divendres, 30 de novembre de 2012

Snif snif!

Són les 2:26 del matí. Encara no he dormit. Estic esperant que siguin les 3:00 per anar a buscar a l'aeroport. Avui marxo de Santa Barbara. Que trist.

Hem fet un sopar al Dargans. Hi era tothom, o gairebé tothom.

Ciara, Liam, Hugo,
Ben, Paolo, Nazli,
Aina, Claire, Peter,
Marissa, Robbie, Kelly, James,
Malcolm, Nikki, Stephan, Moose,
Tom, Changyoung,
Laurie, Marc, Doug, Karen,
Brad,
Zac,
Brian, Evgeny,

Ui, se'm tanquen els ullets. Quina soooon!
I m'han regalat un llibre:

"Everyone poops"

dilluns, 26 de novembre de 2012

Últim cap de setmana!


Doncs divendres i diumenge, els he passat treballant... posant en ordre la feina feta, i intentant prepara una presentació per dimarts! Però clar, avui amb les eleccions, molt poc concentrada! Tela tela tela!

Però dijous va ser Thanksgiving 1.0 casa la Ciara, divendres va ser Outback Steakhouse, dissabte Thanksgiving 2.0 a casa, amb un turkey de 10 kg! I avui Mercury Lounge amb cervesa i butter-popcorn!

Ostres, volia penjar fotos i vídeos però no em queda espai al Google Storage! Ja he passat l'1 GB de Picassa! Mmmm... consultaré amb el coixí a veure com ho arreglo això!

Una abraçada!

dissabte, 24 de novembre de 2012

Només queda una setmana!

Estan passant moltes coses aquests dies, però poc temps per escriure-les aquí!
Un Thanksgiving molt bonic, entre amics i família d`amics!
And now my last Friday!
Dimarts tinc una presentació i encara no l'he acabat!
Però ara toca descansar una mica i deixar anar el cap perquè pugui pensar lliurement...
Fins aviat***

dilluns, 19 de novembre de 2012

Don't mess with Texas!

Don't mess with Texas!

Torno a ser a l'aeroport, però aquest cop al de Dallas Fort Worth. I el meu avió fa tard. uns 20 minuts tard. I només tinc 40 (ara 20) minuts entre un vol i l'altre a Los Angeles. Ai, que no el podré agafar!

Una visita ràpida però molt bonica per Dallas. Quina ciutat tan diferent! Diferent de com me l'imaginava, i diferent de totes les que he vist fins ara.

Unexpected thoughts. Surprisingly different. Astonishing good. A city, however, made for the cars, not for the people. But very promising. Dallas is he future. It was the future before, and it is the future now, more than ever. Good location, in space and time. Good opportunities.

Ara veig que la gent ja va entrant cap a l'avió. Tanco l'ordinador i ja continuaré després, amb fotos i tot!



diumenge, 18 de novembre de 2012

Texas - què serà serà?

Llegeixo la història recent de Texas que va ser una república independent durant 9 anys, des del 1836 al 1845.

Fins al 1821 va ser part d'Espanya, del 1821 fins al 1836, de Mèxic (quan aquest es va independitzar d'Espanya). I a partir del 1845 que forma part dels Estats Units. Al 1861 hi va haver un intent de secessió, juntament amb altres estats del sud, pel tema de l'esclavitud -i altres-, i va començar la guerra civil americana (1861-1865) o guerra de secessió, com la coneixem nosaltres. Però ja sabem tots que en Lincoln va guanyar (bé, el seu bàndol, que que ell va acabar assassinat) i Texas i la resta d'estats del sud van continuar pertanyent a la Unió (i no a la Confederació que havien creat)

Ara es veu que una colla de republicans enfadats han firmat una petició de secessió. Bé, no és ben bé així. Es veu que hi ha una pàgina a Internet on la gent pot fer peticions, i si ha més de 25000 firmes, la White House es veu obligada a respondre. I resulta que aquesta petició de Texas en té més de 112000! En fi. De moment, però, encara és americana, i ben americana que és. Ja ho veurem.

No sé què m'imagino, però pel que m'han explicat i pels tòpics que em puc imaginar: homes amb barrets de cowboy, gent més grassa que a Califòrnia (on tothom està molt en forma), molts mexicans i gent parlant espanyol, moltes barbacoes i bistecs i fajites i tex-mex, més desert i pols, més calor (i potser més fred a la nit...), alguns gratacels pel centre, cavalls voltant pels prats... i aquí ja em deixo portar... noies rosses amb minifaldilla i botes de cowboy ballant country, nois amb bigoti tipus Tom Selleck amb farigola a la boca i una gerra de cervesa a la mà amb camisa de quadres i texans desgastats...

Cap a Dallas!

Són les tres de la tarda i estic a l'aeroport de Los Angeles, altrament anomenat LAX. És ben curiós la gent que et vas trobant per l'aeroport... I els comentaris de la gent encara més. Bé, us ho explico.

M'he llevat bastant d'hora aquest matí, cosa gens estranya, perquè porto tota la setmana llevant-me d'hora. Ja falta poc per abandonar aquest país, i encara queda molta feina per fer! Ahir vam fer un soparet a casa, vam fer bistecs a la barbacoa i amanida, i van venir la Ciara i en Brian, que es van afegir als llogaters de can Jackie i Kevin, és a dir, Paolo, Ben i una servidora. Va ser una vetllada agradable, tranquil·la. No vaig pas anar a dormir molt tard, devia ser mitjanit, o potser ja la una de la nit. Vam sopar els 5 solets, perquè la parella van anar a veure Lincoln als cinemes. En Kevin, al tornar, estava ben content de la pel·lícula. Ell, ara tot un republicà, va exclamar "Però si van ser els republicans els que van abolir l'esclavisme! Lincoln era un republicà!". Total. Així anem per casa.

Després de preparar una mica la bossa i llegir una mica, vaig adormir-me. Oh, el llibre que ara llegeixo m'agrada molt; "My uncle Tungstene". És un llibre l'Oliver Sacks, i parla de la seva infància envoltada de química i, al mateix temps, va explicant personatges importants de la química, i alters anècdotes. Bastant bonic i distret.

En fi, com deia, m'he llevat d'horeta. Després d'un esmorzar tot mirant The Big Bang Theory, els nous capítols - que fan bastanta gràcia, recomanats per en Paolo, per cert-, he fet una rentadora - llençols inclosos, així quan arribi estarà tot ben net i polit - i he acabat de preparar la bossa i netejar una mica l'habitació. En Paolo s'ha llevat d'hora també; té molts deures per les classes que fa; en Ben s'ha llevat una mica més tard, just quan en Kevin pronunciava la paraula "breakfast", i és que els esmorzars d'en Kevin del dissabte són ben bons i val la pena degustar-los...

Com que plovia... Com? Que plovia? Doncs sí, ahir va ser el primer dia des que sóc aquí que va fer un bon xàfec. Però, de fet, no em vaig mullar. Ja estava al laboratori. Però aquest matí tornava a ploure. Home, us direu -o almenys m'he dit jo-, cada dia sol, i un dia que he d'agafar l'avió, plou i els núvols són ben presents... Doncs sí. Doncs això, com que plovia, en Kevin i la Jackie m'han portat amb el cotxe fins a l'aeroport. Devien ser les 10 i pico. Ja havia fet el check-in online el dia abans, però m'agrada arribar d'hora als llocs o, més ben dit, no m'agrada arribar tard. Així que he preguntat si tot estava bé i he pogut travessar la cortina de seguretat. Primer cop que em fan treure les sabates (un cop a Londres, al 2006, però fa molt de temps i no compta) i primer cop que em fan entrar en una cabina d'aquestes de raig-que-ho-veuen-tot. Curiós. Un cop a dins, m'he menjat un entrepà que portava i he estat llegint una mica fins que, amb una mica de retard, hem entrat a dins l'avió. Quin avió tan petit! Només dos seients per banda, i potser 20? files. Avió molt petitet. I trajecte curtíssim fins a LAX! No havia llegit ni dues línies un cop a dalt, que l'hostessa ja ha anunciat que començàvem a aterrar. Hem arribat a LAX cap a dos quarts de dues.

El meu vol cap a Dallas... Sí, sí, vaig a Dallas! En Kevin m'ho ha preguntat quinze vegades, on anava. I m'ha dit que ell volia venir. De fet, ahir, entremig de l'euròria republicana que portava a sobre, va dir que se sentia més de Texas que de Califòrnia. I ara, vaig dir jo! Però si fas surf! Bé, així així no sé si li vaig dir. Pobre Kevin. Des que Obama va guanyar que està ben desesperat. I en Paolo, en Ben i jo callem com uns putes. Bé, no és que callem, sinó que amb ell és difícil discutir-hi i fer-li veure que està equivocat. Si es passa el dia mirant la FOX perquè, segons ell, són els únics que diuen la veritat i els altres només fan que dir disbarats... I la Jackie, pobra, no sap pas què dir. En fi. Doncs això, vaig a Dallas. El meu vol és a les 4:55 pm. He preguntat si tenien espai al vol anterior, però m'han dit que estava "oversold", així que res.

Amb tres hores per endavant, he decidit entaular-me per dinar. De fet, sempre havia criticat o no entès la gent que s'entaula per dinar en un aeroport. Amb els llocs macos que hi ha, i aquesta gent es posa a dins d'un restaruant a l'aeroport! Doncs avui jo era un d'ells. I mira que tenia un entrepà a la motxilla, però noi, em venia de gust. Així que he entrat, i he demanat, -no us penseu, aquí entaular-se pot voler dir qualsevol cosa- un chicken wrapped, amb alvocat, i mil coses més a dins, amb patates fregides incloses i una Corona (aquí en diuen Corona, del que allà coneixem com a Coronita). Mentre anava menjant m'anava fixant en la gent del meu voltant. Un parell de noies índies, amb henna a les mans, un noi brasileny amb el seu portàtil, una colla de joves bevent molta cervesa, una parella una mica-molt grassonets d'uns 40-50 anys que ja havia vist a l'aeroport de Santa Barbara, una família nombrosa amb nens i nenes...

Ara estic asseguda a la sala d'espera de l'aeroport, just al costat de la Gate 46B  (la meva és la 46A). Al costat tinc uns argentins, que parlen amb el seu accent divertit i paraules allargades. Hi ha una dona que ho va criticant tot "Mira esas piernas, que lindas", o "Mira que gorda esa, como puede sentarse", o "Has visto todos esos con los portátiles, todos conectados...". Fins ara tenia al davant una noia asiàtica que portava unes mitges que eren, la part de davant blanca, i la de darrera negra. Semblava un arlequí, segons l'argentina. Ara tinc davant a 5 nois d'uns 30-35 anys (com costa posar l'edat! sobretot tenint en compte que aviat en faré 28... no vull ni pensar-hi), doncs això, 5 nois ja grandets, que sembla que siguin co-workers, o amics o d'un equip de futbol (qui diu futbol diu hockey o beisbol), i que vagina jugar algun partit o a passar el cap de setmana de vacances.

De fet, ara que hi penso, dijous que ve és Thanksgiving, o dia d'Acció de Gràcies. És la festa màxima per els americans. De fet, quan li vaig dir a la Tracy (la nova graduate student que treballa amb nosaltres), que a Barcelona no ho celebràvem, em va dir, però com pot ser? Això ho heu d'importar!. No sap, la pobra, que ja prou influència americana tenim... no cal importar-ne pas més. En fi, doncs aquest dijous és Thanksgiving, així que potser molta gent ja s'agafa la setmana de vacances (com en Damien, per exemple), i segurament avui hi ha molta gent aquí que se'n va cap a "casa seva", amb la seva família, ja per quedar-s'hi per dijous. Jo no. Avui marxo i dilluns ja torno. A la tarda, això sí.

Ara ja són dos quarts de quatre. Tota la gent del meu voltant ha anat marxant, la majoria per agafar un vol que va a San Francisco. I jo cap a Dallas. Quina emoció. Ostres, ara a veure si trobo al youtube la cançó de Dallas, que ni recordo com era. Altres coses que he de fer allà: menjar Tex-Mex i comprar-me unes botes de cowboy! Bé, de cowboy potser no, però estaria bé comprar-me unes botes. I un barret! A veure l'Irene on em porta demà... de rodeos? Que bo.

El Thanksgiving el passarem, en Paolo (que per cert, està fent el Movembre i és molt divertit -deixar-se bigoti només el mes de novembre-), en Ben i jo, a casa la Ciara. Ens ha convidat. Es veu que serem uns 15 o 20. Pot ser divertit. De fet, el dimecres passat també vaig anar a sopar a casa seva. Va fer un sopar exquisit. Una recepta de Jerusalem. Li agrada molt cuinar, i jo me n'aprofito! El dimecres just abans de Thanksgiving també aniré a casa seva i farem pastissos. Diu que vol fer un apple pie, un pumpkin pie i no sé què mes... Ja em puc anar preparant!

A veure si escric una mica la justificació de l'estada. Tècnicament l'estada se m'acabava el dia 15 de novembre, així que abans del dia 30 he d'haver-ne fet la justificació (signa de l'Stucky, memòra de l'estada -curta i en castellà, pel ministeri-, i enviar-ho cap a la UB perquè ho validin!). A veure si ho puc fer tot.

Fins aviat!

Ah, el vídeo.. que bona la cançó! Ric sola!


Ostres tu, es veu que ara al 2012 la tornen a fer! Bé, veig que l'han fet entre juny i agost d'aquest any...


dimarts, 13 de novembre de 2012

OMG!

Ganzo Burger is a sure option!
Today's burger had some chipotle, fried onions, bacon, home made barbecue sauce, fresh tomatoes, beef burger, home made pesto, and everything in a nice ciabatta bun... Mmm... melosa, picanteta, excepcional!
Cap de setmana de càmping a Big Sur, al Pfeiffer Beach Campground. Quines vistes més maques per la Highway 1, quins arbres més espectaculars els Redwood, quines platges, quin oceà, quines hamburgueses i breakfasts burritos que ens hem fet, quin foc més bonic per passar el fred... i quin fred també!
Cap de setmana de relax i tranquil·litat amb la Ciara, en Liam, l'Hugo i en Ben. Gent molt maca. Bona companyia. Parlar de tot i de res. Cantar i ballar. Jugar a frisbee. Beure cervesa tot jugant. Bevent te calent. Muntant la tenda enorme i dormir-hi ben amples. Ben equipats tots plegats. Càmping a l'americana i amb un cotxe enorme. Amunt i avall i avall i amunt fins a Carmel. Ciutat on en Clint Eastwood hi té el ranxo i en va ser alcalde fa un temps.
Com dormen les foques! O lleons de mar... No sé com es diuen, però aquí en diuen Elephant Seals!









































dimecres, 7 de novembre de 2012

En Bruno està més content que un gínjol!

video
I és que ja és doctor! Enhorabona!

Sembla que estigui ballant al vídeo! Entre nerviós, content i alleujat, no sap pas el que es diu; però ho diu molt bé.

I tot això ahir i allà, mentre que aquí i unes hores més tard... Obama tornava a guanyar les eleccions! Four more years, va dir ell, abraçant-se a la seva dona. Encara no ha arribat el millor, deia ell.
O potser el pitjor... està clar que si tot continua com fins ara, guanyés qui guanyés, no anirem pas bé. Però ni aquí ni enlloc. En fi, això ja són figues d'un altre paner.

dimarts, 6 de novembre de 2012

Lady Butterfly

Ahir diumenge vaig anar l'òpera! Resulta que la Celia, la secretària de l'Stucky, tenia una entrada de sobres i em va dir si volia anar amb ella. Però a última hora, ella es va posar malalta, i em va donar l'altre tiquet. Total, que li vaig dir a en Paolo, company de pis, si volia venir. I va estar encantat! I més tenint en compte que no vam haver de pagar res...

Així que cap a les 11 del matí vam sortir de casa i cap al centre! Vam anar a dinar a l'Esaus Café, un restaurant que m'encanta i ell no hi havia estat mai!

Oops, continuo després, que ara vaig a swing!

Bé, continuo doncs. El dinar a l'Esaus Café va ser increíblement bo. Vaig demanar una "Spanish Omelette", però no era pas la típica truita de patates, sinó que era una truita amb tot de verdures (bròquil, espinacs, pebrot, tomàquet), i formatge, i alvocat, i patates al forn, i torrada, i mil coses més. M'estic fotent uns tecs aquí a Santa Barbara! En Paolo es va demanar l'hamburguesa deluxe, que li vaig recomanar jo. Me la vaig menjar fa uns dies i és boníssima: amb bacon, alvocat, formatge i xampinyons i ceba...

Menjant bé abans d'anar a l'òpera!
Després, per digerir el menjar, vam voltar un parell d'hores pels carrers de Santa Barbara. Feia una calor! I mira que era dia 4 de novembre! Ens vam trobar amb els mexicans que celebraven el dia dels morts... i feia una bona olor les seves fajites i tacos... perquè estàvem ben tips, perquè si no...
El dia dels morts a La Casa de La Guerra!
Vam veure que per State Street hi havia tota una colla de pianos. És una iniciativa de la ciutat, i durant uns 10 dies hi ha tot de pianos escampats, i la gent els pot tocar. Em sona que això també es va fer a Barcelona durant el festival de piano que hi va haver l'any passat. Trobo que és una molt bona idea. Mentre passejàvem vam poder sentir-ne uns quants que estaven tocats per gent, i sonaven molt i molt bé. Jo ho vaig provar una mica, amb un parell de cançons que sé, i en Paolo em va fer una de les fotos que m'agraden més de mi en els últims temps.
Pianos on State Street! Hi ha tot de pianos pel carrer perquè la gent els toqui durant uns dies. Bona iniciativa!
Després d'un got d'aigua per la calor, vam arribar al Granada Teatre. La gent anava bastant arreglada, així que vam fer bé nosaltres també d'arreglar-nos una mica. Mai se sap en aquests llocs com anirà la gent... i no volíem desentonar. Al final, el meu vestidet negre i sabatetes grises, i la seva camisa, van fer molt el fet.
I sí, a l'òpera! Madame Butterfly!
Quan estàvem ja asseguts i a punt de començar, resulta que una persona del públic es va trobar malament, o va caure, o alguna cosa. Total, que vam esperar que vingués l'equip de rescat i se'l van emportar amb una camilla o llitera d'aquestes d'hospital.

El cartell de l'òpera!
L'obra va constar de dos actes, d'hora-hora i mitjta cada un, amb 20 minuts de descans. És una tragèdia ben bonica, amb tocs d'humor i tot. Sort que hi havia els subtítols en anglès, perquè sinó, si bé sí que vas seguint la història, entens molt bé les bromes i tot el que passa si ho vas llegint.
Al hall del Teatre Granada

Ja asseguts
Quina son que tinc! Nanit!
El teatre vist des de davant