diumenge, 13 d’abril de 2008

de què viu la gent a Berlín?

Ahir ens ho preguntàvem amb en Bernardo, tot fent la birra a casa d'en Didier. Un francès molt divertit, amb jaqueta i barret francès, que viu a prop de Frankfurter Allee. Feia una festa, com bastant sovint fa. Viu amb en Sam, un tipus curiós, amb tatuatges al braç, que va viure a Estats Units fins als 6 anys i ara en fa vint que viu a Alemanya. Primer a Frankfurt i després a Berlín. La seva habitació és com un menjador. A part de gran, que ho són totes, pel mobiliari que té. Dos sofàs, una tauleta rodona de vidre al centre, calaixeres amb tot de música, una minicadena, una barra de bar. Genial. I el llit? Té un matalàs plegable que guarda a sobre l'armari. Qüestió de prioritats. Tot i que em va confessar que es volia comprar un llit doble ara. Potser ha trobat parella! O potser n'està fart del seu llit pràctic però molt menys còmode que un 1,50. En Sam havia comprat grass i la vam compartir tots plegats al voltant de la taula rodona de vidre. El paper no era paper, sinó blunt. Jo no n'havia vist mai. És marró, molt suau, fa molt bona olor i té un gust boníssim. Es veu que ve d'una planta, però no ho sé del cert. També hi havia en Zack, un altre americà de Maryland, capital Annapolis, molt divertit. Una mica sonat però diveritit. Quan estàvem molt cansats i riallers ens vam començar a imaginar que anàvem a dormir. El coixí suau, el moment d'estirar-se al llit, l'escalforeta de la manta. Mmm... Tal com el post de fa uns dies. Llit, et vull! També hi havia la Klio, una grega que estudia el mateix que jo maquíssima. I molts francesos, algun que altre de la península ibèrica, noruecs... Una mica de tot i més. El camí de tornada a casa va ser bastant dur. Adormint-me al metro, tots els cops. I és fotut quan has de fer transbordament. Va bé tenir un amic al costat que et desperti.
Ai, ja estic a casa i encara no he parlat de què viu la gent a Berlín. Perquè a Berlín no hi ha agricultura ni ramaderia (sector primari) ni tampoc indústria (sector secundari). Per tant, la majoria de gent es dedica al sector dels serveis. Ara bé, tampoc hi ha grans oficines amb executius ni res. Aleshores, només queda el turisme. Però, una ciutat sencera no pot viure només del turisme. Això és que hi ha una pota que balla. La solució? L'estat. Berlín viu de l'estat. Totes les coses estatals estan millor que bé (serveis de transport públic, estacions de tren i metro, metges, universitats públiques, correus, museus...), i hi ha moltes subvencions per tot. De moment Berlín és una ciutat que encara està sortint de la destrucció de la guerra. S'està reconstruint, sortint de la pobresa. Això fa que encara sigui una ciutat assequible per nosaltres, els estudiants que venim a viure-hi un temps. Els pisos de lloguer són barats, pots menjar bé per pocs diners, hi ha descomptes a tot arreu (cines, museus, exposicions, teatre, concerts de música clàssica...), hi ha mercadillos on pots trobar de tot i més per un preu ajustat... Ara bé, sembla que la ciutat s'estigui posant massa de moda. I cada cop hi ha més gent que hi vol viure. Tinc por que no li passi com a Barcelona, que en qüestió de cinc anys ha canviat un munt, i no precisament cap a millor. De moment, gaudim de Berlín mentres podem.
A mi, però, encara em queda la incògnita de què viu realment la gent a Berlín. Intentaré descobrir-ho durant aquests mesos.