dimarts, 18 d’octubre de 2011

El Bulli: Cooking in Progress

Ara arribo a casa, després de passar pel Caméo Saint Sebastian a veure la pel·lícula "El Bulli: Cooking in Progress", seguit d'une soirée debat amb un cuiner d'un restaurant bastant bo d'aquí a Nancy i un professor de cuina de formació professional d'un Lycée de la ciutat, el Lycée Stanislas. He anat al cine amb en Nico, un dels nois amb qui vaig a córrer els dissabtes al matí. Em fa gràcia anar a veure pel·lícules catalanes a França... Quan estic a Barcelona, prefereixo les franceses, o angleses, però quan estic aquí, em fa gràcia sentir parlar català al cine! La pel·lícula és feta per un alemany, però clar, tot passa entre El Bulli i Barcelona, i els idiomes són el català i el castellà. La pel·lícula és una mica com si una càmera s'hagués infiltrat durant un any a la vida "professional" d'en Ferran Adrià. Mostra tota una temporada sencera, des de l'octubre de 2008 a l'octubre de 2009, des que el Bulli tanca les portes, tot el procés de creació durant mig any, i quan torna a obrir a mitjans de juny i fins a l'octubre. La primera part, és doncs, al laboratori de Barcelona, on en Ferran Adrià i els seus col·laboradors duen a terme el procés de recerca, més enfocat a treure-li el suc de cada producte (també literalment), i el procés creatiu. Omplen mil fitxes, tasten mil productes, pensen, ho apunten tot a l'ordinador... La segona part és un altre cop a El Bulli, un cop entren tots els nous cuiners-becaris, i comença tot el procés de producció, sense parar el de creació. Quin caos, quin estrés! I quants plats! Després de tants anys sentint-e parlar m'ha agradat veure els plats d'en Ferran Adrià, tot i que no els he pogut tastar, però veient com els degustava en Ferran, me'n puc fer una idea...
El debat posterior ha sigut bastant interessant, i molt divertit, de fet. Hauré d'anar a sopar un dia al restaurant aquest de Nancy, "Le chardon bleu". El cuiner és de Bretanya però ja fa 36 anys que és aquí a Nancy. Diu que va venir per sis mesos i se'n va enamorar, però no sé si de Nancy o d'alguna noia de per aquí...
En fi, una bona vetllada!
PD: En Nicolas m'ha preguntat d'on venia el nom del restaurant. Si eren d'uns bulldogs o no sé què. La veritat és que no en tenia ni idea, i ara ho he comprovat. Efectivament, la parella que tenia abans el restaurant, ja l'anomenava així perquè tenien uns bulldogs francesos que anomenaven carinyosament "bullis", i eren com els que pintava Toulouse-Lautrec.