dilluns, 19 de novembre de 2007

Oxygen

He arribat amb la bici quan faltaven 2 minuts. El meu rècord, venint de la Facultat en menys de mitja hora, per la Diagonal i pel carrer Balmes, talment com un cotxe de Fórmula 1. El motor també s'anava escalfant, i necessitava refrigeració urgent.


Quan he entrat, comença la fascinació.


He entrat a la sala. Una sala de planta circular, amb el sostre molt alt, com una cúpula. Un llum penjant enorme del sostre. A dalt un balcó que dóna la volta. Al centre una taula amb un canelobre. Unes grades donen la volta. Les de primera fila, amb unes cadires de senyors. Els altres tres pisos, de marbre i amb coixins fins a sobre. M'assec, davant l'admiració de tanta bellesa.


Després de la presentació oficial, comença. Sona la música. Màgia. Un violoncel i una veu celestial. S'apaguen els llums i entren ells: tres i tres. S'asseuen a primera fila, en seients alternats. S'obren els llums. Comença la funció.

Veus, llums, sons, cançons, músiques, gestos, espelmes, fums, paper.

S'acaba la funció.

Èxtasi i intriga. Al final, qui?


Un altre dia, l'argument.

2 comentaris:

MoD ha dit...

[quines dentetes que em fas :/]
["A human being is a part of a whole, called by us _universe_" i els multiversos qué!!]

Aifan ha dit...

ja em podries haver avisat...
:)