Ja no recordava què era la pluja a Berlín. Aquest cel gris, l'aigua que cau i et mulla, els cotxes que passen ràpid i t'esquitxen. No poder agafar la bici i esperar l'autobús amb una colla de gent. Però a part de trist, que ho és, és d'allò més místic.
Avui ja ha marxat el meu cosí Ramon que m'ha vingut a visitar. Definitivament no m'agraden els comiats, si no és que sóc jo la que marxo, que tampoc gaire. No és pas que hagi sigut un comiat trist ni molt menys, però el fet que marxi algú i jo em quedi és raro. Encara em falta acabar la feina d'aquí. Tu pots! Però la veritat és que estic molt contenta d'haver tingut l'oportunitat de viure en aquesta ciutat. És fascinant i cada dia descobreixes nous racons. Quina gran sort que he tingut!
Ara, però, tinc ganes d'acabar ja el projecte i que arribi l'estiu. I és que el temps passa volant. Si no fa res que vaig arribar aquí i mira, 13 de juny.
Quin text més caòtic. Només són pensaments d'un matí plujós de divendres, des de la feina ja, sola, sense te, amb fruita a la motxilla i una pantalla d'ordinador que espera a ser observada durant tot el dia. A veure si avui amb més profit que ahir! Bah!
Quin caos de text, sí, però quin caos al meu cap també. Somriures, plors, esperances, il.lusions, contenta i trista alhora. Anar fent, això sí. Seguir endavant. Aquí i allà i on sigui.
Divendres 13 de juny. Vinga som-hi, a treballar! Buf... mandra mandra... no! Sí, no.
