'ns va aparèixer just al davant quan vam sortir de l'estació. Val 1000 yens (adults) pujar fins a la planta 69 (!) amb l'ascensor més ràpid de Japó. Ja us n'havia parlat. Però jo el cop que hi vaig anar, només vaig pujar per l'ascensor "no oficial" fins a la planta 45 i sense gaudir de vistes. Però aquest cop, què carai, amb l'ascensor fins a dalt de tot. Només dura uns 40-45 segons i les orelles es tapen de seguida, com si es tractés de l'enlairament d'un avió. Els pobres "ascensoristes" ja no deuen tenir orelles. Mentres puges, l'"ascensorista" recita un text-explicació en japonès, que en Santi va entendre perfectament i ens va traduir un cop a dalt.
Un cop a dalt... estàs molt amunt! Mireu:
Quina alçada eh! Es veia tota la ciutat de nit, amb totes les llumetes... Molt maca.
Aquest és l'estadi de beisbol de Yokohama, tot ben il·luminat:
Vam anar al bar de l'observatori a fer un beure i es va posar molt bé. Ara, després de la cervesa com la del post anterior, ja estava ben contenta. Aquí tenim la Berta i en Guillem, els dos més trapelles, fills d'en Santi i la Iolanda. La Berta es va enfadar molt perquè li va caure un got al terra, però quan li van donar un altre got ple de coca-cola, feia un somriure d'orella a orella! 
Vam baixar, ens vam perdre una mica per un centre comercial enorme i, quan semblava que no trobàvem res per sopar, vam trobar un sushi-bar. Així que vam seure a la barra a demanar sushi. Va ser molt divertit, perquè els cuiners eren molt riallers, i anaven dient "hai, hai" quan els demanaves una cosa. I hi havia una cambrera que parlava castellà! I... tenien poca feina o nosaltres feiem una pinta de monos de fira, perquè al final tots els cambrers ens estaven mirant i rient... Hihi! Aquí tenim alguns membres de la família que viu a Torelló, la Maria, en Climent i l'Arnau, al sushi-bar. 
Aquí alguns de l'altra família, l'Altimiras de Sant Julià/Calldetenes: l'Arnau/Oleguer, la Berta, en Guillem i en Santi al final, que no parava de menjar (hihi). També apareix la cambrera simpàtica al final. Potser es pensava que li feia la foto a ella!
I aquí la Laura, a la punta, de Torelló, i la Iolanda:
I, per últim, les "shells" que seien a davant d'en Santi. Eren uns monstres enormes... Com petxines, però amb una cua... O estaven molt contentes o... no ho entenc! Semblaven uns peixots!
I d'aquí a agafar el tren, jo cap a Wadamachi i ells cap a Shibuya! La veritat és que no vam fer massa cosa; però almenys van veure el port, que és maco. No vam arribar a Chinatown ni a la RedBrick house, ni al Yamashita Park... Però bé, espero que els agradés la visita! A mi em va agradar molt! I espero un pa amb tomàquet amb truita de patates a la tornada! Que ho trobo a faltar (una mica i prou, però!).
Això de trobar a faltar jo crec que s'ho fa un mateix. Si vols trobar a faltar, trobes a faltar, i si no, no. Per què passar-ho malament? Mmmmm... Jo he decidit no trobar a faltar res! (mmm...). Bdkfhdkfdhkfdj!
PD: Ah, per cert, al final ja vaig entendre la relació amb la família. O almenys algunes coses, com que són amics dels meus tiets i tietes des de fa molt temps, per l'atletisme i altres coses. En Santi i el meu tiet Ramon havien destrossat els Estats Units quan eren joves... Quin perill! Hi havien altres coincidències... El món és un mocador, "le monde est un mouchoir, de poche"!
Doncs vam quedar a les 18h a l'estació, perquè jo treballava durant el dia, i em van avisar el dia abans i tot plegat... Però bé, m'ho vaig muntar bé i vam poder quedar una bona estona (encara que es va fer curt!).
Vam anar amb "caminant? metro? va, no, tren!" fins a Sakuragi-cho station, i allà vam anar fins a la gran imponent torre Landmarck que se'ns va aparèixer just al davant quan vam sortir de l'estació. Val 1000 yens (adults) pujar fins a la planta 69 (!) amb l'ascensor més ràpid de Japó. Ja us n'havia parlat. Però jo el cop que hi vaig anar, només vaig pujar per l'ascensor "no oficial" fins a la planta 45 i sense gaudir de vistes. Però aquest cop, què carai, amb l'ascensor fins a dalt de tot. Només dura uns 40-45 segons i les orelles es tapen de seguida, com si es tractés de l'enlairament d'un avió. Els pobres "ascensoristes" ja no deuen tenir orelles. Mentres puges, l'"ascensorista" recita un text-explicació en japonès, que en Santi va entendre perfectament i ens va traduir un cop a dalt.
Un cop a dalt... estàs molt amunt! Mireu:
Quina alçada eh! Es veia tota la ciutat de nit, amb totes les llumetes... Molt maca.
Aquest és l'estadi de beisbol de Yokohama, tot ben il·luminat:
Vam anar al bar de l'observatori a fer un beure i es va posar molt bé. Ara, després de la cervesa com la del post anterior, ja estava ben contenta. Aquí tenim la Berta i en Guillem, els dos més trapelles, fills d'en Santi i la Iolanda. La Berta es va enfadar molt perquè li va caure un got al terra, però quan li van donar un altre got ple de coca-cola, feia un somriure d'orella a orella! 
Vam baixar, ens vam perdre una mica per un centre comercial enorme i, quan semblava que no trobàvem res per sopar, vam trobar un sushi-bar. Així que vam seure a la barra a demanar sushi. Va ser molt divertit, perquè els cuiners eren molt riallers, i anaven dient "hai, hai" quan els demanaves una cosa. I hi havia una cambrera que parlava castellà! I... tenien poca feina o nosaltres feiem una pinta de monos de fira, perquè al final tots els cambrers ens estaven mirant i rient... Hihi! Aquí tenim alguns membres de la família que viu a Torelló, la Maria, en Climent i l'Arnau, al sushi-bar. 
Aquí alguns de l'altra família, l'Altimiras de Sant Julià/Calldetenes: l'Arnau/Oleguer, la Berta, en Guillem i en Santi al final, que no parava de menjar (hihi). També apareix la cambrera simpàtica al final. Potser es pensava que li feia la foto a ella!
I aquí la Laura, a la punta, de Torelló, i la Iolanda:
I, per últim, les "shells" que seien a davant d'en Santi. Eren uns monstres enormes... Com petxines, però amb una cua... O estaven molt contentes o... no ho entenc! Semblaven uns peixots!
I d'aquí a agafar el tren, jo cap a Wadamachi i ells cap a Shibuya! La veritat és que no vam fer massa cosa; però almenys van veure el port, que és maco. No vam arribar a Chinatown ni a la RedBrick house, ni al Yamashita Park... Però bé, espero que els agradés la visita! A mi em va agradar molt! I espero un pa amb tomàquet amb truita de patates a la tornada! Que ho trobo a faltar (una mica i prou, però!).Això de trobar a faltar jo crec que s'ho fa un mateix. Si vols trobar a faltar, trobes a faltar, i si no, no. Per què passar-ho malament? Mmmmm... Jo he decidit no trobar a faltar res! (mmm...). Bdkfhdkfdhkfdj!
PD: Ah, per cert, al final ja vaig entendre la relació amb la família. O almenys algunes coses, com que són amics dels meus tiets i tietes des de fa molt temps, per l'atletisme i altres coses. En Santi i el meu tiet Ramon havien destrossat els Estats Units quan eren joves... Quin perill! Hi havien altres coincidències... El món és un mocador, "le monde est un mouchoir, de poche"!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada