quina tempesta, amb pedra i tot... però el meu forfi resisteix fins i tot els corrents més violents...
amb en ruvi, meu amic perdut, cap a visitar la noguera, als cingles de tavertet
quedem ben xops, mon ami,
però que feliços que som sota la pluja! això és vida...
ara queda treballar una estoneta, soparet tranquilet a la vila d'en cinto verdaguer... i esperar que arribi el solet a mitjanit=)
i amb tot plegat, ja ha passat un any**justament avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada