diumenge, 6 d’abril de 2008

[recordar]

- Penso i ploro. Ploro i ja no sé el perquè. Ja no sé el que sento. No sé si sento. No sé si ploro pel que recordo o ploro perquè no puc recordar. No sé què és sentir i estic trist. O bé estic trist per tot el que estic sentint. No sé si mai podré tornar a recordar. Potser demà al matí ja no recordi haver mantingut aquesta conversa. O pitjor encara, potser d'aquí cinc minuts et pregunto qui ets. No sé què em passa. O potser ho sé però penso que no pot ser. De fet, no sé què hi faig aquí. Ni qui és la gent que em ve a visitar ni els meus companys. No en conec a cap. O potser sí però no ho recordo. I no recordo tampoc haver esmorzat, ni dinat. Ni sé si ja toca haver dinat perquè tampoc sé si el matí ja ha passat o bé el sol acaba de sortir de darrera les muntanyes. Noto que estic pensant però quan intento recordar-ho no ho sé. I ploro però deu segons després no en recordo el motiu. La meva vida no té sentit. No té ni un passat ni un futur, un objectiu. Potser tampoc té un present, o si el té, és mort curt i trist. Un present de segons, instantani. Ara ja ni recordo perquè estic parlant d'això. Ni qui ets. Ni si t'ho he preguntat abans. Només sé que parlo del que em passa perquè ho estic dient ara mateix. Se m'han borrat els records i el que em sap més greu és que també se m'han borrat els sentiments. Tant els bons com els dolents. No sé quines persones he estimat, ni quines m'estimen. Ni quines són importants per mi, ni quines són les de referència. No sé qui són els meus amics, ni si en tinc. Ni tampoc si tinc família, ni si tu formes part d'ella. No sé què he fet a la vida, ni si tenia plans pel futur. Em trobo encallat al present, i sembla que sigui un cul de sac. No hi ha sortida. Però tampoc entrada. Sóc com un pèndol que va anant d'aquí cap allà però en un interval molt petit. Ara ploraria però no sé perquè. Potser perquè me n'adono que alguna cosa falla. O potser ja fa temps que me n'adono però no ho sé. Tal vegada porti tota la vida parlant del que no recordo ni del que no sento. Però, per molt estrany que sembli, noto que algun dia sí que havia recordat i sentit. Si no, a què treu cap que sàpiga que ara no em passa? Si hagués viscut sempre així no ho trobaria a faltar. En canvi sí que noto que falta alguna cosa. Què deu ser?

1 comentari:

Aifan ha dit...

T'agradaria "viatges per l'scriptorium" (es deia així?).