Només sé que no sé res. De qui era aquesta frase? Ara em va com anell al dit.

Ulls negats, cap fet un cabdell de llana, mans tremoloses al teclat.

On eren aquells temps on tot anava bé? Aquells temps feliços. Què n'hem fet de tot plegat? Com hem pogut arribar en aquesta situació?

Mossegada als llavis per no cridar. Les llàgrimes s'escolen galtes avall. Ulls mirant al sostre.

No sé com ho he fet, però sé que he actuat malament. Fugir, excloure't, anar-me'n, esmunyir-me per les parets. Perdona'm.

No hagués imaginat mai aquest final.

Penso i no sé què penso. Per què sí, o per què no? Què vull? Algú m'ho pot dir?

I totes les cançons parlen de nosaltres...

Vull somriure, collons! Vull riure. Vull tenir il·lusió. Vull tornar a ser jo. On sóc?

Diuen que aquests moment són els més productius, literàriament i musicalment parlant. Llàstima que no sigui escriptora, ni música, ni compositora.