Fuji-san, de pujada i baixada

El cap de setmana 28-29 d'agost vam decidir anar a pujar el Fuji-san, el cim més alt de Japó, amb 3770 m d'alçada. És un volcà, però ja fa més de 200 anys que està inactiu. Vam fer-lo just després que en Pol arribés perquè per pujar al Fuji s'ha de fer quan està "obert", que és durant l'estiu. A partir de l'1 de setembre s'acaba la temporada del Fuji i, en teoria, no es pot pujar, ja que tanquen les estacions i diuen que comença a ser perillós. Dic, en teoria, perquè suposo que hi ha gent que el deu pujar igualment, però clar, sota la seva responsabilitat... A l'hivern segur que no, perquè hi fa molt fred, està nevat, hi fa molt vent... A l'estiu, el problema és la calor. Però nosaltres vam decidir fer-lo de nit, ja que havia llegit a la guia "Hiking in Japan" que es pot fer i a dalt pots veure sortir el sol. Però noi, no sabia que tanta gent ho feia!

La veritat és que va coincidir que era cap de setmana, que era l'últim cap de setmana de la temporada, i a sobre, de nit, que és quan ho fa més gent. Tot això barrejat i amb una mica de sal, resultat: per pujar els últims metres del Fuji (potser els últims 300 o 400 m) hi havia una cua tan i tan llarga de gent, que estàvem parats, i anàvem a passes. La veritat és que mai havia vist una muntanya tan superpoblada, quanta gent! Tal com deia un anglesa que vam trobar "This is more crowded than Shinjuku station!" (Shinjuku és l'estació més concorreguda de Tokyo). Bastant impressionant aquest fet.
Vam anar amb tren (tres trens, de fet), des de Yokohama fins a Kawaguchico, on vam sopar i vam veure el Fuji imponent darrere nostra... Allà vam sopar per agafar forces i vam agafar el bus de les 20 h des d'allà fins a la cinquena estació, des d'on és típic pujar. Vam arribar a les nou a dalt, i vam estar una horeta per allà, fent temps, perquè no volíem arribar massa d'hora a dalt. De fet, seguint el ritme que portàvem al principi, amb 4 o 5 hores haguéssim arribat a dalt de tot, però amb tota la cua, vam tardar gairebé 7 hores! Vam arribar que eren gairebé les 5 del matí a dalt! Per pujar el Fuji, no es pot fer per la muntanya "verge", sinó que has d'anar seguint els diferents camins que hi ha marcats. Suposo que per això hi havia un embús tan gran com el que hi havia. Es veia tota la corrua de lots i frontals per amunt i per sota... Increïble. Vam tenir sort que hi havia lluna plena, així que entra la seva llum, i els frontals dels altres, nosaltres vam estar tota l'estona sense frontals.Un cop a dalt, la porta Torii i moooooooooolta gent, i tothom esperant la sortida del sol. Va ser un espectacle fantàstic. Entre que estàvem cansats (tampoc molt, com que anàvem tan lents...), però sempre és bo seure una mica després de tantes hores drets, i més amb un espectacle així davant dels ulls.
A part del sol, que era molt bonic, els grans llacs de núvols per sota nostre eren fantàstics. Semblava un desert de neu, genial.I la seva ombra, que ens observava des de lluny...

Segons la guia que portàvem, era millor baixar per una altra banda, diferent de la que havíem pujat, així és que vam donar la volta al gran cràter del Fuji, i vam anar fins a la part que està més elevada. Amb tot, vam estar gairebé una hora per dalt. Feia fred? Doncs una mica sí. Sobretot l'últim tram de pujada. Però crec que just quan començava a fer més fred, va sortir el sol. Just a l'hora que tocava! I aleshores ja va deixar de fer fred... A dalt mateix ja ens vam treure roba, per fer la baixada més fàcil. I la baixada molt calorosa... Sort que baixàvem! Pobres, els que pujaven a les 9 del matí, amb aquell sol a la closca...

La baixada va ser totalment diferent, i molt divertida. Al principi, vam baixar per un tros de camí on hi havia tota la roca volcànica vermellosa. Increïble...I després, després en Pol va disfrutar com un camell, si em permeteu l'expressió. Era un camí bastant ample, i format per sorra, escòria, roques petites. Amb força pendent i molt tou. Total, podies córrer i fer salts i era impressionant... La guia deia que era com estar a la lluna, sense gravetat (o més petita). En Pol va fer uns salts! (és on va perdre la càmera, de fet, aiaiai...).

El problema més gran és que entraven mooooooooooltes pedres i sorra a les sabates. Jo anava amb bambes baixes, i clar, em vaig haver de parar uns quants cops a treure les pedretes (si molestaven, si no, no...).

Vam fer unes fotos divertides, tot saltant. I no hi havia gaire gent, així que molt bé. Vam riure molt...Ara, un cop a baix, un mal de peus!


Sort que aquí el transport és fantàstic, i a baix, des d'on es veia una vista del Fuji molt maca i des d'on li vam dir adéu-siau, ens esperava un autobús per portar-nos a Gotemba, per agafar el tren i tornar a Yokohama! Un cop allà, dormiiiiiiiiiiiiiiiiiir! Tot diumenge a la tarda i fins dilluns!

En general, una experiència genial. M'agrada molt caminar i pujar muntanyes! És una sensació molt agradable... A veure quins altres cims podem fer!