dilluns, 23 de març de 2009


el reactor d'aigua supercrítica que tants problemes em dóna...
bomba, cromatògraf, fuites, vàlvula de pressió, condensador, balances, hplc, forns...
tot ha fallat algun moment o altre
quin greu...

dimecres, 18 de març de 2009

conte inacabat

D'avui que no passi! Ja està bé, home! - digué la mare.
Ja no podia més. Havia estat aguantant el llibre a les mans durant tantes hores, tants dies, tants mesos. I ja no sabia què fer-ne. Per què no el podia acabar? Per què no el podia continuar llegint? Per què no podia desfer-se'n? No entenia res del que passava, però alhora, era ben conscient que ho havia de fer d'aquella manera. Un sentit gairebé diví, omnipotent i omnipresent l'envaïa.

Quantes coses a fer, quantes coses per explicar. Vivències viscudes, amics descoberts i per descobrir, problemes que surten, van i vénen, moments que romandran sempre a la memòria, petites aventures aquí i allà, somriures i mirades, dinars conjunts i nits dormint al sofà. A la feina, al cafè, durant els seminaris dels divendres, a la piscina o al parc. Al laboratori, al despatx, a l'habitació i sota del llit. A la cuina, fent el sopar, obrint la nevera i menjant iogurts. Al cinema amb el pare i menjant marisc i bacallà amb la germana, al transbordador aeri amb polacs i mexicans i al teatre amb els actors. I al tren, amb el diari i la son del matí, el berenar del pa amb nocilla i l'esmorzar muesli o merlmelada. L'ordinador que no para de teclejar i el sistema reactiu que no vol pressuritzar. La mama al telèfon i la mirada volant pels aires. Les fotos i la presentació de francès i els llibres i els treballs. Quantes coses a fer i quantes coses fetes! I les que hi ha encara...

I tot amb el llibre a la mà, que no es podia acabar...