Carmeta

Feia fred i el sol de l'hivern, tot i que no té res d'envejar al d'estiu, brillava poc i la seva escalfor amb prou feines podia treure'm el fred de sobre. Després de recollir les fulles de la cara i de treure la capa de gel de sobre el vidre parabrises del cotxe, vam sortir d'allà. Fent via camí amunt, al cap de menys de dues hores ja havíem arribat a la nostra destinació. Havia estat un viatge tranquil, amb el piano de fons, els records de la nit anterior encara vigents al meu cap i la remor del vent picant i lliscant contra la carrosseria metàl·lica del quatre rodes que ens portava patinant per la carretera.

Quan vam arribar encara no hi era, però no va tardar gaire en fer-se veure. Divagant sobre el tema, convençuts del que anàvem a fer. Alemenys ells. Jo encara estava en l'oblit. Encara tenia present l'última vegada que la vaig veure. Allà, asseguda, però amb els rínxols ben fets. Poca cosa, xerrant pels descosits però ja gairebé sense fer-se entendre. Tranquila, però una mica capficada en els seus assumptes. Es podien encabir tots al mateix sac: llet, mel, nous, fred, piles, estufa i missa. Ai! Sí que n'era de maca, aleshores. I encara ara. Però ara és una altra cosa també.

Ens vam dirigir a poc a poc cap a la casa, amb el cap cot. Sabia greu, molt greu. Però nosaltres no hi podíem fer res. O potser sí? Vam pujar les escales amb els esglaons torts i a les fosques. El llum de baix no anava. Al pis de dalt ens esperava ell. Amb cara de pocs amics, o potser més ben dit, amb cara cansada i feixuga. Ell, el que ho estava fent tot per ella. Fa un temps les coses eren al revés. Ara, però, els papers havien canviat. Ara li tocava a ell fer-se càrrec d'ella. No es podia valdre ja per si mateixa. Ni caminar, podia. Però jo això encara no ho sabia.

Just entrar a l'habitació i veure-la asseguda a la butaca em va caure el món a sobre. Tenia el cap tirat cap enrere, amb la boca, ja gairebé sense dents, mig oberta. Els ulls mig tancats, tirites i venes al front i un mocador que li rodejava la cara per sota la barbeta i que es lligava amb un llaç a sobre el cap. El seu cos, amb molts quilos de menys, estava recobert amb una de les bates, això sí, que ja havia vist temps enrere. Els peus, lilosos, sense espardenyes i ben congelats i les cames envoltades amb unes gasses com si amaguessin una més que mala circulació.

Ens va reconèixer. Sí que ens va reconèixer. Però jo no sabia què dir-li. Em vaig asseure en una cadira al costat de l'estufa de llenya que escalfava l'habitació, just davant d'ella. I amb el cap anava mirant, ara a ella, ara a ell. I pensava en quin món tan injust que vivim. Que malament que estava, ella. Suposo que se n'adonava, de com estava. Ell deia que ella ja no hi era tota. I que no menjava gairebé mai. De cop i volta la tristor em va capturar. Com podia ser que estigués així i jo sense saber-ho? I més encara quan em vaig adonar que tampoc hi podia fer res. Ell, tossut, no volia portar-la a cap residència, ni tampoc volia que ningú els ajudés. Ella dient que ell ja la cuidava. La veritat? No existeix. No sé si hi ha veritat en aquests casos. Confusió, dubtes, incertesa... No saber ben bé el que es vol. Trobar-te en una situació que no has triat i que ni tan sols t'havia arribat a passar pel cap. Llei de vida, diuen. Resignació? No sé quina és la millor manera de prendre-s'ho.

Al veure tal panorama no vaig poder aguantar gaire. De cop i volta em van agafar unes convulsions -internes, això sí- i notava que els ulls se'm començaven a negar. Per no muntar un espectacle, vaig fugir. Vaig obrir la porta i baixar les escales, encara a les fosques, fins a la porta d'entrada. Em vaig quedar allà, dreta, i gemegant entre sanglots. Quina vida més injusta, hòstia. Quina merda. Que trist tot. Que trist viure així. Quina impotència per part meva. Quina mala llet que em va venir i, alhora, quina compassió. Ràbia i por alhora. Ràbia que això pugui arribar a passar i por perquè no torni a passar.