dilluns, 27 de setembre de 2010

Plou i replou

Fa uns dies que fa bastant mal temps, des de dijous passat, potser. Ara ja dormo amb una nòrdica que és molt i molt suau, i també una manteta. Avui he descobert que l'aparell de l'aire acondicionat també escalfa (bé, ja ho sabia, però com que el comandament està en japonès, no sabia quin botó era i n'havia pitjat molts sense èxit, fins que avui la xinesa m'ho ha ensenyat). Però fa un aire molt sec i les cames se'm ressequen molt! (ai, que fina, ella!). No, és veritat. I tot l'aire calent a la cara, no m'agrada gaire. Però bé, no passo pas fred, eh! I des d'ahir al vespre que plou... Tota la nit, i tot el dia... Buf. Fa gràcia, perquè la primera setmana que era aquí també plovia, i l'última setmana també! He vingut a Japó entre els dos períodes de pluja... La pluja em va donar la benvinguda i ara em diu adéu-siau!


Divendres passat va estar molt bé. Bé, ja us ho vaig explicar, però sense fotos. Aquí en poso un parell. En aquesta d'aquí, podeu veure l'Shresta-san i la Conxita en una banda, i en l'altre l'Aramaki i en Jordi. Fa una mica de respecte estar amb ells, perquè són tots uns cracks! En saben tant (del seu tema, clar).... Falta molt per aprendre... A la foto podeu veure que vam començar el sopar amb nama-biru i edamame! Com es comença un bon sopar japonès!



 La següent foto és de l'Shresta tirant-me una foto. Suposo que ell deu tenir l'altra meitat, no?
El dissabte em vaig passar el dia al laboratori, ja que havia d'arreglar unes figures i escriure... Porta molta feina això de fer un article... N'hi ha molta de feta, però molta més per fer! Correccions, més correccions, t'ho llegeixes i no t'agrada, t'ho rellegeixes, ho envies, t'ho tornen, ho corregeixes de nou... Els científics també som escriptors, tu! Qui ho diria... Hihi... Diumenge al matí també vaig fer lab, però després vaig anar a dinar al restaurant nepalès de prop de casa; hi vaig anar a dinar el primer diumenge, i també l'últim! Que bo que fan el curry i els nans i el lassi! Abans no m'agradaven gaire els lassis, però el d'aquí el fan boníssim! I després vaig quedar a les 15h amb en Wataru Horie per anar a Enoshima!

Enoshima és una illa que està a una horeta de Yokohama, cap al sud (cap al nord hi ha Tokyo). És una illa molt petita; la vam recórrer tota en tres hores; però molt maca. Té un far on s'hi pot pujar i s'il·lumina, botiguetes, restaurants, un temple, i un caminet amb moltes escales que et porta d'una banda del mar fins a l'altra. S'hi accedeix, com gairebé totes les illes de Japó, per un pont-carretera. No sé si queda cap illa per aquí sense un pont que l'uneixi amb terra ferma. Clar que Japó en si no té terra ferma, no? Tot són illes!

Aquí podeu veure un anell, on la gent fa cua per passar-hi perquè diuen que purifica, i abans de resar t'has de purificar. També he llegit que porta sort, i fertilitat i mil coses...Nosaltres hi vam passar quan marxàvem de l'illa, cap a les 19h i no hi havia ningú... Ja estem purs!

Això són els típics paperets on la gent escriu desitjos, records, bons pensaments... N'està ple per tot arreu als costats dels temples. Això i també les que són amb unes fustes...
 Vam anar a sopar a un restaurant a tastar la cosa típica d'Enoshima: els peixets petits; bullits amb soba o bé en forma de tempura amb arròs. També es poden menjar crus, però s'havien acabat al restaurant que vam anar. En vam demanar un bol de cada i ens ho vam partir... Ara no recordo com es diuen, ja sabia jo que em passaria... O bé surashi, o sirahi, o sashiri... Un nom així!
 També vam comprar un "cracker de pop". El fan amb unes planxes, i queda molt fi molt fi... És com un cracker d'arròs, però té gust salat i de mar i de pop, suposo. Fa molta gràcia...
Foto des de la torre-far... Era molt fosc, però la meva càmera fa coses rares quan és de nit...
 La torre s'il·lumina i va canviant de colors...
 I també hi ha una campana, la "love bell". En principi, les parelles s'hi posen a sota, fan tocar la campana i el seu amor "lasts forever". Haha... Una parella ens va demanar que els féssim la foto, i llavors ens la van tirar a nosaltres, no sense abans riure del meu "we are only friends, but it's ok!". El noi japonès que va tirar la foto parlava un anglès fantàstic! Increïble quan en trobes un que parla bé l'anglès... Amb en Wataru ens entenem, però he de parlar una mica en monosíl·labs perquè a vegades no m'entén ni jo l'entenc... Però bé!
 Així doncs, vaig passar un diumenge ben distret! El meu últim diumenge... Avui dilluns ha vingut una noia alemanya al laboratori, que farà un seminari dimecres. Molt simpàtica, hem congeniat prou bé. Ha vingut a dinar amb nosaltres, i demà també vindrà, suposo. Es veu que fa sis anys (al 2004) va venir a fer una estada de 3 mesos aquí com jo, fent el doctorat, i ara és "assistant professor" a la universitat de Stuttgart. Potser jo torno d'aquí 6 anys! Em faria molta gràcia =). Qui sap... Qui sap què faré d'aquí sis anys...  De moment, pinta lluny!