dimecres, 15 de desembre de 2010

Les quatre columnes

Estic molt contenta que hi tornin a haver les 4 columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc. No en sabia res, jo, d'aquestes columnes, fins que ho vaig veure... on era? a les notícies, suposo. Les vaig veure i vaig pensar "les 4 barres de Catalunya", i tot seguit "no, no pot ser!". Però sí, efectivament, quan Puig i Cadafalch les va alçar, representavesn les 4 barres, o 4 pals de gules de la senyera... Un símbol de catalanitat. I com que suposo que tothom ho veia molt clar, el senyor Primo de Rivera també tenia molt clar que s'havien de tirar a terra. I així ho va fer. Just abans de l'exposició universal del 29, les columnes van ser enderrocades a l'any 1928.
Ara hi tornen a ser, pel que he llegit, gràcies a molta gent insistent que no ha parat fins que ho ha aconseguit.I molta gent que ha donat suport a la iniciativa. Això sí, estan una mica més endarrere d'on eren originàriament, i es veu que fan 1 metre menys d'alçada. Tot i així són ben altes! Diumenge passat les vaig anar a veure. Encara hi havia les tanques de les obres, però feien molt de goig amb la lluna que les mirava des del cel "com el punt d'una i". Per allà passava una parella, i l'home deia "És igual que no t'agradin, el fet és que les van enderrocar i ara tornen a ser aquí"; i la dona responia "Però puc continuar dient que no sé si m'agraden, oi?". Agradar o no agradar, això és molt relatiu. El que és segur és que la vista del palau de Montjuïc ha canviat, i molt. No estem acostumats a veure quatre barrots immensos que ens tapen el palau; però tot és qüestió d'acostumar-s'hi, i jo em sembla qu ja ho he fet!
A part de ser un símbol de la catalanitat, és molt curiós el fet de veure 4 columnes que no aguanten res. Un s'imagina què hi podria haver allà a dalt, o que formen part d'un temple romà inacabat... Alguns de més pensadors potser hi veuen que les columnes aguanten el cel, o bé tot el pes que hem de suportar els catalans pel sol fer de ser-ho. Es veu que Puig i Cadafalch hi volia posar unes estàtues, però al final no va tenir temps. Les posaran algun dia, o potser ningú no sap quines estàtues són?
En fi, molt contenta per aquest fet, com ja he dit, i puc dir ben clar i ben alt, visca Catalunya!

dimarts, 7 de desembre de 2010

Pumpkin

ara!

Portem una setmaneta ben enfeinada. Des que va aparèixer l'ara als quioscs i que, per tant, el compro (40 €, 40 dies) han passat un munt de coses a la nostra societat. Que si eleccions, que si el Barça 5-0, que si el Wikileaks, i un llarg etcètera. Passen moltes coses cada dia i, a vegades, tenim un boom d'informació. Jo no sé com s'ho fan els diaris per treballar tant durant la nit, o el dia. És molta feina! I en un dia, és gairebé impossible de llegir-se'l tot. "Només els jubilats poden", li deia l'altre dia a mon pare, que aquest any s'ha jubilat, però em va dir un "No, tampoc" bastant rotund. I mira que hi ha diaris al món! I llibres, i revistes... Ens passaríem el dia llegint si ens ho haguéssim de llegir tot. Per no parlar de bloc/gs i pàgines web. Però bé, hem de fer una selecció i fer el que podem. Tampoc es tracta de viure amargats perquè no podem amb tot. De mica en mica anem fent... Dins de les nostres possibilitats.

A part de tot el que ha passat el món, jo també he fet cosestes aquest pont. De fet fa unes setmanes que intento quedar amb gent que fa molt que no veig, i que són  gent que m'estimo molt. És un plaer fer una cerveseta amb algú que fa temps que no veus però que hi parles com si t'acabessis de veure el dia abans. I fer sopars amb gent maca =) Vaig anar un dia al museu Dalí. Tot un senyor, en Dalí. Ja coneixia algunes obres seves, però al museu hi ha de tot i més. I té molts estils diferents, de fet. A mi el que m'agrada més és quan fa rellotges tous i elefants amb cames llargues. També un dia a passejar pel camí de ronda de "El Port de la Selva", ben bonic, que va fins a Llançà i més enllà. Uns dies relaxants, sí. També mirant "Lost"... feia gairebé un any que no miràvem la sèrie, i ja toca acabar-la. Ara només queden uns 4 o 5 capítols per acabar... MadMen ho vaig deixar després de Japó, però potser hi torno a enganxar-me aviat... També he passat uns dies amb l'avi i la tieta, que pobres, ja són molt vellets. Ara a l'avi li fa molt mal el cap, diuen que és per un herpes, i l'està deixant cec, pobre. Però bé, diuen que no hi ha massa res a fer. Jocs de taula, Heroquest, i Pictionary. Treballar? Poquet, fora de la feina. A la uni, de moment, sembla que tot torni a anar bé. Les reunions setmanals fan el seu fet. Ara només falta que els experiments rutllin. Però també hi ha una bona part de càlcul que s'ha de fer. I la farem! I el francès? Doncs amb molt de gust, va millorant a poc a poc. Ara em toca fer un fictionary, a veure si el faig ja =) Algú em pot donar una idea d'una paraula en francès? Quina és la vostra paraula preferida en aquest idioma? Paraula, no expressió!
À bientôt mes amis! I quina sort que ja tornem a ser tots aquí!

divendres, 19 de novembre de 2010

D'aquí

i fins allà!
Dono una volta al món i ja hi sóc!
A totes hores!
...
Les de tot arreu!
Durant l'expresso i el pancake
i la pizza i la cervesa.

Al matí, a la nit
al vespre, al migdia,

mentres dormo,
mentres ric.

divendres, 12 de novembre de 2010

Festa ExpAliments

Dissabte al matí em podreu trobar al Campus de l'Alimentació de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet, on s'organitza la Festa ExpAliments.
No sabem quanta gent vindrà, però segur que els que vinguin s'ho passaran bé i aprendran coses noves! Almenys jo!
Ens veiem allà?


http://expaliments.wordpress.com/

Fins aviat!

(la setmana que ve, crònica de la festa!)

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Things I miss from Japan

1 - Japan Bus

Only joking. I will miss the queue formed when people are waiting to get on the bus. 

2- Close doors button on elevator

Everybody uses it there; no time no time! Here it doesn't exist. Strange, huh?

It's been a month!

Hello dear readers!
Most of you maybe think "What has happened to Anna?", "Is she still alive?". The answer is yes, I am.
It's been nearly a month now, back in Barcelona. And it has not been an easy one. Apparently, my life was easier living in Japan. Although much lonlier, that's right. I had my time to go running, write posts, watch TV series, and everything together with working in the lab everyday and discovering Japan. I had the great chance to live side by side to the university. This is one of the greatest changes. Now I spend 30 minutes by bike to go there. It's not that I don't like it; I love cycling, in fact. But, of course, 1 hour a day (sometimes more if I go somewhere else) is invested in transport.
I have also re-started my French courses. Two days a week, two hours per day. That makes four hours per week. And I do love it, too.
Cooking. That has changed too. In Japan I hadly never cooked. The lunk in the university was great: good taste, good price. I ate everyday there, with all the lab collegues. And for dinner? Well, cooking for one is not the same as cooking for two or more. For myself I did quite easy things: soup, rice, noodles (only add hot water), bread with something, yogurths and fruit... And many days I went to have dinner somewhere too. Now, I cook everynight, since I prepare my "tupper" for next day's lunch, and also the dinner. This is more time to put inside of the basket.
Family and friends. In Japan I did not know many people. Obviously, my family wasn't there. I sometimes spoke with my mum through skype, and I sent postcards to my grandparents, but that's a totally differnt thing. And friends? Well, I had some friends there, but of course, the relationship is very different. Although they made me have really good times!
And the work in the uni? Well, this has also changed a lot. There I worked alone, only sometimes speaking with the professor. Here, it's all a mess. Since I "understand" the language they speak, it is more difficult to concentrate, and moreover, I do many things apart from the thesis in the uni. Maybe I should concentrate in only one thing.
Anyway, the thing is that when I arrive home from the uni, or French, I cook, have dinner, wash clothes, and usually I fall asleep on the sofa after dinner. Well, sometimes it is beer night, and usually in the weekends I go to my home-town. So... where is the time to write? I don't know! But I have to find it!
Another thing that I forgot, is TV and newpapers. In Japan, they were inexistent for me. I only read digital newspapers on the Internet. But now, TV and newspaper are everyday in my life.
Well, not an interesting post, but just another post. Hope to see you around! I'm going to Sant Julià now!

dimecres, 29 de setembre de 2010

The last day

Hola,
Avui escric al bloc des del lab. Normalment no faig aquestes coses, però avui és l'últim dia, ja ho tinc tot gairebé recollit i ara estic com a l'expectativa de què fer, què no fer... Aiiiii!
Avui al matí hem tingut dos seminaris de dues investigadores de la Universitat de Stuttgart. Molt interessant tot el que han explicat. I el millor de tot és que ho entenc bastant bé!
Ahir vaig anar a Tokyo, a la tarda, per dir adéu a la ciutat i vam quedar amb en Taiji per sopar i em vaig quedar a dormir al seu nou pis (de lloger). Un pis maquíssim, tot i que molt desordenat, en una setena planta. Vam menjar edamame i sushi i vam beure una mica. Tornant cap a casa vam riure molt al metro, i tothom ens mirava seriosament...

Tokyo  és la ciutat del món on he vist més homes vestits iguals. Gairebé tots els homes van amb pantalons iguals que l'americana, normalment negre tot (alguns amb algunes ratlletes fines grises que només es veuen si t'hi acostes), i una camisa blanca. Les sabates també solen ser negres acabades bastant amb punta. Vam parlar d'això amb en Taiji (ell també anava igual) i va dir que normalment, tots els homes que treballen en companyies van així, perquè tots volen semblar iguals. No agrada sobresortir aquí. Tots volen semblar homes benestants, cobrant un bon sou, nivell de vida elevat... En Taiji em va dir que els que no anaven en "suit" eren "poor men" o que no tenien una feina bona.

També vam parlar de la diferència home-dona, encara existent aquí a Japó a la feina. Va dir que a la seva empresa, el 95 % dels "sales man" són homes. Ara s'està intentant canviar això, però costa. Diu que hi ha dones que sí que volen fer el pas, però que a moltes ja els està bé fer una feina en un nivell considerat "més inferior" i cobrar menys... A casa, diu que el seu pare no ha cuinat ni netejat mai res. Això, però, suposo que anirà canviant amb el temps...

Japó és una societat molt avançada, però en alguns aspectes encara sembla que visquin a l'edat mitjana (exagerant una mica).

Valoració de l'estada? Genial. Molt recomanable. Tant el fet de fer una estada a fora, com que sigui a Japó. I per venir-hi de vacances, també, lògicament...

De fet, potser sembla que sigui una societat molt diferent a la nostra, però actualment, les diferències són mínimes... Amb aquest món globalitzat en el què vivim, a tot arreu hi ha les mateixes botigues, les mateixes empreses, i amb Internet, l'Skype i tot el tema de les comunicacions pots fer vida aquí com si estiguessis allà. Té els seus avantatges i els seus inconvenients... A mi m'ha agradat molt estar tres mesos sense mòbil! Genial! Ara bé, quan torni me'n compraré un d'última generació (o no).

Avui anem a les 18h a sopar en un restaurant japonès a prop de Yokohama Station, per la "farewell party". Que d'hora, no? "So we will have time to drink!". Ai quina por em fan!

Bé, ja són dos quarts de 4 ara! Ostres, a Alitalia m'han dit que només puc portar 20 kg! No he pesat la meva maleta, però pesa moooooooolt! Em fa una mica de por passar-me de pes! Ai!

Que us ho passeu bé! Ja arriboooooooooo!

La frase del dia:
*A partir de la setmana que ve estic disponible per firmar autògrafs =).

dilluns, 27 de setembre de 2010

Plou i replou

Fa uns dies que fa bastant mal temps, des de dijous passat, potser. Ara ja dormo amb una nòrdica que és molt i molt suau, i també una manteta. Avui he descobert que l'aparell de l'aire acondicionat també escalfa (bé, ja ho sabia, però com que el comandament està en japonès, no sabia quin botó era i n'havia pitjat molts sense èxit, fins que avui la xinesa m'ho ha ensenyat). Però fa un aire molt sec i les cames se'm ressequen molt! (ai, que fina, ella!). No, és veritat. I tot l'aire calent a la cara, no m'agrada gaire. Però bé, no passo pas fred, eh! I des d'ahir al vespre que plou... Tota la nit, i tot el dia... Buf. Fa gràcia, perquè la primera setmana que era aquí també plovia, i l'última setmana també! He vingut a Japó entre els dos períodes de pluja... La pluja em va donar la benvinguda i ara em diu adéu-siau!


Divendres passat va estar molt bé. Bé, ja us ho vaig explicar, però sense fotos. Aquí en poso un parell. En aquesta d'aquí, podeu veure l'Shresta-san i la Conxita en una banda, i en l'altre l'Aramaki i en Jordi. Fa una mica de respecte estar amb ells, perquè són tots uns cracks! En saben tant (del seu tema, clar).... Falta molt per aprendre... A la foto podeu veure que vam començar el sopar amb nama-biru i edamame! Com es comença un bon sopar japonès!



 La següent foto és de l'Shresta tirant-me una foto. Suposo que ell deu tenir l'altra meitat, no?
El dissabte em vaig passar el dia al laboratori, ja que havia d'arreglar unes figures i escriure... Porta molta feina això de fer un article... N'hi ha molta de feta, però molta més per fer! Correccions, més correccions, t'ho llegeixes i no t'agrada, t'ho rellegeixes, ho envies, t'ho tornen, ho corregeixes de nou... Els científics també som escriptors, tu! Qui ho diria... Hihi... Diumenge al matí també vaig fer lab, però després vaig anar a dinar al restaurant nepalès de prop de casa; hi vaig anar a dinar el primer diumenge, i també l'últim! Que bo que fan el curry i els nans i el lassi! Abans no m'agradaven gaire els lassis, però el d'aquí el fan boníssim! I després vaig quedar a les 15h amb en Wataru Horie per anar a Enoshima!

Enoshima és una illa que està a una horeta de Yokohama, cap al sud (cap al nord hi ha Tokyo). És una illa molt petita; la vam recórrer tota en tres hores; però molt maca. Té un far on s'hi pot pujar i s'il·lumina, botiguetes, restaurants, un temple, i un caminet amb moltes escales que et porta d'una banda del mar fins a l'altra. S'hi accedeix, com gairebé totes les illes de Japó, per un pont-carretera. No sé si queda cap illa per aquí sense un pont que l'uneixi amb terra ferma. Clar que Japó en si no té terra ferma, no? Tot són illes!

Aquí podeu veure un anell, on la gent fa cua per passar-hi perquè diuen que purifica, i abans de resar t'has de purificar. També he llegit que porta sort, i fertilitat i mil coses...Nosaltres hi vam passar quan marxàvem de l'illa, cap a les 19h i no hi havia ningú... Ja estem purs!

Això són els típics paperets on la gent escriu desitjos, records, bons pensaments... N'està ple per tot arreu als costats dels temples. Això i també les que són amb unes fustes...
 Vam anar a sopar a un restaurant a tastar la cosa típica d'Enoshima: els peixets petits; bullits amb soba o bé en forma de tempura amb arròs. També es poden menjar crus, però s'havien acabat al restaurant que vam anar. En vam demanar un bol de cada i ens ho vam partir... Ara no recordo com es diuen, ja sabia jo que em passaria... O bé surashi, o sirahi, o sashiri... Un nom així!
 També vam comprar un "cracker de pop". El fan amb unes planxes, i queda molt fi molt fi... És com un cracker d'arròs, però té gust salat i de mar i de pop, suposo. Fa molta gràcia...
Foto des de la torre-far... Era molt fosc, però la meva càmera fa coses rares quan és de nit...
 La torre s'il·lumina i va canviant de colors...
 I també hi ha una campana, la "love bell". En principi, les parelles s'hi posen a sota, fan tocar la campana i el seu amor "lasts forever". Haha... Una parella ens va demanar que els féssim la foto, i llavors ens la van tirar a nosaltres, no sense abans riure del meu "we are only friends, but it's ok!". El noi japonès que va tirar la foto parlava un anglès fantàstic! Increïble quan en trobes un que parla bé l'anglès... Amb en Wataru ens entenem, però he de parlar una mica en monosíl·labs perquè a vegades no m'entén ni jo l'entenc... Però bé!
 Així doncs, vaig passar un diumenge ben distret! El meu últim diumenge... Avui dilluns ha vingut una noia alemanya al laboratori, que farà un seminari dimecres. Molt simpàtica, hem congeniat prou bé. Ha vingut a dinar amb nosaltres, i demà també vindrà, suposo. Es veu que fa sis anys (al 2004) va venir a fer una estada de 3 mesos aquí com jo, fent el doctorat, i ara és "assistant professor" a la universitat de Stuttgart. Potser jo torno d'aquí 6 anys! Em faria molta gràcia =). Qui sap... Qui sap què faré d'aquí sis anys...  De moment, pinta lluny!

divendres, 24 de setembre de 2010

Fa fred!

Ahir a la nit va ser la primera nit que he tingut fred a Japó des que hi sóc... Però em feia mandra aixecar-me per abrigar-me... Ahir va estar tot el dia plovent. I aquest matí quan he sortit a fora, un vent i un fred. Primer dia que em poso un jersei de màniga llarga! Tot l'estiu ensenyant els braços, i mira que jo sóc fredolica/fredoluga!

Avui ha sigut un dia maco. Matí al lab, després, de 10 a 13 h hi han hagut els dos seminaris, mooooooooolt interessants. Dinar i llegir una miqueta. Després hem parlat de l'article que tenim entre mans amb l'Aramaki i hem comentat les correccions a fer; he ensenyat les mostres que he preparat per l'Shresta i està molt content i després hem anat a sopar. Érem 6: Aramaki, Shresta-san, Conxita, Jordi, jo i al final ha vingut per sorpresa en Wataru Horie! He quedat diumenge amb ell per dir adéu a Yokoko! Hem menjat mooooooolt bé i hem begut una miqueta, però no gaire, i a les 21 h ja estàvem. M'encanta l'horari japonès!

Demà començo a caminar cap a Barcelona i arribaré dissabte...!

Fins ben aviat!

dijous, 23 de setembre de 2010

Avui plou tot el dia! Sort que tinc un paraigües tranparent!

Doncs sí, efectivament ahir va ser un experiment. L'últim cop que vaig anar a PortAventura ja em vaig enfadar una mica. A mi m'agraden molt les atraccions, molt. Les muntanyes russes sobretot, (per què es diuen russes?), i totes les que hi ha una mica de risc... La veritat és que sóc bastant poruga per tot, per travessar un riu, per fer ràppel i escalada... Però mira, amb les atraccions sempre hi he sigut amiga, des de ben petita al Tibidabo i a les festes majors, fins a PortAventura. Els meus pares mai em van portar a Disneyland París, per això. Però ara entenc el perquè! Bé, com deia, les atraccions m'agraden molt, ara bé, tot el "tinglado" que tenen muntat en aquest supermegaparcs temàtics em supera. Tanta gent, tantes cues, tant consumisme, tant tant tot! No pots entrar ni menjar al parc perquè l'has de comprar allà, botigues per tot arreu... Buf! Com cansa tot plegat. Ara bé, he de reconèixer que als llocs que vam pujar ahir (només tres atraccions en 4 hores!) estaven molt ben treballades i pensades! Una decoració brutal! Vam anar primer a un teatre a veure "Captain EO" (una parida, de fet). Bé, era una pel·lícula en 3D (com totes les que fan ara, però a mi no m'agrada gaire, mareja i tot) on hi sortia en Michael Jackson, de l'any 1987, produïda per en George Lucas, i amb molts ninos pel mig i una "gran" coreografia. Això sí, em va agradar veure en Michael Jackson de jovenet. Aleshores sí que era ben maco =).
Després vam anar a la nova atracció d'aquest any, que està dedicada a la pel·lícula "Monsters Inc.". Són unes vagonetes de tren, els vagons van voltant, i va molt lent. Tens un lot i has d'anar enfocant els "helmets" on hi ha amagats monstres i la nena petita, que ara no sé com es diu. Està moooooolt currat! Tota la decoració increïble... Ara bé, emocionant pels nens petits sí, però per nosaltres...
I, finalment, l'última atracció, la que més em va agradar, la "splash mountain". Vindria a ser com el "tutuki splash" de PortAventura però el recorregut és moooooooooolt més llarg, per dins la muntanya i fent pujades i baixades (l'última baixada és la forta, clar, on et mulles). Per tot el recorregut hi ha els conills, el llop, ossos, tortugues, granotes, ocells, molts animals! Tots fets de mida bastant gran, com humans, i de manera que es mouen, tot articulats, i mouen la boca també. Decorat esplèndid. I la baixada final, doncs això, genial.
I un cop acabat això, ja eren les 10h! Clar, vam fer una hora de cua a cada una... A més, vam passejar una mica per allà, pel voltant del castell de Walt Disney, que amb la lluna plena que hi ha aquests dies quedava "estupendu" (no jutgeu la mala qualitat dela meva foto!). I, per acabar, a la botigueta, a comprar un record per una del laboratori que estava malalta i no va poder venir.
Avui, doncs aquí era festa, i he estat soleta al laboratori. He estat fent emulsions altament concentrades. El moment en què es formen és genial. Clar, imagineu-vos un tub, on hi ha 0.95 grams d'aigua, i només 0.5 grams d'oli i tensioactiu. És a dir, gairebé tot és aigua. Abans de barrejar la mescla, és tot líquid i es mou amunt i avall del tub. Però comences a barrejar, i vas veient que mica en mica tot es va tornant blanc, i va baixant tot a baix, i de cop, tens un líquid molt més viscós, més "pastós" a la part inferior del tub. Què ha passat? Doncs que l'aigua es troba dispersa en forma de gotes en la fase oliosa, i el tensioactiu es posa entre els dos líquids (a la interfase) per estabilitzar l'emulsió. Sinó es trencaria de seguida, se separarien les dues fases, com l'aigua i l'oli de la cuina! Doncs al moment que es forma és molt agradable, sobretot perquè no sempre es formen! Si hi ha massa poc oli, per exemple, costa molt més. I avui ho he fet barrejant tots els ingredients de cop, i costa molt més! Però he arribat fins a un 95 % d'aigua. L'alternativa és anar afegint l'aigua gota a gota (com l'allioli), i aleshores he arribat fins a un 98 % d'aigua. I per què és tan viscós? Doncs imagineu-vos tot de gotes empaquetades les unes al costat de les altres; que ja no són ni esfèriques perquè al tocar els veïns es deformen i adquireixen formes polièdriques, d'hexàgons, i de polígons de més costats... Tot forma com una xarxa i el moviment es veu molt impedit... En aquest cas passa això. També pot ser que a la fase oliosa hi hagi ja de per si una estructura molt viscosa com són els cristalls líquids, que també en faig d'aquestes, però costen més de fer, perquè s'han d'escalfar a elevada temperatura per "fondre" el cristall líquid i deixar que l'aigua penetri al seu interior. Ara bé, tot i que costin més de fer, com que un cop refredades són molt més "rígides", són molt més estables, perquè les gotes els costa més "ajuntar-se", és a dir, no té lloc la coalescència de les gotes (bé, és menys ràpid el procés). En fi, ja paro amb les emulsions. Avui he fet això.

I demà... Demà veuré a dos investigadors del CSIC de Barcelona que vénen a fer un seminari al laboratori. Són amics des de fa molt temps, de fet el meu contacte eren ells: la Conxita Solans i en Jordi Esquena. Tinc ganes de veure'ls. I després anirem a sopar tots junts, pot estar bé. També hi haurà un seminari d'un professor d'Israel, i la setmana que ve, dimecres, just abans que me'n vagi, també hi ha un parell de seminaris d'uns alemanys. Aquí teniu la programació, per si voleu deixar-vos-hi passar: pot estar bé!

 I, per acabar, una foto d'aquest bitxo que m'he trobat aquest matí baixant les escales de casa... Com s'assembla a una fulla, eh! Que llestos aquests animalons... I pot caminar per la paret vertical també, que l'he espantat una mica i s'hi ha ben arrapat...

Bona nit! Me'n vaig a dormir a la vila del pingüí!

dimecres, 22 de setembre de 2010

I ja ha arribat l'hora!

Me'n vaig a Disneyland!
I espero quedar-m'hi... a Tomorrowland, Fantasyland o Adventureland...
Pot ser tot un experiment això... Analitzarem què passa!

dimarts, 21 de setembre de 2010

...


És curiós comprar paper d'embolicar i que te l'emboliquin! Seria bo que utilitzessin el mateix paper per embolicar-te el paper que el que has comprat... I si només en necessites un petit tros, i un cop estàs a punt de pagar, dius, saps què, no el vull. Doni'm només el paper amb el qual m'embolicaria el meu paper.
O quan demanes un cafè, bé et posen sucre al costat. Ara bé, per tenir sucre, bé l'has de pagar...

- Cambrer, quant val un cafè?
- 1 €!
- I el sucre?
- El sucre? El sucre, res home!
- Doncs posi-me'n un quilo!

Avui no estic gaire de sort... si tenim en compte també ahir... Ahir vaig trencar un capil·lar que s'utilitza pel SAXS, que val cap a 1000 €! I avui... un altre cop! Mira que en tres mesos no se m'havia trencat mai, i ara dues vegades en dos dies consecutius... És molt fort. Encara no li he dit a l'Aramaki avui... A veure si demà el veig! Quina vergonya...

I demà a la tarda... anem a Disneyland! Es veu que aquí a Tokyo, al costat, hi ha un Disneyland com el de Califòrnia, diuen... Fan un tiquet més barat de 18h a 22h del vespre, i farem això. Espero que no hi hagi gaire gent, però aquí és difícil... Sempre hi ha gent a tot arreu!

Bona nit petits i petites. Fins ben aviat!

dilluns, 20 de setembre de 2010

L'inici de la fi

Bé, des d'ahir que estic soleta una altra vegada. Han sigut tres setmanes intenses de no estar gairebé mai sola; i, de fet, em venia de gust. Però ara... Ho trobo a faltar! I sobretot avui, que he estat sola al laboratori tot el dia! Avui la majoria estaven a un congrés a Chiba, i els que no hi han anat, tampoc han vingut al lab perquè avui és una festa nacional, i dijous 23 també. No crec que celebrin la Mercè, no sé pas què deu passar... Però aquí cada mes hi ha un parell de dies de festa, estic veient...

I la sensació que arriba el final m'està arribant... Ahir mateix vaig estar embolicant uns quants regals; penso en què no puc comprar perquè no se'm passi a la nevera... Què fer amb els pots de sabó que em queden i el bol i l'olla que vaig comprar... Bé, això depèn de l'espai que em quedi a la maleta, que, pel que vaig veure ahir, no serà gaire!

Ja n'hem fet de coses ja amb el meu pare aquests dies! Sobretot hem estat a Tokyo. Vam dormir en un Ryokan totalment recomanable, al barri d'Asakusa. Es diu Ryokan Shigetsu, i tenen habitacions western o Japanese. Vam agafar una Japanese. El meu pare ja patia per dormir al terra, però al final va anar bé. I el ryokan té banys públics! Ole... Separats per homes i dones, amb unes vistes increïbles; em vaig banyar cada dia matí i tarda, i sempre sola; així que perfecte. I les recepcionistes molt amables. També vaig fer el Japanese breakfast i em van donar unes coses molt rares, però molt bé. El barri d'Asakusa és dels més vells de Tokyo, i està ple de botiguetes i restaurants. Vam anar a un restaurant d'Okonomiyakis per sopar, que tenien la planxa calenta al mig de la taula (baixa, havies de seure en coixins al terra) i t'havies de cuinar tu mateix l'okonomiyaki (si era el fàcil, si era més complicat el feien ells). El meu pare diu que això és molt bona idea de cuinar al mig de la taula així; ho vol exportar a casa... Hihi.

També vam veure els temples de Meiji, al Yoyogi park, el Senso-ji, a Asakusa, i algun altre de més petitó. Vaig descobrir el barri de Harajuku. Mai havia anat pels seus carrerons i mola molt perquè em va recordar l'estètica així grunge de Berlín, tipus Tacheles. Molt disseny, robes de segona mà... El meu pare aquesta part potser no faria res haver-se-la perdut. Però a mi em va encantar. Vam pujar a dalt el Tocho (però aquest cop la torre sud) i ens vam adormir als sofàs de dalt... Vam menjar una tempura boníssima a un restaurant que no trobàvem! Estàvem perduts amb el mapa buscant-lo i un home arriba i diu si ens pot ajudar, i al final ens va acompanyar fins a la porta del restaurant! Es va desviar del seu recorregut (que consti que ho feia perquè ell volia; aquí tots fan igual...). Que bo. Amb en Pol un dia vam haver de pujar al bus sense poder trucar abans a on anàvem, perquè l'home a qui li vam preguntar també ens va acompanyar fins a la porta del bus, i clar, no podíem pas dir "no, ara no volem pujar". És boníssim...També vam navegar amb una barqueta pel riu de Tokyo, des d'Asakusa fins a uns jardins molt macos; vam anar al mercat del peix (però quan ja era una mica tard...), vam anar per Ginza i pels jardins imperials... Bé, una mica de tot. M'ho he passat molt bé!Oiasuminasai petits i petites!Ja veieu que les fotos estan desordenades pel post... Només un tastet d'aquests dies...

Per cert, avui m'he llevat amb tot de picades petites i agrupades pel cos, algunes de dobles; i ara a la tarda he vist a dues aranyetes voltant per aquí... Pot ser que siguin elles, oi? Quina picor... Quines bèsties... Com les o...! Rrrr...

dimecres, 15 de setembre de 2010

Quin dia, quins dies!

Ahir a la una i pico vaig trobar-me amb mon pare, doncs. Després de deixar la bossa a l'hotel, on l'habitació és bastant petita (com que aquí tothom és petit i hi falta espai... hihi), vam a donar una volta a peu per Minato Mirai, torre Landmarck, port de Yokohama, Red Brick House, Yamashita Park i, com que el meu pare no en té mai prou de Xina, vam passar per Chinatown, l'estadi de beisbol de Yokohama (on feien un partiti i hi havia molt ambient) i vam tornar amb metro fins a l'estació. El vaig fer cansar una mica! Tant en Pol com el papa sempre diuen que els faig caminar massa! Ai aquests homes...

Després vam anar en bus fins a casa meva, així va veure l'habitació, i vam anar a menjar a un restaurant on hi ha "only LOCALS" i no parlaven anglès, a menjar Okonomiyaki! Mmmm... Ho cuinen allà davant mateix, que bo! Diria que van riure's una mica de nosaltres... Però ens van dir "see you tomorrow" quan vam marxar! Però, malauradament, avui no hi hem tornat... Oh!

Fa molta gràcia el meu pare, perquè sempre xerra quan li faig una foto, és increïble... I sempre surt amb la boca oberta... Bé, de fet, està molt xerraire aquests dies, no només quan li faig fotos =) Però ja m'agrada que m'expliqui coses!
També vam veure que venien entrades pels Funky Monkey Babys (escrit així)!


Després ell va agafar el tren i jo a peu pujada cap a casa! Quan vaig arribar a casa estava una mica preocupada per un motiu: resulta que jo podia estar 90 dies aquí a Japó, i des del dia 1 de juliol que vaig arribar, tenia permís fins el dia 29 de setembre, però tinc el bitllet per tornar ja comprat pel dia 30. Jo pensava que no passaria res, però mon pare va dir que a Xina eren molt estrictes, i aquí segurament també... Així que em vaig preocupar una mica, i més quan vaig veure notícies per la web de gent que s'havien passat del temps límit permès i havien estat detingut i no podien tornar al Japó durant uns anys... Jo no volia que em detinguessin, ni tampoc volia haver de respondre "sí" a les preguntes que fan a vegades, tipus "t'han deportat alguna vegada d'algun país?". Així que com que sóc així de legal, vaig consultar amb un amic d'aquí i em va dir que truqués a l'ambaixada (va amb a!) espanyola a Japó. I aquest matí no he pogut trucar fins a les 9.30 h, i m'han fet esperar molt... Al final per res, perquè m'han dit que ells tramiten els visats per Espanya i no al revés. Així que he hagut de trucar a Immigration Bureau, i m'han dit que millor que anés allà per demanar una extensió del temps permès per estar aquí. Així que he agafat un bus, un tren i un altre bus, i finalment, a quarts d'una hi he arribat. He parlat amb tres o quatre persones, temps d'espera, escriure una carta, fotocopiar el bitllet d'avió, ensenyar el passaport, i al final, després de pagar 4000 yens, m'han donat permís per 15 dies més! Ara em puc quedar fins el 14 d'octubre... M'hi quedo?
(Foto: vagons de Women only)

Així que res de laboratori avui... Després he anat a trobar el papa a l'hotel, on ell estava fent migdiada després d'un matí-migdia a Kamakura, on ha vist uns festivals i temples, i hem anat a Shin-yokohama (l'estació del Shinkansen) perquè demà potser l'agafem, i hem anat a veure l'estadi dels Yokohama Marinos (Nissan Stadium) i el millor ve ara... tatxan tatxan... A menjar un sushi esplèndid! Que bo que bo! 10 talls per cap, de diferents peixos i gambes, amb una amanideta i una sopeta boníssima... Crec que li ha agradat... I per acabar la jornada, hem passejat una mica entre els llums de neó, restaurants i canals de Yokohama Night...

Al final, (gairebé) tot arreglat... Ara només falta que el reòmetre vagi! Però això ja és una altra història...