Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine*

*Aquest és el títol d'un dels dos llibres que m'he llegit durant el viatge a Amsterdam. Suposo que molta gent el coneix, perquè va ser el més venut a Catalunya. Me'l va regalar el meu pare. Potser me'l va regalar perquè sap que miro "Polseres vermelles" i el llibre és del mateix autor, l'Albert Espinosa. És un llibre fàcil de llegir, passa molt ràpid. Al principi sembla que siguin tot d'històries inconnexes, que vagin saltant d'una a l'altra, però mica en mica tot es va posant al seu lloc, i acaba amb un final ben rodó. És un llibre que parla de moltes coses; de la felicitat, de la infància, de l'amor, de les persones que et vas trobant per la vida i que et marquen i t'influencien (les perles)... Ho explica en Dani, el protagonista, que a mesura que es dirigeix cap a una feina va recordant coses de quan era petit, i que ara torna a reviure. No us dic res més de l'argument, així més concret, per no espatllar-vos res. Hi ha petites sorpreses que s'han d'anar descobrint.

L'altre llibre que m'he llegit és L'étranger, d'Albert Camus (mira, un altre Albert). Aquest me l'he llegit en versió original (francès). És un llibre que et deixa amb un regust estrany. Un final molt injust; la injustícia de la justícia. El protagonista, en aquest cas, també és el narrador. I és curiós, perquè sembla un personatge molt fred, que fa les coses perquè mira, li han tocat i les ha de fer, i no hi posa obstacles, ni condicions, però alhora ni estimació ni motivació. Tot i així, li acabes agafant estima (carinyo en català es veu que no es correcte) i entens les seves reflexions. Tot un geni aquest en Camus.

Segona part - A'dam, R'dam i Delft

 

Anem ara per la segona part. El congrés es deia "Colloids and Materials 2011" i es feia en un hotel situat just al centre d'Amsterdam. A mi em van acceptar un pòster, de fet, n'hi havia més de 300; i en canvi només van acceptar 14 orals, ja que els altres 15 orals que hi havia eren "Invited Speakers", unes personalitats amb un CV enorme i que havien fet grans contribucions en cadascun dels seus camps. Llàstima que de tots 29 conferenciants, només un fos una dona. Ho vaig trobar una mica lleig, no? No sé, és veritat que hi ha camps amb poca representació femenina, però aquest precisament, no és el cas. El que pot ser és que com que van invitar els chefs-chefs, aquests sí que són més homes. En fi. El congrés va ser de 9h del matí a 20h del vespre els dos primers dies, i dimecres fins a les 18h. Hi havia coffee breaks, lunch i refreshments inclosos. Va estar prou bé. Vaig veure algun pòster interessant, vaig prendre alguns contactes i vaig aprendre bastant dels orals. El meu pòster us el poso aquí dalt.

 Els dos últims dies vaig conèixer un parell de nois francesos que treballaven en un camp similar al meu; a la foto següent, són el que hi ha just al meu costat (samarreta blava), i el que hi ha a sobre meu (jaqueta negre i samarreta blau clar). Un fa el PhD a BASF i l'altre a la Université de Savoie, a prop de Grenoble. L'últim dia ens vam fer aquesta foto amb uns quants que encara voltàvem per allà.

 El parc dels museus amb un cèl maquíssim. De fet, menys un dia que va ploure una mica, va fer molt bon temps per Holanda. El dimecres a la tarda vaig anar a fer una volta pels parcs i a veure els museus, per fora, per prendre una mica l'aire.

 I després amb tren fins a R'dam, a veure en Bernardo. Aquell dia vam anar a sopar en un restaurantet petit a prop de casa seva que fan menjar tradicional holandès. Ja us he dit en el post anterior que els holandesos mengen molt malament, molts entrepans/sandwich, pizzes, kroketten, hamburgueses, moltes patates fregides, stroopwafles... Però encara hi ha reductes on fan menjar més sa, i segons la cuinera del restaurant, "with vitamines". Vam arribar el restaurant just quan tancava, a les 21 h, i la dona ens va rebre amb una cara com d'enfadada que feia por; però en Bernardo, amb el seu holandès iniciàtic, li va dir que era el meu últim dia aquí i que havia de provar l'Stamppot!

 L'Stamppot és un plat típic holandès: patates xafades amb verdures pel mig, i un tros de carn a sobre amb gravy. Les verdures canvien segons l'època de l'any, a l'hivern hi posen més col, per exemple, i a la primavera, més carbassó  i pastanaga. El secret, segons un amic d'en Bernardo, és posar-hi llet i mantega, perquè quedi ben melós. La veritat és que és ben bo! I com atipa! L'endemà per esmorzar encara no teníem gana! El dia següent vam anar a Delft; és on ell treballa, a la TUDelft, fent el doctorat. Vam anar en bicicleta seguint el canal; una mitja horeta. Feia bo, però feia molt vent. Però es veu que el vent és molt típic d'Holanda. De fet, amb en Bernardo vam descobrir que és gràcies al vent que Holanda existeix: el vent feia anar els molins, que s'utilitzaven com a bombes per treure l'aigua dels llacs i portar-la a un altre lloc; d'aquesta manera van poder assecar tots els llacs i guanyar terreny per construir-hi. Delft és un poblet ben encisador, i molt bucòlic. També té els canals, com a A'dam, però de fet és molt millor, perquè és molt més tranquil. Hi ha turistes pel centre, però són un altre tipus de turistes. A A'dam és una mica com a Barcelona, els turistes guarros, que fumen herba i beuen cervesa i volen festa; no vull dir que tots siguin així però sí molts. A Delft, en canvi, és un turista més "posh", més de parelles adultes, que busquen tranquil·litat.

 Els formatges típics holandesos, presents a moltes botigues i mercats. De fet, aquell dia hi havia mercat a la plaça, així que vaig tenir un dia ben entretingut.

 Aquesta foto la poso perquè a Catalunya no ho he trobat mai: és un juguet, en forma d'OVNI que tenia quan era petita a Anglaterra i que m'agradava molt. Has de posar els peus a sobre la plataforma groga, fent pressió cap a la bola del mig i anar saltant i botant. Amb això saltava a corda i tot! Quina gràcia!

 A Delft hi ha una segona torre de Pizza: hi ha una església tan torta! Està molt a punt de caure, però la gent fa com si res... No m'agradaria pas viure a les cases del davant, això pot caure en qualsevol moment!

 I fins aquí la meva història. La meva historieta dins un país que no em faria pas res viure, això sí, m'hauria de fer les carmanyoles per dinar, que si no, em passaria el dia menjant pa i salsitxes. Però un país on la gent sembla feliç, la majoria tenen bastants diners per viure, un país intel·ligent, que ha sabut treure profit de la seva situació i no té pinta d'estar en crisi. Un país on se senten orgullosos de ser qui són i del que han fet, que parlen una llengua que no parla ningú més, però tots també parlen un anglès perfecte, fins i tot els que tenen un ofici on l'anglès no és necessari. Però de ben petits l'han après i el parla tothom. Un país on han entès que els cotxes no van bé, i que per això van amb bicicleta a tot arreu: no hi ha embussos, no hi ha trànsit, no hi ha contaminació, tenen un aire net, poden aparcar on vulguin i fan esport al mateix temps. No entenc com al nostre país encara anem en cotxe a tot arreu... Ho hem fet molt malament, molt. Potser és massa tard per arreglar-ho, però potser no. Només són ganes de posar-s'hi i de deixar els cotxes a casa.

Bon dia a tothom!

Oh, ara plou! Noooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo*

Uns dies pel país de les bicicletes, el vent, els entrepans i les tulipes

 El dissabte passat em vaig llevar ben d'hora al matí per començar el meu viatge amb destinació final: Amsterdam (A'dam pels amics). El cel, a aquelles hores, era preciós. La sortida del sol, rosada, i més endavant, em va mostrar les xarxes de cables i fils i vapor d'aigua dels avions, com podeu veure a la primera foto que us ensenyo.


El sol començava a sortir i em va deixar, per uns instants, veure una imatge espectacular. Em picava l'ullet des de la porta de Santa Caterina. Era la dona de l'Stanislas, antic duc de Lorraine. La plaça central de Nancy i una altra porta, porten el seu nom, el de Stanislas, vull dir.

 El dia abans havia anat al supermercat, per comprar-me provisions pel viatge: em vaig fer uns entrepans, galetones de xocolata, que sempre van bé, fruita i aigua. Però, ai las! Quan vaig tastar l'aigua, tenia un mal gust! L'havia agafat ràpidament del súper, per dos motius: estava d'oferta i era d'1 L, mida raonablement més còmode que d'1,5 L, però amb prou capacitat per aguantar un viatge llarg (les de 0,33 no duren res). Total, que no vaig fixar-me en l'etiqueta prou bé. Bé, de fet, sí que vaig veure que era per dietes pobres en magnesi, però vaig pensar que era normal, unes portaven més sodi, unes eren més dures, i tot això... Però, noi, el magnesi li donava un gust... allò no era aigua! Total, que la vaig deixar tota sencera i me'n vaig comprar una de normal, més endavant.

 La meva primera parada, de fet, no era A'dam sinó R'dam (o Rotterdam). Anava a A'dam per un congrés, però començava el dia 8, diumenge. Així que dissabte al vespre vaig quedar amb en Bernardo, un amic xilè que vaig conèixer a Berlín i que ens hem anat veient ara aquí ara allà (bé, de fet, té la nòvia a Barcelona, així que quan venia aprofitàvem per quedar). A les 17 h ens vam trobar i amb el tram fins a casa seva. Ara fa res, tot just una setmana, que estrena casa amb el seu company de pis, alemany, Chris. Han trobat una casa de veritat! Res de pisos incòmodes d'estudiants! Una casa amb tres pisos i terrassa i teulada! Moblada, amb parquet que van posar ells, i nova novíssima. Es veu que són unes cases com de protecció oficial, però es veu que a R'dam la gent no hi vol viure (és una mica la ciutat que surt més de la norma als Països Baixos; com que va ser bombardejada per l'Alemanya-Nazi, tot el centre va quedar malmès i tots els edificis són nous; només queda una part de R'dam amb edificis vells; no sé si serà per això que la gent no hi vol anar). Bé, el fet és que van assabentar-se que hi havia aquestes cases, i plop, cap a dins!

 Vam anar al supermercat, a comprar sopar i esmorzar, i en Bernardo va sortir-ne amb això: una llauna amb una massa per fer croissants al forn! Ole! M'agrada molt anar als supermercats estrangers. En aquests hi havia bastanta fruita i verdura, bastants plats preparats, molt pa i pastes i galetes... Però bé. Em va agradar força. Els súpers més comuns són els "Albert Heijn" i estan per tot arreu.

 Vam sopar a la terrasseta: en Bernardo va fer "plátano frito", típic del seu país, i és boníssim. També vam fer cous-cous amb verduretes i vi blanc. Allà és de dia fins ben bé quarts de 10 ara; increïble. Feia fresqueta al final, però genial.

 De postres, un te, i com no: els stroopwafels, el meu punt feble holandès. Unes galetes de pasta molt bona amb caramel a dins. N'he comprat tres paquets per emportar-me a Nancy (els portaré al laboratori també...). Els vaig descobrir durant el primer viatge que vaig fer a Holanda, i són genials. Els que fan als mercats, però, més grans i calents, són molt més bons (també en vaig comprar, però aquests s'han de menjar al moment). De fet, els holandesos mengen tanta "merda"... Amb en Bernardo vam dir que no estaven més grassos perquè es passaven el dia anant en bicicleta, sinó, no s'entén!

 Després de sopar vam fer una ruta nocturna per la ciutat en bicicleta, fins a l'estació, i vam acabar fent una cerveseta a la terrasseta d'un bar. Però jo, buf, ja estava molt cansada i vam anar a dormir d'horeta.

 Al matí següent, mireu què ens esperaven: hihi. Són molt fàcils de fer, un dia ja en farem!

 Una altra característica d'Holanda, són les escales: totes són molt estretes i cada esglaó és molt alt, jo diria que potser com dos dels nostres. Suposo que per aprofitar l'espai, en comptes de fer les escales en dos trossos, les fan seguides i, realment, fa impressió. Si algú té vertigen, millor que no miri cap avall... I en Bernardo puja i baixa la bici per aquestes escales, buf!

 El matí següent vam estar durant un parell o tres hores anant amb bicicleta per R'dam. Una cosa curiosa que tenen és un túnel que travessa un dels rius, que fa 1 km! Hi ha un túnel per cotxes, un per vianants, i l'altre: per bicicletes! Semblava un vídeojoc! I feia una rasca... A mi la veritat és que em va fer certa por, el fet de pensar que tot a sobre teu hi havia aigua i que en un moment o altre allò es podia enfonsar... Clar que havien fet el túnel a l'any 1937, si recordo bé, i durant més de 70 anys no havia passat res... Però mai se sap què pot passar!

Vam trobar, pel camí, les restes d'un palau reial: un seient de rei, i un de reina. I ens vam dir que aquell dia, el rei i la reina érem nosaltres.

 A la tarda de diumenge, després de dinar ja vaig marxar, i a les 17 h ja estava al congrés! El diumenge va ser ràpid, i a les 20 h ja era fora. Pintava bé, però. I, sortint, a la Dam square hi havia un noi que em va fascinar a mi i a molta gent: un noi amb una guitarra que feia versions de U2 i d'altres grups que no sé però que les cançons sí que em sonaven, que ho feia genial! Em vaig estar potser mitja hora allà, i li vaig donar unes quantes monedes.

Sortint d'allà, vaig donar una volta pels canals per acabar al meu hostal. De camí, un home se'm va posar a parlar i vam fer un tros de camí junts. Era inofensiu, no patiu. Un home ja gran, que era poeta, i vam parlar de les llengües, del català, del frisish (una llengua que es parla al nord dels Països Baixos i que es veu que és molt diferent de l'holandès), de poemes, de la tendència de la societat a individualitzar-se cada cop més... Va ser tot curiós. Un cop a l'hostal, una birreta amb la gent que estava a baix i a dormir! Va costar una mica perquè és un hostal una mica crazy i hi ha festa fins tard, però amb la son que tenia, al cap de poc, increïblement, em vaig adormir!

Una última cosa: Holanda i els Països Baixos no són el mateix. Holanda (Holland) és només una part dels Països Baixos (Netherlands). De fet, és la part formada pel triangle A'dam, R'dam i Utrecht, i on hi viu més gent, però tot plegat és molt més que això!

Us presento el laboratori

Avui us poso unes quantes fotos del lab, ja que he pensat a treure la càmera quan hi anava. Això d'aquí dalt és un dipòsit d'"azote liquid"; té gràcia el nom. "Azote" vol dir "nitrogen" en francès, tot i que ens sembli molt més malsonant... A mi em fa certa gràcia... La següent foto és l'entrada de l'edifici on hi ha el lab; és una entrada lateral, la 4A. El lab queda just entrant a mà dreta, a la planta baixa.

 A la porta hi ha això:

 I a dins del lab, potets i més potets... La pica:

 Aquí hi ha tots els Soxhlet, per fer extraccions sòlid-líquid. Aquí es fa servir per rentar el material porós: com que hi ha restes de tensioactiu, se li fa passar etanol durant 12 h o més i el treu; i després aigua.

 Aquí hi ha el meu despatxet:

 I el lab on peso els tubs i els poso al bany, a diferents temperatures, per veure com es comporten els tensioactius amb aigua; si hi ha micel·les, cristalls líquids, una fase o dues, sòlid...

I sobre aquestes ratlles, la Facultat de Sciences, la meva! Jo entro per la dreta...

I........ això és tot, amics! Ah, avui he descobert un parc, "Parc de loisirs" molt a prop de casa meva on hi ha molta gespa, aigüeta, gronxadors, una piscina, gossos, nens, gent corrent... Algun dia ja hi aniré a córrer... La piscina també pinta bé, però a les 19.30h ja tanca... A veure si algun dia hi puc anar!

Arròs blanc amb tomàquet

Avui no me n'he pogut estar i he mirat l'últim capítol de "Polseres vermelles" pel 3 a la carta; ara també tinc Crackòvia posat... Es talla una mica però va bé... Gairebé em cauen les llàgrimes amb en Lleó... Oh!

I pel lab bé; hi ha coses que no surten, però és la recerca, no? Si no, no tindria sentit! Tot i que si es diu "re-cercar" vol dir que ho tornes a buscar perquè ho havies perdut? Mmmm... Potser sí, però en aquest cas, ho hem perdut beeeeeeeeeeeen lluny!

I he fet una volteta de mitja horeta pel barri. Tot de pisos residencials, col·legis, esglésies, i el campus universitari. Tranquil·let!

Una abraçada!

Nancy

Buffffffffffff! Ja estic al llitet ben calentoneta! I sí, fa tres dies que ja sóc per Nancy i encara no havia dit res... Tot té una explicació: tinc Internet des d'aqeust matí! Ara us ho explico tot. O gairebé.

Vaig arribar a Nancy acompanyada dels meus pares el diumenge. Vam sortir dissabte, però vam fer nit a Dijon; així vam poder veure la ciutat i degustar el vi de la Bourgogne tan i tan bo. El diumenge vam arribar a Nancy al migdia, vam dinar (jo l'andouille típica d'aquí i una Quiche Lorraine impressionant)...

... i cap a les 19h ells van marxar enrere. I jo em vaig quedar aquí! La Marie-Jo és la investigadora amb la que treballo, i em va donar les claus del meu estudi (del qual tinc fotos i us poso). Vam deixar-hi les meves coses, que no són poques, i vam anar a peu a la universitat, que està a uns 10 minuts caminant. Em va ensenyar el laboratori. És molt guai! I després em va convidar a sopar a casa seva: tomàquet amb mozzarela i més formatges i pa! Diumenge a la nit res, descansar.

Dilluns a les 8.30h ja al lab. Aquí fan uns horaris una mica diferents, però, de fet, ja m'agraden: treballen de 8.30 a les 12-12-30, que dinen, fins a les 13.30-14h, i després, al meu lab, a partir de les 6-6.30 ja no hi ha ningú. I sopen cap a les 20h. Tot una mica més d'hora. De fet, els horaris de treballar i menjar ja m'agraden. El que no m'agrada és l'horari de les botigues: a les 19h ja estan TOTES tancades! És increïble. Així que si vols anar a comprar (menys als súpers que tanquen una mica més tard), has de sortir d'hora del lab!

A dinar anem al restaurant de centre de documentació del CNRS. És com un restaurant universitari, però està subvencionat per l'estat pels investigadors; el preu depèn del teu salari. A mi em surt per 3.87€ un plat complet i postres (pa i aigua inclòs). Per exemple: peix amb arròs i mongetes verdes + pinya i taronga; bistec amb pasta + formatge blanc. Mmmm... El menjar per tot arreu és molt bo. Avui he anat al súper i tenen un munt de coses tan bones! Que guai =)

Al restaurant, ahir, la Marie-Jo em va presentar un noi de Barcelona, l'Axel, que està fent un post-doc aquí des del juliol. Avui ens hem tornat a trobar i com que jo no tinc tele i ell mirava el Barça al final he anat a casa seva a sopar i a veure el partit. Viu en un piset petitet però molt ben situat, al centre de Nancy, i molt ben moblat i decorat. És genial. I al costat del tram, com jo, però separats mitja hora més o menys. Ara tornant amb el tram també he conegut el meu veí: un noi d'Ucraïna que es diu l'equivalent d'Eugeni en ucraïnès i que també fa la tesi aquí. Sembla bon noi.

I avui fa un fred! No plou com a Barcelona, però tela manrinera! Demà ja em puc ben abrigar! Tot i així, al solet al migdia s'hi està molt bé!

Respecte la feina, estic molt contenta! Torno a fer experiments i és genial estar de nou al laboratori, amb uns objectius clars, i amb unes persones que estan al teu costat dia a dia. Pinta bé la cosa. De la gent ja us en parlaré algun altre dia!

Booooooooooooooooona nit i visca el Barça! Cap a Wembley!

PD: A la uni tinc teclat francès... M'hi vull acostumar i no el canvio, però tela! Que lenta que vaig! Hihi!

Science and Cooking and David Weitz

Acabo d'anar a una xerrada que es feia a la facultat, organitzada per la Xarxa de la Complexitat o alguna cosa així. La xerrada la feia David Weitz, un físic de Harvard que ara és més conegut per organitzar el curs de "Science and Cooking" a Harvard amb molts xefs catalans i amb la col·laboració de la Fundació Alícia.
Bàsicament, han vist que aquest curs és una manera molt i molt bona per ensenyar ciència als estudiants; explicar-la d'una manera que els interessi i els agradi i, a més, els sorprengui. Primer els xefs feien demostracions i més coses, i després els científics explicaven els fenòmens científics que hi estan relacionats.
La xerrada ha sigut molt amena; explica molt bé ell; ha parlat molt bàsicament sobre espumes i emulsions, i soft matter (o matèria/materials tous), i després això del curs.
De fet, moltes "lectures" es poden trobar a youtube, per exemple:


Si teniu temps, mireu-los, que són realment interessants!

Dinars de carmanyola

Doncs a mi sí que m'agrada el pebrot! Fregit lentament durant 40 minuts amb ceba, encara més! I més si va acompanyat d'arròs basmati i botifarra de St. Julià, tot condimentat amb pebre! Mmmm... Quins dinars de carmanyola més bons!

Només sé que no sé res. De qui era aquesta frase? Ara em va com anell al dit.

Ulls negats, cap fet un cabdell de llana, mans tremoloses al teclat.

On eren aquells temps on tot anava bé? Aquells temps feliços. Què n'hem fet de tot plegat? Com hem pogut arribar en aquesta situació?

Mossegada als llavis per no cridar. Les llàgrimes s'escolen galtes avall. Ulls mirant al sostre.

No sé com ho he fet, però sé que he actuat malament. Fugir, excloure't, anar-me'n, esmunyir-me per les parets. Perdona'm.

No hagués imaginat mai aquest final.

Penso i no sé què penso. Per què sí, o per què no? Què vull? Algú m'ho pot dir?

I totes les cançons parlen de nosaltres...

Vull somriure, collons! Vull riure. Vull tenir il·lusió. Vull tornar a ser jo. On sóc?

Diuen que aquests moment són els més productius, literàriament i musicalment parlant. Llàstima que no sigui escriptora, ni música, ni compositora.

do you know

what's wrong with me

Cafè cafè o te?

A la sala on sóc ara hi ha un nou llogater: es tracta d'una Nespresso. No sé com ha entrat aquí, però s'hi ha ben instal·lat. Està just dos metres darrere meu. Ara mateix la sento com treu l'aigua per la boca en forma de cafè. Els del departament estan ben contents; almenys els que beuen cafè.
Jo no en bec. En vaig beure una temporada, quan feia segon i tercer de carrera. Me'n recordo que vaig començar, suposo que influenciada per la meva companya de pis, perquè m'adormia molt a les nits, vull dir massa d'hora. Portava una vida molt agitada, i havia d'estudiar molt. Com que la coca-cola no m'ha agradat mai gaire, pel gas i perquè després em sentia amb la panxa inflada, vaig optar pel cafè. Al principi m'anava bastant bé. Normalment em prenia un cafè amb llet al matí o a mig matí i un tallat després de dinar. Amb llet sempre; el cafè sol si que no el suportava. I sense sucre! El cafè dolç tampoc m'agradava; i la llet ja li donava el punt just. Va arribar un moment, però, que el vaig deixar, bàsicament, per tres raons:
- se'm posava una mica malament a la panxa
- tot i que m'agradava l'olor, no m'agradava gens el gust que em deixava a la boca
- el meu xicot tampoc en bevia
Així doncs, al cap d'un parell d'any el vaig deixar i des d'aleshores no l'he tornat a tastar. Bé, algun dia algun capuccino, però després de demanar-lo ja me'n penedeixo perquè no se'm posa bé. I ara ja fa temps de l'últim. No el necessito pas. Jo sóc de la rama dels tes. Hi ha tes molt dolents (molt!), però n'hi ha de boníssims... I aquests sí que se'm posen bé a la panxa. Sobretot el te de canyella, de menta, vermell, de vainilla, l'English breakfast... sense sucre sempre, i algunes vegades amb llimona o llet (com els anglesos). Però sol va bé. El te verd japonès també m'agrada, i em recorda molt a Japó... El fumat no m'agrada, ni alguns de verd tampoc, ni tampoc els que són molt forts...
No diria que em molesta la Nespresso que tinc a darrera. Seria una mentida si ho digués. Fa sorollet, però és perfectament suportable. I l'olor no em desagrada pas. Només penso que algun dia hauria de portar un bullidor d'aigua per fer-me algun te. Als laboratoris que he estat a Japó i Alemanya sempre n'hi havia, i era un plaer.
Això sí, ara crec que els del departament es beuen més cafès que abans, i la sala sempre fa olor a cafè =). El bar de la uni ha perdut clientela, i Nespresso n'ha guanyat. El medi ambient, crec que hi ha sortit perdent, amb totes les càpsules i els cartrons que envolten les càpsules... Sort que almenys es fan el cafè amb tasses i no amb gots de plàstic!
En fi, Nespresso, benvinguda siguis! Però espero que aviat t'acompanyi un bullidor! Ara que hi penso... Podria fer anar la Nespresso sense càpsula, i aleshores sortiria aigua calenta, no? Clar que potser no prou calenta per fer un te... O potser sí! Mmmmm... S'haurà de provar!

Decideixo decidir... Però no sempre és fàcil!

Dret a decidir from Barcelona Decideix on Vimeo.

Visca les inconnus

Uns francesos que fan humor =)

1, Lluís Soler

Mapa

visited 20 states (8.88%)
Create your own visited map of The World

Any nou!

Demà comença realment el nou anys. Fins avui han sigut encara dies de posar-se a to, de moure's una mica, continuar menjant coses extra, veure familiades, i llegir i descansar. Demà, per mi, comença l'any treballador. Una mica de ganes de rutina ja en tinc. Treballar, fer una mica d'esport, continuar amb el francès, i sortir de tant en tant amb els amics. Quan porto uns dies fent coses fora de la rutina em ve molt de gust tornar a la vida normal... Clar que em dura poc. A veure quan tinc ganes de fer el proper viatge =)

De moment l'any ha començat força mogudet. I aquest any ho pot ser molt de mogudet. Sembla increïble l'estupidesa d'alguns, per sort, fa reaccionar a molts d'altres.

I he començat l'any amb un llibre que ja estic a punt d'acabar: Ceux qui sauront, de Pierre Bordage. Un llibre d'ucronia, és a dir, pensat en un temps que no és el real. Mmmmm... No sé si m'explico bé. Com "utopia" és un lloc fantàstic, que no existeix, doncs "ucronia" el mateix amb el temps. Aquest llibre parteix del fet que la Revolució Francesa de 1789 no va triomfar, i des de llavors n'hi ha hagut moltes més, totes fracassades, i a França (i a tot el món, però l'acció del llibre té lloc a París i voltants) el món és ben diferent de com el coneixem ara. A l'any 2008 hi ha els reis, i la gent de la cort, amb accés a la informació, a l'educació, als privilegis... I el poble "cous noirs" en diuen "colls negres" que són els que treballen i són incults. Però hi ha tot un món clandestí pel mig, amb escoles clandestines, internet clandestí... La gent del rei no volen que el progrés vagi a la gent del poble perquè aquests no es rebelin i, per exemple, tot i que el telèfon s'ha inventat, no l'han fet prosperar i ningú no el coneix perquè podria ser "perjudicial" pels rics, així com també la rentadora, "no fos cas que les dones no tinguessin feina i reclamessin els seus drets".... Un llibre del tot recomanable, almenys fins ara. Vaig a llegir ara les 50 pàgines que em queden per acabar!

Fa gairebé 100 anys que dura el tema... La història es va repetint... No n'aprenem, no n'aprenem!

Les quatre columnes

Estic molt contenta que hi tornin a haver les 4 columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc. No en sabia res, jo, d'aquestes columnes, fins que ho vaig veure... on era? a les notícies, suposo. Les vaig veure i vaig pensar "les 4 barres de Catalunya", i tot seguit "no, no pot ser!". Però sí, efectivament, quan Puig i Cadafalch les va alçar, representavesn les 4 barres, o 4 pals de gules de la senyera... Un símbol de catalanitat. I com que suposo que tothom ho veia molt clar, el senyor Primo de Rivera també tenia molt clar que s'havien de tirar a terra. I així ho va fer. Just abans de l'exposició universal del 29, les columnes van ser enderrocades a l'any 1928.
Ara hi tornen a ser, pel que he llegit, gràcies a molta gent insistent que no ha parat fins que ho ha aconseguit.I molta gent que ha donat suport a la iniciativa. Això sí, estan una mica més endarrere d'on eren originàriament, i es veu que fan 1 metre menys d'alçada. Tot i així són ben altes! Diumenge passat les vaig anar a veure. Encara hi havia les tanques de les obres, però feien molt de goig amb la lluna que les mirava des del cel "com el punt d'una i". Per allà passava una parella, i l'home deia "És igual que no t'agradin, el fet és que les van enderrocar i ara tornen a ser aquí"; i la dona responia "Però puc continuar dient que no sé si m'agraden, oi?". Agradar o no agradar, això és molt relatiu. El que és segur és que la vista del palau de Montjuïc ha canviat, i molt. No estem acostumats a veure quatre barrots immensos que ens tapen el palau; però tot és qüestió d'acostumar-s'hi, i jo em sembla qu ja ho he fet!
A part de ser un símbol de la catalanitat, és molt curiós el fet de veure 4 columnes que no aguanten res. Un s'imagina què hi podria haver allà a dalt, o que formen part d'un temple romà inacabat... Alguns de més pensadors potser hi veuen que les columnes aguanten el cel, o bé tot el pes que hem de suportar els catalans pel sol fer de ser-ho. Es veu que Puig i Cadafalch hi volia posar unes estàtues, però al final no va tenir temps. Les posaran algun dia, o potser ningú no sap quines estàtues són?
En fi, molt contenta per aquest fet, com ja he dit, i puc dir ben clar i ben alt, visca Catalunya!

Pumpkin

ara!

Portem una setmaneta ben enfeinada. Des que va aparèixer l'ara als quioscs i que, per tant, el compro (40 €, 40 dies) han passat un munt de coses a la nostra societat. Que si eleccions, que si el Barça 5-0, que si el Wikileaks, i un llarg etcètera. Passen moltes coses cada dia i, a vegades, tenim un boom d'informació. Jo no sé com s'ho fan els diaris per treballar tant durant la nit, o el dia. És molta feina! I en un dia, és gairebé impossible de llegir-se'l tot. "Només els jubilats poden", li deia l'altre dia a mon pare, que aquest any s'ha jubilat, però em va dir un "No, tampoc" bastant rotund. I mira que hi ha diaris al món! I llibres, i revistes... Ens passaríem el dia llegint si ens ho haguéssim de llegir tot. Per no parlar de bloc/gs i pàgines web. Però bé, hem de fer una selecció i fer el que podem. Tampoc es tracta de viure amargats perquè no podem amb tot. De mica en mica anem fent... Dins de les nostres possibilitats.

A part de tot el que ha passat el món, jo també he fet cosestes aquest pont. De fet fa unes setmanes que intento quedar amb gent que fa molt que no veig, i que són  gent que m'estimo molt. És un plaer fer una cerveseta amb algú que fa temps que no veus però que hi parles com si t'acabessis de veure el dia abans. I fer sopars amb gent maca =) Vaig anar un dia al museu Dalí. Tot un senyor, en Dalí. Ja coneixia algunes obres seves, però al museu hi ha de tot i més. I té molts estils diferents, de fet. A mi el que m'agrada més és quan fa rellotges tous i elefants amb cames llargues. També un dia a passejar pel camí de ronda de "El Port de la Selva", ben bonic, que va fins a Llançà i més enllà. Uns dies relaxants, sí. També mirant "Lost"... feia gairebé un any que no miràvem la sèrie, i ja toca acabar-la. Ara només queden uns 4 o 5 capítols per acabar... MadMen ho vaig deixar després de Japó, però potser hi torno a enganxar-me aviat... També he passat uns dies amb l'avi i la tieta, que pobres, ja són molt vellets. Ara a l'avi li fa molt mal el cap, diuen que és per un herpes, i l'està deixant cec, pobre. Però bé, diuen que no hi ha massa res a fer. Jocs de taula, Heroquest, i Pictionary. Treballar? Poquet, fora de la feina. A la uni, de moment, sembla que tot torni a anar bé. Les reunions setmanals fan el seu fet. Ara només falta que els experiments rutllin. Però també hi ha una bona part de càlcul que s'ha de fer. I la farem! I el francès? Doncs amb molt de gust, va millorant a poc a poc. Ara em toca fer un fictionary, a veure si el faig ja =) Algú em pot donar una idea d'una paraula en francès? Quina és la vostra paraula preferida en aquest idioma? Paraula, no expressió!
À bientôt mes amis! I quina sort que ja tornem a ser tots aquí!