En Ferran Adrià a l'anunci d'Estrella Damm...

Ja ha sortit el nou anunci d'Estrella Damm de l'estiu. A mi, que diguin el que vulguin, però m'agrada. Tot i que m'agradava més el primer de tots que van fer... M'agraden aquests anuncis alegres, però nostàlgics alhora. I sí, ja sé que a l'anunci tot és perfecte... Però... va bé per fer volar la imaginació i voler un futur millor per tu i els teus!

Ja falta poc...

... per la final de la Champions! Sí sí, des d'aquí també la miraré... Espero que ben acompanyada i amb bon menjar i beure =)

Avui ha sigut un dia normalet. Al laboratori tot bé, però encara no surt res de bo... Espero algun dia poder veure la llum! De moment, anar provant tubs i tubs... He fet servir avui un liofilitzador, que serveix per treure l'aigua d'algun lloc, és a dir, assecar, però a baixes temperatures (per sota de zero) i a baixes pressions (al buit). D'aquesta manera, l'aigua passa de sòlid a gas directament, és a dir, sublima. Així la mostra no es fa malbé, perquè no s'ha d'escalfar, ni bull, ni s'evapora res. És ben divertit. Bé, l'aparell ho fa tot, però el concepte és interessant.

I demà utilitzaré un aparell per mesurar tensions interfacials pel mètode de l'"spinning drop", o gota rodant. Es tracta de posar la fase més densa en un capil·lar, i injectar-hi una gota de l'altra fase (per exemple aigua la fase densa, i oli l'altra). Després fas girar el capil·lar i mesures el diàmetre de la gota. Tot molt sofisticat, amb una lupa i tot. La gota, quan gira, té una forma cilíndrica. Després bé, amb uns càlculs que van treure uns senyors molt llestos pots aconseguir la tensió interfacial sabent les densitats de les dues fases, la velocitat a la qual gires el capil·lar i el radi de la gota. A veure si surt bé!

I quin lio això de les eleccions. Em posa de mala llet aquest Anglada i tota la xenofòbia i racisme que corre per Catalunya i també pel món. Primer, molts dels immigrants que hi ha ja no són immigrants, sinó que han nascut a Catalunya, ja són de segona o tercera generació, diguem-ne. Segon, en un món tan globalitzat com ara tenim, què importa qui visqui on visqui? Jo mateixa també sóc immigrant a França ara mateix, i no per això em tracten diferent. Tercer, us penseu que els immigrants, els de la primera generació, han marxat del seu país perquè han volgut? Ningú (o pocs) marxaria si al seu país les coses anessin bé... Ai, no sé no sé. Al cap i a la fi tots som persones, i ja està! A veure quan ho aprenem d'una vegada. Què passa? Que només respectem els senyors que porten americana, camisa i pantalons de pinces? L'aparença és el que ens enganya, estem molt mal acostumats...

Bé, bona nit.

Week-end à Paris

 Aquest cap de setmana he estat a París! Després de veure la pel·lícula de Woody Allen, encara millor. París és una ciutat molt i molt turística. Així doncs, el que cal fer és fugir dels turistes i fugir d'allà on van! I per fer això, res millor que anar-hi amb un parisenc =) que coneix bars i raconets de la ciutat ben autèntics.

 Ara bé, diumenge al migdia em vaig permetre el luxe d'anar a veure algunes coses més turístiques... Vaig passar per sota la Tour Eiffel, vaig passejar pels Champs Élysées, vaig entrar al Petit Palais on hi havia exposicions molt boniques, vaig passejar pel costat del riu Sena, per la plaça de la Concorde, per davant de l'Assemblea Nacional de des Invalides, per l'Île de Paris, on hi ha Notre Dame... I vaig poder gaudir del bon temps i d'uns cels amb uns núvols espectaculars...

 Vaig passar per la "famossíssima" Rue de l'Université... Un petit carreró per darrere del Musée d'Orsay.

 Travessar el Pont Neuf, malgrat el nom, el pont més vell de París...

 I vaig comprar el "Kusmi Tea", que m'encanta. El vaig veure de casualitat en una botigueta, i el vaig comprar... Que bo! "Fondée en 1867 par P.M. Kousmichoff et établie à Paris depuis 1917, Kusmi Tea continue comme par le passé d'offir aux connaisseurs et aux gourmets des mélanges exclusifs et des thés traditionnels de grande qualité. Distribués dans le monde entier, les thés Kusmi sont réputés pour leur goût recherché et la finesse de leur arôme". El que m'agrada a mi és el Prince Vladimir: Agrumes, vanille et épices (Mélange russe de thés de Chine aromatisés bergamote, citron, pamplemousse, vanille et épices). Tot llegint els diaris i escoltant Cat-Directe me'l prenc.

No va faltar el vi blanc i els formatges... I el TGV Nancy-París 90 minuts! Això sí, una mica caret... Realment aquí a Nancy costa arribar-hi!
PD: No faig comentaris de les eleccions, perquè tela. Però vull felicitar des d'aquí el futur alcalde de Sant Julià, Joan Carles, del partit nou creat a partir d'ERC i Independents i gent que no era militant de cap partit... Al poble, de fet, el que es vota és la gent, i no les sigles... A veure si fan una bona feina, ara!

"Temps de crisi, temps de revolta"

M'agraden les editorials de Manel Fuentes. Com que aquesta setmana no pot parlar de polítics, parla de les revolucions a les places de les ciutats, i molt bé, a més. Genial!
I Vic ja hi és, entre elles!
"Don't stop de fight"...

Cinema

Copia l'editorial de la revista "Cameo", del cine que porta el mateix nom, a Nancy:

"
Coup de gueule
Je sais, j'ai déjà écrit sur le sujet de la fréquentation de nos salles récemment. La fréquentation des Caméo oscille au même rythme que les cinémas "commerciau". On peut même dire qu'elle tangue dangereusement. Vous avez oublié de venir voir Circus Colombia, Ma compagne de nuit, Rango, The Hunter, Bonobos, Nous, princesse de Clèves, Company Men, La nostra vita, Revenge, L'étrange affaire Angelica, Rabbit hole, La belle gente, les inédits espagnols, All that I love, L'étrangère, Route Irish...
Vous étiez à peine plus nombreux sur Tous les soleils, Tomboy. Que dire de l'indifférence que vous manifestez devant Detective Dee perle cinématographique picturale, chorégraphique, magique,... encensée par toute la Presse.
Par ailleurs, que l'accompagnement médiatique soit bon ou mauvais, on a l'impression que cela joue peu sur votre envie de cinéma. Faut-il à chaque fois un rouleau compresseur puissant pour vous pousser dans les salles sur des films comme ce fut le cas pour Le discours d'un Roi, Black Swan, Les femmes du 6ème étage ? La rumeur qui court, on ne sait comment, est-elle le seul levier qui vous amène au cinéma? On se dit souvent que non, que votre envie de "Grand écran" et que votre envie de découvrir par vous-même tout en étant informé simplement par notre revue ou quelques autres médias es encore là! Mais on finit par en douter et... nos finances aussi.
Seriez-vous de simples consommateurs... culturels?
Cannes arrive. Cette année encore des films attendus vont sans doute faire l'objet de vos convoitises. Tant mieux! Mais n'oubliez pas les autres par autant.
Soutenir et fréquenter Tous les Films des Caméo, c'est soutenir la diversité culturelle cinématographique.
Je sais, cacun doit penser que cet édito s'adresse à l'autre, au voisin et pas à soi-même! Pourtant...
Michel Humbert"

Estic bastant d'acord amb ell que molt sovint anem al cinema perquè els rumors diuen que una o tal pel·lícula és bona, i que les que tenen més ressó mediàtic són les que tenen més èxit, però no són precisament les més bones. Ara bé, el que li diria al tal Michel Humbert és que, a part de pensar en les seves finances, hauria de pensar també en la butxaca dels espectadors. Anar al cinema és un luxe, gairebé. Al Caméo val 7.40 € i no hi ha dia de l'espectador. Sí que fan descomptes per estudiants, però només a algunes sessions (les que no pots anar mai) i algun altre descompte amb la targeta cultural de Nancy o no sé què... Jo bé que hi aniria al cinema, cada dia si pugués, però noi, hi ha altres prioritats també! Ara bé, sí que és veritat que hi hauria d'anar més... Tot i que com que ara moltes coses es poden trobar per internet... Sé que no és el mateix. Ho sé. La màgia de la sala, els tràilers inicials, la música del principi, l'stéreo, el silenci, la foscor, seure fins que s'acaben els crèdits... Tot té el seu què. Però bé, és qüestió de saber-ho combinar una mica. No deixar d'anar al cinema, però no anar-hi cada dia. Aquest és el meu equilibri.
A veure quants cops vaig al Caméo!
Salut i cinema*

Bicicleta per Nancy

No hi ha res com la bici per descobrir la ciutat. Avui, després de la uni, he anat una horeta amb bicicleta, fins al centre, a la plaça Stanislas, i tornar. Quin recorregut més maco! Ara sí que puc afirmar que m'agrada Nancy. Una ciutat tranquila, plana, neta, amb ambient pel centre, un centre antic molt maco, farcit de pizzeries de tots els preus i gustos, amb cotxes aparcats a les voreres, amb bicing inclòs i bastants carrils bicis, un tramvia que travessa la ciutat - i que per sort passa pel costat de casa meva-, aire net -més net que Barcelona, tot i que no té gaire mèrit...-. En fi, estic "al cul del món" perquè ningú coneix ni ha estat mai a Nancy, però m'agrada.

Avui la Marie-Jo m'ha portat una bossa plena de cireres. Es veu que té un cirerer a casa seva, i les ha de recollir totes, perquè sinó els ocells se les mengen. Que bones! Com em cuida...

I des d'aquí vull donar el meu suport i ànims a tots els acampats, assemblearis, gent que vol canviar el sistema, de totes les ciutats de Catalunya i Espanya que aquests dies estan dormint al ras!

Contradicció

Els de Vilaweb li han fet una entrevista. M'ha agradat escoltar-lo, i tenim bastant la mateixa opinió. Llàstima que jo d'art, poc (pel que diu al final). Ara bé, si ajuntem ciència-art potser una mica!

I aquí us presento la bicicleta! Ja la tinc a casa. La Marie-Jo m'ha portat avui també una manxa per inflar les rodes, un cadenat (he descobert ara mateix que "candau" tampoc és correcte en català... Que estrany; a mi ningú m'havia dit mai res... Sort del DIEC) i uns cables d'aquells per portar equipatge.

Fa soroll quan frena, i no té marxes, però bé, esperem que pugui tirar una mica...

Tinc una anècdota amb l'Enric Casasses i la bicicleta, ara que parlem dels dos. Una nit, ell feia un recital de poemes a l'Heliogàbal, i estava a fora, al carrer Ramon i Cajal, xerrant amb algú, o fumant, no sé (no sé si fuma tampoc). Total, que jo venia del carrer perpendicular, de baix, pujant des de Travessera de Gràcia, i vaig tirar per Ramon i Cajal cap a Joanic. En passar per davant de l'Heliogàbal, l'Enric Casasses em mira i em diu alt i clar "Contradicció". Ni una paraula més ni una menys. I sí, efectivament anava en contradicció per aquell carrer. No sé com dir-ho, però la seva manera de parlar és tan ell, tan poeta. No crec que se'n recordi (per què, de fet), però jo sí.

Nanit***

Ara sí que es pot dir que estic fent recerca...

... perquè busco, busco, busco, i no trobo res!


I avui, la Mari-Jo ha aparegut amb una bici al laboratori! Es veu que era de la dona del seu germà, i és molt vella, però molt maca. Ja us en posaré una foto. I... l'ha portat per mi! Avui encara l'hem deixat al laboratori, per veure si les rodes aguanten un dia... Potser m'hauré de comprar una càmera d'aire nova, però és igual. Que bé!

Bona nit petits!

I aquest dissabte, Flors del Desvari, a Folgueroles, a partir de les 18 h a la Damunt. Poemes, música, improvització... Uns meus amics ho organitzen, així que jo des d'aquí en faig ressò.

Un diumenge ideal

  Un diumenge ideal, tranquil, plàcid. Començaré pel final. He anat a veure al cine l'última pel·lícula de Woody Allen, "Midnight in Paris". Si mai em trobés en Woody, li diria "Woody, I haven't seen all your films, and I know only a few things about you, but man, all the things I've seen, I looooove them". M'ha agradat molt. I més veure-la des de França, ja que com el títol indica, té lloc a París. Què ens agrada de París? Sempre s'ha dit que és el lloc dels bohemis, escriptors, artistes, àtics a Montmatre, cafès, cabarets... Doncs això és precisament el que aquesta pel·lícula transmet, però portat a un extrem, perquè realment va als anys 20, on passa tot això.


Tenim tendència a creure sempre que el passat és millor. Abans es vivia millor, abans eren més creatius, abans no hi havia tanta contaminació (bé, això sí que deu ser cert)... Però no ens adonem que si realment anem al passat, els que hi viuen també enyoren èpoques passades, i així fins a la prehistòria... Suposo que tot el que veiem a les pel·lícules ho focalitzem sobre nosaltres mateixos... Almenys a mi em passa, que sempre m'identifico amb el protagonista... Doncs bé, intentaré seguir els seus passos... He tornat caminant cap a casa, a més, perquè m'havia d'esperar més de mitja hora pel tram. Però em podeu ben creure quan us dic que no m'ha molestat gens caminar de nit per Nancy, i menys després de veure aquesta pel·lícula... Llàstima que no plovia!

Avui al matí he anat a la piscina que hi ha al parc on vaig a córrer, i he nedat mitja horeta i després he entrat al jaccuzzi. I anant a la piscina, tatxan! m'he trobat un mercat. Que guai... Feia tot tan bona pinta... No m'he pogut resistir i he comprat mel, maduixes, formatge, pa i un pollastre a l'ast! De fet, encara me'n queda mig per demà! Ja ho té això el fet de viure sola... Però estic contenta. Després d'uns mesos d'okupa aquí i allà, va bé tenir un espai per un mateix. Ja m'hi sento com a casa en aquest estudi que tinc aquí muntat.

 I ahir vaig fer una cosa que encara no havia fet mai. Ben d'hora al matí, vaig anar a rentar la roba en un Lavomatique, dels que t'ho has de fer tot tu. Vaig portar-me un llibre, i vinga, a esperar que es renti i s'assequi la roba... Com a les pel·lícules... Però no va entrar cap noi guapo en tota l'estona ;). Tinc sort, perquè és just al costat de casa, i està bé de preu, crec. 3.40 € rentar + 1.80 € assecar. Així te n'adones del preu que val fer anar una rentadora! Escriuria més però demà m'espera un dia dur, i ja toca després d'una setmana de no anar al laboratori! A veure si aquesta setmana l'aprofito ben bé!

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine*

*Aquest és el títol d'un dels dos llibres que m'he llegit durant el viatge a Amsterdam. Suposo que molta gent el coneix, perquè va ser el més venut a Catalunya. Me'l va regalar el meu pare. Potser me'l va regalar perquè sap que miro "Polseres vermelles" i el llibre és del mateix autor, l'Albert Espinosa. És un llibre fàcil de llegir, passa molt ràpid. Al principi sembla que siguin tot d'històries inconnexes, que vagin saltant d'una a l'altra, però mica en mica tot es va posant al seu lloc, i acaba amb un final ben rodó. És un llibre que parla de moltes coses; de la felicitat, de la infància, de l'amor, de les persones que et vas trobant per la vida i que et marquen i t'influencien (les perles)... Ho explica en Dani, el protagonista, que a mesura que es dirigeix cap a una feina va recordant coses de quan era petit, i que ara torna a reviure. No us dic res més de l'argument, així més concret, per no espatllar-vos res. Hi ha petites sorpreses que s'han d'anar descobrint.

L'altre llibre que m'he llegit és L'étranger, d'Albert Camus (mira, un altre Albert). Aquest me l'he llegit en versió original (francès). És un llibre que et deixa amb un regust estrany. Un final molt injust; la injustícia de la justícia. El protagonista, en aquest cas, també és el narrador. I és curiós, perquè sembla un personatge molt fred, que fa les coses perquè mira, li han tocat i les ha de fer, i no hi posa obstacles, ni condicions, però alhora ni estimació ni motivació. Tot i així, li acabes agafant estima (carinyo en català es veu que no es correcte) i entens les seves reflexions. Tot un geni aquest en Camus.

Segona part - A'dam, R'dam i Delft

 

Anem ara per la segona part. El congrés es deia "Colloids and Materials 2011" i es feia en un hotel situat just al centre d'Amsterdam. A mi em van acceptar un pòster, de fet, n'hi havia més de 300; i en canvi només van acceptar 14 orals, ja que els altres 15 orals que hi havia eren "Invited Speakers", unes personalitats amb un CV enorme i que havien fet grans contribucions en cadascun dels seus camps. Llàstima que de tots 29 conferenciants, només un fos una dona. Ho vaig trobar una mica lleig, no? No sé, és veritat que hi ha camps amb poca representació femenina, però aquest precisament, no és el cas. El que pot ser és que com que van invitar els chefs-chefs, aquests sí que són més homes. En fi. El congrés va ser de 9h del matí a 20h del vespre els dos primers dies, i dimecres fins a les 18h. Hi havia coffee breaks, lunch i refreshments inclosos. Va estar prou bé. Vaig veure algun pòster interessant, vaig prendre alguns contactes i vaig aprendre bastant dels orals. El meu pòster us el poso aquí dalt.

 Els dos últims dies vaig conèixer un parell de nois francesos que treballaven en un camp similar al meu; a la foto següent, són el que hi ha just al meu costat (samarreta blava), i el que hi ha a sobre meu (jaqueta negre i samarreta blau clar). Un fa el PhD a BASF i l'altre a la Université de Savoie, a prop de Grenoble. L'últim dia ens vam fer aquesta foto amb uns quants que encara voltàvem per allà.

 El parc dels museus amb un cèl maquíssim. De fet, menys un dia que va ploure una mica, va fer molt bon temps per Holanda. El dimecres a la tarda vaig anar a fer una volta pels parcs i a veure els museus, per fora, per prendre una mica l'aire.

 I després amb tren fins a R'dam, a veure en Bernardo. Aquell dia vam anar a sopar en un restaurantet petit a prop de casa seva que fan menjar tradicional holandès. Ja us he dit en el post anterior que els holandesos mengen molt malament, molts entrepans/sandwich, pizzes, kroketten, hamburgueses, moltes patates fregides, stroopwafles... Però encara hi ha reductes on fan menjar més sa, i segons la cuinera del restaurant, "with vitamines". Vam arribar el restaurant just quan tancava, a les 21 h, i la dona ens va rebre amb una cara com d'enfadada que feia por; però en Bernardo, amb el seu holandès iniciàtic, li va dir que era el meu últim dia aquí i que havia de provar l'Stamppot!

 L'Stamppot és un plat típic holandès: patates xafades amb verdures pel mig, i un tros de carn a sobre amb gravy. Les verdures canvien segons l'època de l'any, a l'hivern hi posen més col, per exemple, i a la primavera, més carbassó  i pastanaga. El secret, segons un amic d'en Bernardo, és posar-hi llet i mantega, perquè quedi ben melós. La veritat és que és ben bo! I com atipa! L'endemà per esmorzar encara no teníem gana! El dia següent vam anar a Delft; és on ell treballa, a la TUDelft, fent el doctorat. Vam anar en bicicleta seguint el canal; una mitja horeta. Feia bo, però feia molt vent. Però es veu que el vent és molt típic d'Holanda. De fet, amb en Bernardo vam descobrir que és gràcies al vent que Holanda existeix: el vent feia anar els molins, que s'utilitzaven com a bombes per treure l'aigua dels llacs i portar-la a un altre lloc; d'aquesta manera van poder assecar tots els llacs i guanyar terreny per construir-hi. Delft és un poblet ben encisador, i molt bucòlic. També té els canals, com a A'dam, però de fet és molt millor, perquè és molt més tranquil. Hi ha turistes pel centre, però són un altre tipus de turistes. A A'dam és una mica com a Barcelona, els turistes guarros, que fumen herba i beuen cervesa i volen festa; no vull dir que tots siguin així però sí molts. A Delft, en canvi, és un turista més "posh", més de parelles adultes, que busquen tranquil·litat.

 Els formatges típics holandesos, presents a moltes botigues i mercats. De fet, aquell dia hi havia mercat a la plaça, així que vaig tenir un dia ben entretingut.

 Aquesta foto la poso perquè a Catalunya no ho he trobat mai: és un juguet, en forma d'OVNI que tenia quan era petita a Anglaterra i que m'agradava molt. Has de posar els peus a sobre la plataforma groga, fent pressió cap a la bola del mig i anar saltant i botant. Amb això saltava a corda i tot! Quina gràcia!

 A Delft hi ha una segona torre de Pizza: hi ha una església tan torta! Està molt a punt de caure, però la gent fa com si res... No m'agradaria pas viure a les cases del davant, això pot caure en qualsevol moment!

 I fins aquí la meva història. La meva historieta dins un país que no em faria pas res viure, això sí, m'hauria de fer les carmanyoles per dinar, que si no, em passaria el dia menjant pa i salsitxes. Però un país on la gent sembla feliç, la majoria tenen bastants diners per viure, un país intel·ligent, que ha sabut treure profit de la seva situació i no té pinta d'estar en crisi. Un país on se senten orgullosos de ser qui són i del que han fet, que parlen una llengua que no parla ningú més, però tots també parlen un anglès perfecte, fins i tot els que tenen un ofici on l'anglès no és necessari. Però de ben petits l'han après i el parla tothom. Un país on han entès que els cotxes no van bé, i que per això van amb bicicleta a tot arreu: no hi ha embussos, no hi ha trànsit, no hi ha contaminació, tenen un aire net, poden aparcar on vulguin i fan esport al mateix temps. No entenc com al nostre país encara anem en cotxe a tot arreu... Ho hem fet molt malament, molt. Potser és massa tard per arreglar-ho, però potser no. Només són ganes de posar-s'hi i de deixar els cotxes a casa.

Bon dia a tothom!

Oh, ara plou! Noooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo*

Uns dies pel país de les bicicletes, el vent, els entrepans i les tulipes

 El dissabte passat em vaig llevar ben d'hora al matí per començar el meu viatge amb destinació final: Amsterdam (A'dam pels amics). El cel, a aquelles hores, era preciós. La sortida del sol, rosada, i més endavant, em va mostrar les xarxes de cables i fils i vapor d'aigua dels avions, com podeu veure a la primera foto que us ensenyo.


El sol començava a sortir i em va deixar, per uns instants, veure una imatge espectacular. Em picava l'ullet des de la porta de Santa Caterina. Era la dona de l'Stanislas, antic duc de Lorraine. La plaça central de Nancy i una altra porta, porten el seu nom, el de Stanislas, vull dir.

 El dia abans havia anat al supermercat, per comprar-me provisions pel viatge: em vaig fer uns entrepans, galetones de xocolata, que sempre van bé, fruita i aigua. Però, ai las! Quan vaig tastar l'aigua, tenia un mal gust! L'havia agafat ràpidament del súper, per dos motius: estava d'oferta i era d'1 L, mida raonablement més còmode que d'1,5 L, però amb prou capacitat per aguantar un viatge llarg (les de 0,33 no duren res). Total, que no vaig fixar-me en l'etiqueta prou bé. Bé, de fet, sí que vaig veure que era per dietes pobres en magnesi, però vaig pensar que era normal, unes portaven més sodi, unes eren més dures, i tot això... Però, noi, el magnesi li donava un gust... allò no era aigua! Total, que la vaig deixar tota sencera i me'n vaig comprar una de normal, més endavant.

 La meva primera parada, de fet, no era A'dam sinó R'dam (o Rotterdam). Anava a A'dam per un congrés, però començava el dia 8, diumenge. Així que dissabte al vespre vaig quedar amb en Bernardo, un amic xilè que vaig conèixer a Berlín i que ens hem anat veient ara aquí ara allà (bé, de fet, té la nòvia a Barcelona, així que quan venia aprofitàvem per quedar). A les 17 h ens vam trobar i amb el tram fins a casa seva. Ara fa res, tot just una setmana, que estrena casa amb el seu company de pis, alemany, Chris. Han trobat una casa de veritat! Res de pisos incòmodes d'estudiants! Una casa amb tres pisos i terrassa i teulada! Moblada, amb parquet que van posar ells, i nova novíssima. Es veu que són unes cases com de protecció oficial, però es veu que a R'dam la gent no hi vol viure (és una mica la ciutat que surt més de la norma als Països Baixos; com que va ser bombardejada per l'Alemanya-Nazi, tot el centre va quedar malmès i tots els edificis són nous; només queda una part de R'dam amb edificis vells; no sé si serà per això que la gent no hi vol anar). Bé, el fet és que van assabentar-se que hi havia aquestes cases, i plop, cap a dins!

 Vam anar al supermercat, a comprar sopar i esmorzar, i en Bernardo va sortir-ne amb això: una llauna amb una massa per fer croissants al forn! Ole! M'agrada molt anar als supermercats estrangers. En aquests hi havia bastanta fruita i verdura, bastants plats preparats, molt pa i pastes i galetes... Però bé. Em va agradar força. Els súpers més comuns són els "Albert Heijn" i estan per tot arreu.

 Vam sopar a la terrasseta: en Bernardo va fer "plátano frito", típic del seu país, i és boníssim. També vam fer cous-cous amb verduretes i vi blanc. Allà és de dia fins ben bé quarts de 10 ara; increïble. Feia fresqueta al final, però genial.

 De postres, un te, i com no: els stroopwafels, el meu punt feble holandès. Unes galetes de pasta molt bona amb caramel a dins. N'he comprat tres paquets per emportar-me a Nancy (els portaré al laboratori també...). Els vaig descobrir durant el primer viatge que vaig fer a Holanda, i són genials. Els que fan als mercats, però, més grans i calents, són molt més bons (també en vaig comprar, però aquests s'han de menjar al moment). De fet, els holandesos mengen tanta "merda"... Amb en Bernardo vam dir que no estaven més grassos perquè es passaven el dia anant en bicicleta, sinó, no s'entén!

 Després de sopar vam fer una ruta nocturna per la ciutat en bicicleta, fins a l'estació, i vam acabar fent una cerveseta a la terrasseta d'un bar. Però jo, buf, ja estava molt cansada i vam anar a dormir d'horeta.

 Al matí següent, mireu què ens esperaven: hihi. Són molt fàcils de fer, un dia ja en farem!

 Una altra característica d'Holanda, són les escales: totes són molt estretes i cada esglaó és molt alt, jo diria que potser com dos dels nostres. Suposo que per aprofitar l'espai, en comptes de fer les escales en dos trossos, les fan seguides i, realment, fa impressió. Si algú té vertigen, millor que no miri cap avall... I en Bernardo puja i baixa la bici per aquestes escales, buf!

 El matí següent vam estar durant un parell o tres hores anant amb bicicleta per R'dam. Una cosa curiosa que tenen és un túnel que travessa un dels rius, que fa 1 km! Hi ha un túnel per cotxes, un per vianants, i l'altre: per bicicletes! Semblava un vídeojoc! I feia una rasca... A mi la veritat és que em va fer certa por, el fet de pensar que tot a sobre teu hi havia aigua i que en un moment o altre allò es podia enfonsar... Clar que havien fet el túnel a l'any 1937, si recordo bé, i durant més de 70 anys no havia passat res... Però mai se sap què pot passar!

Vam trobar, pel camí, les restes d'un palau reial: un seient de rei, i un de reina. I ens vam dir que aquell dia, el rei i la reina érem nosaltres.

 A la tarda de diumenge, després de dinar ja vaig marxar, i a les 17 h ja estava al congrés! El diumenge va ser ràpid, i a les 20 h ja era fora. Pintava bé, però. I, sortint, a la Dam square hi havia un noi que em va fascinar a mi i a molta gent: un noi amb una guitarra que feia versions de U2 i d'altres grups que no sé però que les cançons sí que em sonaven, que ho feia genial! Em vaig estar potser mitja hora allà, i li vaig donar unes quantes monedes.

Sortint d'allà, vaig donar una volta pels canals per acabar al meu hostal. De camí, un home se'm va posar a parlar i vam fer un tros de camí junts. Era inofensiu, no patiu. Un home ja gran, que era poeta, i vam parlar de les llengües, del català, del frisish (una llengua que es parla al nord dels Països Baixos i que es veu que és molt diferent de l'holandès), de poemes, de la tendència de la societat a individualitzar-se cada cop més... Va ser tot curiós. Un cop a l'hostal, una birreta amb la gent que estava a baix i a dormir! Va costar una mica perquè és un hostal una mica crazy i hi ha festa fins tard, però amb la son que tenia, al cap de poc, increïblement, em vaig adormir!

Una última cosa: Holanda i els Països Baixos no són el mateix. Holanda (Holland) és només una part dels Països Baixos (Netherlands). De fet, és la part formada pel triangle A'dam, R'dam i Utrecht, i on hi viu més gent, però tot plegat és molt més que això!

Us presento el laboratori

Avui us poso unes quantes fotos del lab, ja que he pensat a treure la càmera quan hi anava. Això d'aquí dalt és un dipòsit d'"azote liquid"; té gràcia el nom. "Azote" vol dir "nitrogen" en francès, tot i que ens sembli molt més malsonant... A mi em fa certa gràcia... La següent foto és l'entrada de l'edifici on hi ha el lab; és una entrada lateral, la 4A. El lab queda just entrant a mà dreta, a la planta baixa.

 A la porta hi ha això:

 I a dins del lab, potets i més potets... La pica:

 Aquí hi ha tots els Soxhlet, per fer extraccions sòlid-líquid. Aquí es fa servir per rentar el material porós: com que hi ha restes de tensioactiu, se li fa passar etanol durant 12 h o més i el treu; i després aigua.

 Aquí hi ha el meu despatxet:

 I el lab on peso els tubs i els poso al bany, a diferents temperatures, per veure com es comporten els tensioactius amb aigua; si hi ha micel·les, cristalls líquids, una fase o dues, sòlid...

I sobre aquestes ratlles, la Facultat de Sciences, la meva! Jo entro per la dreta...

I........ això és tot, amics! Ah, avui he descobert un parc, "Parc de loisirs" molt a prop de casa meva on hi ha molta gespa, aigüeta, gronxadors, una piscina, gossos, nens, gent corrent... Algun dia ja hi aniré a córrer... La piscina també pinta bé, però a les 19.30h ja tanca... A veure si algun dia hi puc anar!

Arròs blanc amb tomàquet

Avui no me n'he pogut estar i he mirat l'últim capítol de "Polseres vermelles" pel 3 a la carta; ara també tinc Crackòvia posat... Es talla una mica però va bé... Gairebé em cauen les llàgrimes amb en Lleó... Oh!

I pel lab bé; hi ha coses que no surten, però és la recerca, no? Si no, no tindria sentit! Tot i que si es diu "re-cercar" vol dir que ho tornes a buscar perquè ho havies perdut? Mmmm... Potser sí, però en aquest cas, ho hem perdut beeeeeeeeeeeen lluny!

I he fet una volteta de mitja horeta pel barri. Tot de pisos residencials, col·legis, esglésies, i el campus universitari. Tranquil·let!

Una abraçada!

Nancy

Buffffffffffff! Ja estic al llitet ben calentoneta! I sí, fa tres dies que ja sóc per Nancy i encara no havia dit res... Tot té una explicació: tinc Internet des d'aqeust matí! Ara us ho explico tot. O gairebé.

Vaig arribar a Nancy acompanyada dels meus pares el diumenge. Vam sortir dissabte, però vam fer nit a Dijon; així vam poder veure la ciutat i degustar el vi de la Bourgogne tan i tan bo. El diumenge vam arribar a Nancy al migdia, vam dinar (jo l'andouille típica d'aquí i una Quiche Lorraine impressionant)...

... i cap a les 19h ells van marxar enrere. I jo em vaig quedar aquí! La Marie-Jo és la investigadora amb la que treballo, i em va donar les claus del meu estudi (del qual tinc fotos i us poso). Vam deixar-hi les meves coses, que no són poques, i vam anar a peu a la universitat, que està a uns 10 minuts caminant. Em va ensenyar el laboratori. És molt guai! I després em va convidar a sopar a casa seva: tomàquet amb mozzarela i més formatges i pa! Diumenge a la nit res, descansar.

Dilluns a les 8.30h ja al lab. Aquí fan uns horaris una mica diferents, però, de fet, ja m'agraden: treballen de 8.30 a les 12-12-30, que dinen, fins a les 13.30-14h, i després, al meu lab, a partir de les 6-6.30 ja no hi ha ningú. I sopen cap a les 20h. Tot una mica més d'hora. De fet, els horaris de treballar i menjar ja m'agraden. El que no m'agrada és l'horari de les botigues: a les 19h ja estan TOTES tancades! És increïble. Així que si vols anar a comprar (menys als súpers que tanquen una mica més tard), has de sortir d'hora del lab!

A dinar anem al restaurant de centre de documentació del CNRS. És com un restaurant universitari, però està subvencionat per l'estat pels investigadors; el preu depèn del teu salari. A mi em surt per 3.87€ un plat complet i postres (pa i aigua inclòs). Per exemple: peix amb arròs i mongetes verdes + pinya i taronga; bistec amb pasta + formatge blanc. Mmmm... El menjar per tot arreu és molt bo. Avui he anat al súper i tenen un munt de coses tan bones! Que guai =)

Al restaurant, ahir, la Marie-Jo em va presentar un noi de Barcelona, l'Axel, que està fent un post-doc aquí des del juliol. Avui ens hem tornat a trobar i com que jo no tinc tele i ell mirava el Barça al final he anat a casa seva a sopar i a veure el partit. Viu en un piset petitet però molt ben situat, al centre de Nancy, i molt ben moblat i decorat. És genial. I al costat del tram, com jo, però separats mitja hora més o menys. Ara tornant amb el tram també he conegut el meu veí: un noi d'Ucraïna que es diu l'equivalent d'Eugeni en ucraïnès i que també fa la tesi aquí. Sembla bon noi.

I avui fa un fred! No plou com a Barcelona, però tela manrinera! Demà ja em puc ben abrigar! Tot i així, al solet al migdia s'hi està molt bé!

Respecte la feina, estic molt contenta! Torno a fer experiments i és genial estar de nou al laboratori, amb uns objectius clars, i amb unes persones que estan al teu costat dia a dia. Pinta bé la cosa. De la gent ja us en parlaré algun altre dia!

Booooooooooooooooona nit i visca el Barça! Cap a Wembley!

PD: A la uni tinc teclat francès... M'hi vull acostumar i no el canvio, però tela! Que lenta que vaig! Hihi!