Zou bisou bisou

Corrien els anys 60 quan sonava aquesta dolça cançó:



I, ara, al 2012, Mad Men n'ha fet la seva versió, amb la Megan Draper, molt més sensual, tot i que la mirada d'en Don, al minut 2:01 és la millor part del vídeo:


I tot això, per començar a crear ambient...

Avui va per l'avi

Aquest matí m'ha arribat la notícia. Avui em feia especialment mandra llevar-me. Estava calentona a dins del llit, a fora feia fred... però tenia pipi. Tot i així, moltes vegades la mandra pot més que la bufeta. I durant una estona ha sigut així. Fins que el despertador ha sonat ja per quinzena vegada i m'he dit, vinga, em llevo ja! Just havia tret el cobrellit de sobre meu, i em disposava a fer la primera passa al terra quan, riiiiiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiing. La musiqueta del mòbil ha sonat. - Què, ja estàs llevada? - Sí, sí (intenant no fer la veu ronca d'acabada de despertar). - Bé, doncs. Ja s'ha mort, eh. Silenci. 

A la butaca, mirant futbol?

Feia uns dies que es trobava més malament del compte. El vaig veure molt malament fa més de quinze dies, el diumenge dia 12 de febrer. Va ser el primer dia que no va voler menjar res i es va quedar al llit tot el dia, respirant molt i molt fort. Me'n recordo perquè havia d'anar a ajudar el meu pare a fer els calçots, però al final em vaig quedar tot el matí al seu costat. El metge va venir el dilluns següent i li va receptar antibiòtic. Deia que tenia el pit molt tapat, i potser la grip. No se sap ben bé, però arriba un punt en què tot s'hi val. Des d'aquell dia, va estar bastant estable, amb alts i baixos fins aquesta matinada. Ahir el metge li va receptar morfina. Morfina! Vaig cridar quan la meva mare m'ho va dir... Es veu que ahir també respirava malament, i el metge va dir que la morfina l'ajudaria a no patir... Malament rai quan recepten morfina! Aquesta matinada, a les 5 del matí, quan la Sílvia, la noia que els cuida, ha anat al seu costat per tornar-li a administrar la dosis de morfina, ja ha vist que estava malament, i ha trucat a la meva mare i la meva tieta, que viuen a Sant Julià mateix. A 3/4 de 6 ha deixat de respirar. Almenys no ha mort sol, i... suposo que deu haver mort feliç, sota els efectes de la droga... Almenys sense adonar-se'n massa...

Això era aquest Nadal, amb el Panetone de la Sílvia, i les neules i els torrons.

Els últims dies menjava només caldo, i mousses de xocolata!, bevia molta aigua... Estava estirat al llit amb els ulls tancats tota l'estona. De tant en tant obria els ulls. "Què hi faig tantes hores al llit?". Hi vaig anar un dijous entre setmana i em va dir "Que no treballes, tu? Què hi fas aquí?". Sempre amb el seu humor amarg. Em sembla que puc parlar en nom de tots quan dic que el meu avi era de poques paraules. Ara bé, poques, però sàvies. Va tenir el cap ben clar, jo diria fins ben bé l'últim dia. Sí que és veritat que últimament deia coses sense massa sentit, però el que passava, crec jo, és que ja no escoltava a ningú. Tenia el cap als seus pensaments, les seves cabòries... Però va guardar el sentit de l'humor fins al final. 

"Què és això que té l'Anna a les mans?"

Recordo, fa poc, amb l'anècdota del Barça-Madrid que va dir "Ja està bé, en Messi, posant la mà a sota la bóta del Pepe!" Quanta ironia! A més del seu sentit de l'humor, àcid i irònic, una altra cosa a destacar, i molt, era el futbol. No sé si hi havia jugat de jove, potser sí. Però, en tot cas, crec que és l'home que ha mirat més partits del món! Almenys, durant els últims anys de la seva vida, jo el recordo sempre davant del televisor, mirant al futbol, o al costat de la ràdio, escoltant els partits. I no només el futbol, també el tennis, l'atletisme... Ja sabem a qui ha sortit en Josep, el seu fill - el meu tiet-!Un altre que ho sap tot de l'esport. El meu avi, fins al final, a més, cada setmana feia la quiniela! La feia a mitges amb la meva mare... No és pas tonta la meva mare, no, ella no hi entén ni un borrall de futbol, però es posava al costat de l'avi, per veure si pescava alguna cosa... Hihi. I per l'avi, una bona distracció!

L'avi amb la seva fórmula 1

De fet, a part de les quinieles, durant molts anys de la seva vida jugava, juntament amb la tieta i l'àvia, a l'once, la loteria nacional, les primitives, el trio!, i els rasques... Tot ho havien provat! Recordo quan era petita, que molts dies sopava a casa seva, que sempre esperaven l'anunci de Caixa Penedès per veure el número que havia sortit de l'once, i el trio també... I la loteria, sempre acabat en 8! Ja li guardaven el número, a l'avi! La veritat és que no havien tret mai res... Només fa uns anys, la sort els va arribar amb un rasca-rasca del bar de la plaça... El meu avi hi anava, quan estava millor, cada dia a fer el cafè, i sempre s'emportava alguns rasques... I en una butlleta d'aquestes els va sortir un premi dels grossos! Ara no recordo quan era, però mira, almenys els va servir per acabar de passar uns bons anys... Tots sabem que les pensions són bastant baixetes...

Amb el papa, la mama i la tieta. I el cava!

Una altra de les coses que li agradava al meu avi era, no sé en quin ordre, la xocolata i el cava, el cava i la xocolata. No és que fos un gran bebedor, però durant els àpats sempre bevia una mica de vi, i en els dinars del diumenge o durant alguna celebració, no hi podia faltar el cava! Fins i tot ara, durant els últims dies, en bevia! La xocolata, per altra banda, la seva perdició... Juntament amb el coco. Potser no tenia molta gana, però els búlgars, el torró de xocolata i coco, les galetes de xocolata... Això sempre entrava bé! 

Un dels molts dinars a casa seva.

Podria explicar moltes anècdotes de l'avi, amb el Pepito i el Perico, els gats, però potser una de les que conservo amb més estima és quan em va explicar històries de la mili. El meu avi no en tenia gens de ganes d'anar amb el fusil i fer pràctiques pels camps... Així que es va fer passar per metge! Em va dir que estava allà dret, i li feien preguntes, com en un examen. Es veu que li van fer una pregunta sobre alguna malaltia, i ell no en tenia ni idea, però va pensar "Segur que el general que m'ho pregunta tampoc ho sap!". Així que es va inventar la resposta, ben raonada, i... va passar el test! Evidentment l'home que li preguntava tampoc en tenia ni idea... Així que es va convertir en el metge del seu grup (no sé vocabulari militar...). Em va explicar que va fer molts amics...

Pescant alguna cosa del plat...

 De fet, un dels tresors més preuats que guardava era d'un seu company de mili... Un dia m'ho va ensenyar. Era un paper, que tenia ben doblegat, en 4 parts, i guardat en un calaix. El va desplegar... Era un dibuix, amb molts colors, d'un castell àrab. L'havia fet un seu amic "moro" de la mili... Potser com a agraïment per haver-lo curat, li va fer un dibuix, o potser simplement per amistat... Li va regalar aquest dibuix tan bonic, i el meu avi el va conservar durant tota la seva vida. M'agradaria trobar-lo i conservar-lo jo... Ja veurem si el puc trobar.

Agafem

Trinxem

Mengem!

La veritat, però, és que l'avi no hagués pas pogut sobreviure sense les dones al seu costat... No sabia pas ni cuinar, ni planxar, ni fer res... Havia treballat sempre de pagès, al camp. Suposo que això sí que ho feia molt bé. Quan vaig néixer jo ja estava jubilat, i a casa, i van ser, l'àvia (fins al 1993) i després la seva germana, la tieta, qui l'han ajudat sempre a casa. I des de fa un temps la Sílvia també, a part de les seves filles... Suposo que no ha sigut fàcil per ell, viure al costat de la seva germana durant tota la vida! Però s'ha de reconèixer que l'ha ajudat molt.

Una plata de pastes! Un dia especial!

Ara a casa hi queda la tieta... Que maca ella. També està molt malament. De fet, fa més temps que l'avi que està fotudeta... Ella té més, el que es diu, demència. No sé si Alzheimer o què, però el cas és que fa temps que parla sense dir res, no recorda on viu ni qui som...Tot i així, sé que ens estima molt i s'alegra de veure'ns!

 

 

Seqüència al bar d'en Pep!

Bé, l'avi ens ha deixat. I és molt trist, però ja feia temps que volia marxar d'aquest món. Els últims anys van ser bastant avorridots, suposo. I, en plan broma, algun dia ja havia dit que volia "marxar". Espero que allà on estigui ara, hi sigui molt feliç! L'últim cop que el vaig veure va ser fa dos dies. Em vaig passar el dimarts al matí a casa seva. I em va fer un petó quan vaig marxar "Fins aviat, avi. Cuida't.". I m'ha fet cas. S'ha ben cuidat!

La mama riallera davant del túnel de Vielha!

Avui, justament, casualitat o no, és l'aniversari de la meva mare! Felicitats mama! Així que també vull dedicar-li aquest post a ella. Ella, que també s'ho mereix! Que va jugar al dòmino, cada tarda durant molt de temps, amb l'avi i la tieta, que li portava el cafè cada dia, que s'hi havia quedat a dormir moltes nits, i estava sempre al cas de tot. Això del dòmino era molt divertit. Sembla increïble perquè, veus que estan tan grans i que ja no hi toquen però sí, encara saben jugar el dòmino i fer moltes altres coses! Jo algun dia també hi havia jugat i m'encantava quan l'avi guanyava... Feia un somriure que se li escapava sota del nas... En canvi quan perdia, feia una ganyota... No era gaire bon perdedor. La tieta, en canvi, sempre mirant per l'avi, el deixava guanyar de tant en tant! Que divertit... El dòmino... Un gran joc. Uns grans moments.