dilluns, 30 d’agost del 2010
dijous, 26 d’agost del 2010
Ara aquí, ara allà, mira sota el llit i damunt del sofà (sofa, qui en tingués de sofà!
Acabo de treure la pols de l'aspirador, i he passat els mobles; ai vull dir que he tret l'aspirador de la pols i he passat els mobles; ai... quin lio! He passat l'aspirador per l'habitació i he tret la pols dels mobles... Ara!
A casa sempre m'han dit que s'han de rebre bé les visites... També estic fent una rentadora i he tret les arrugues dels llençols. No m'he depilat perquè ho vaig fer fa dos dies, i dutxar-me ja ho faig cada dia. Potser em tallaré les ungles i em maquillaré. O potser només em tallaré les ungles sense maquillatge... Hihi...
I és que demà al matí, arriba en Pol! Ara deu estar volant volant pel cel, entre Moscou i Ulan-Bator. Sí, per venir a Japó es passa per Sibèria! A les 6:40 aterra a Narita! Així que demà començo oficialment les vacances!
El pla que tenim és el següent (sempre oberts a la improvisació):
- Yokohama i Fuji-San
- Kyoto i Nara
- Osaka i Himeji
- Hiroshima, Otomachi i Myagima
- Fukuoka i Beppu
- Tokyo!
Així que si no estic gaire pel bloc, ja sabeu on buscar-me! Segurament no escriuré cada dia, però m'emporto una llibreta-diari de viatge, com sempre faig als viatges, i aniré anotant tot allò que em sembli interessant/curiós/divertit per poder-vos explicar després!
De moment, aquest cap de setmana volem fer el Fuji de nit, per veure la posta de sol des de dalt. Diumenge a la nit dormim aquí, així que potser, si he aconseguit sobreviure, us ho explico o us poso alguna foto del cim! Hihi!
Buuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuf!
A casa sempre m'han dit que s'han de rebre bé les visites... També estic fent una rentadora i he tret les arrugues dels llençols. No m'he depilat perquè ho vaig fer fa dos dies, i dutxar-me ja ho faig cada dia. Potser em tallaré les ungles i em maquillaré. O potser només em tallaré les ungles sense maquillatge... Hihi...
I és que demà al matí, arriba en Pol! Ara deu estar volant volant pel cel, entre Moscou i Ulan-Bator. Sí, per venir a Japó es passa per Sibèria! A les 6:40 aterra a Narita! Així que demà començo oficialment les vacances!
El pla que tenim és el següent (sempre oberts a la improvisació):
- Yokohama i Fuji-San
- Kyoto i Nara
- Osaka i Himeji
- Hiroshima, Otomachi i Myagima
- Fukuoka i Beppu
- Tokyo!
Així que si no estic gaire pel bloc, ja sabeu on buscar-me! Segurament no escriuré cada dia, però m'emporto una llibreta-diari de viatge, com sempre faig als viatges, i aniré anotant tot allò que em sembli interessant/curiós/divertit per poder-vos explicar després!
De moment, aquest cap de setmana volem fer el Fuji de nit, per veure la posta de sol des de dalt. Diumenge a la nit dormim aquí, així que potser, si he aconseguit sobreviure, us ho explico o us poso alguna foto del cim! Hihi!
Buuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuf!
dimarts, 24 d’agost del 2010
Tristesa, nostàlgia...
Avui Mad Men ha sigut molt trist...
Per una banda, ha sigut el dia de l'assassinat d'en Kennedy, o sigui, el 22 de novembre del 1963, i també s'ha vist l'assessinat del seu assassí, un tal Oswald. Tothom estava molt trist, però, a més, la Betts li ha dit a en Don "I don't love you anymore" i ha acabat el capítol amb una cançó molt trista, de la Skeeter Davis "The End of the World", del mateix any 1963.
M'agrada més la versió de "The carpenters". La veu és més bonica =).
Cada capítol de Mad Men comença amb la mateixa música, que al principi no m'agradava però ara ja li he trobat el gust; però la cançó del final sempre és diferent. Depèn de l'estat d'ànim en què acaba cada capítol, i normalment són cançons del anys 60. M'agraden molt. És bonic tot plegat.
Avui al lab, he llegit i escrit, bàsicament. L'Akio, el meu company de taula, ha marxat de vacances a Itàlia avui! S'hi estarà uns 20 dies, a un camp de treball. Els altres de moment hi són tots, però l'Aramaki se'n va a Praga els primers dies de setembre!
I jo dilluns començo vacances! Bé, de fet dissabte, que anirem a pujar el Fuji! Jo ja m'estic entrenant cada dia, anant a córrer una micona. M'ha dit un dels catalans que vaig conèixer per aquí que el va fer diumenge passat i que molt bé. A veure a veure, quines ganes! Tinc ganes de fer vacances, ja també... Buf!
Ah, els dels catalans a Tokyo han penjat les fotos del sopar que vam fer a Shinjuku a la seva web. Les podeu trobar aquí.
Per una banda, ha sigut el dia de l'assassinat d'en Kennedy, o sigui, el 22 de novembre del 1963, i també s'ha vist l'assessinat del seu assassí, un tal Oswald. Tothom estava molt trist, però, a més, la Betts li ha dit a en Don "I don't love you anymore" i ha acabat el capítol amb una cançó molt trista, de la Skeeter Davis "The End of the World", del mateix any 1963.
M'agrada més la versió de "The carpenters". La veu és més bonica =).
Cada capítol de Mad Men comença amb la mateixa música, que al principi no m'agradava però ara ja li he trobat el gust; però la cançó del final sempre és diferent. Depèn de l'estat d'ànim en què acaba cada capítol, i normalment són cançons del anys 60. M'agraden molt. És bonic tot plegat.
Avui al lab, he llegit i escrit, bàsicament. L'Akio, el meu company de taula, ha marxat de vacances a Itàlia avui! S'hi estarà uns 20 dies, a un camp de treball. Els altres de moment hi són tots, però l'Aramaki se'n va a Praga els primers dies de setembre!
I jo dilluns començo vacances! Bé, de fet dissabte, que anirem a pujar el Fuji! Jo ja m'estic entrenant cada dia, anant a córrer una micona. M'ha dit un dels catalans que vaig conèixer per aquí que el va fer diumenge passat i que molt bé. A veure a veure, quines ganes! Tinc ganes de fer vacances, ja també... Buf!
Ah, els dels catalans a Tokyo han penjat les fotos del sopar que vam fer a Shinjuku a la seva web. Les podeu trobar aquí.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Trip to Izu Peninsula
Yokohama - Shuzen-ji - Inatori - Ito - Yokohama
Sortida: 9:00 del matí, dissabte. Arribada: 21:00 del vespre, diumenge.
Anèctodes del viatge:
- dos cotxes de 6 places cada un
- carretera bonica pel costat del mar
- menjar molt! bufet lliure per sopar i esmorzar...
- habitacions amb tatami i futons i taules baixes
- hotel amb onsen interior i exterior (no tan calent com l'anterior)
- hanabi (focs d'artifici) japonesos molt petits i detallistes, en concordança amb la seva cultura; costen d'encendre i duren ben poquet! Però l'estona que t'hi passes ja val la pena!
- un trànsit increïble diumenge a la tarda per tornar a Yokoko (96 km en més de 4 hores)
- sorra negra en una platja del pacífic
- dinar en un restaurant amb un sashimi molt bo
- gelats i mar
- wasabi (Izu és famós per això). És com una arrel que creix en zones amb molta aigua, i d'aquí se n'obté la pasta verda que pica molt i et fa plorar una mica, i que posen a sota del sushi amagat perquè no el vegis, entre el peix i l'arròs!
- més cascades!
- esperit de grup!
- zona rocosa al costat del mar, amb un pont que va d'un penya-segat a un altre, i que només suporta 100 persones (o bé 26 sumos). Em va fer una gràcia això! A Catalunya segur que no hi pensem que de cop puguin aparèixer 26 sumos i que vulguin pujar dalt del pont!
- ramen ramen! xdkfdfjdfd! tots xuclant (aquí no està gens mal vist, al revés!)
- jimono! peix sec amb sèsam!
I a dormir!
Sortida: 9:00 del matí, dissabte. Arribada: 21:00 del vespre, diumenge.
Anèctodes del viatge:
- dos cotxes de 6 places cada un
- carretera bonica pel costat del mar
- menjar molt! bufet lliure per sopar i esmorzar...
- habitacions amb tatami i futons i taules baixes
- hotel amb onsen interior i exterior (no tan calent com l'anterior)- hanabi (focs d'artifici) japonesos molt petits i detallistes, en concordança amb la seva cultura; costen d'encendre i duren ben poquet! Però l'estona que t'hi passes ja val la pena!
- un trànsit increïble diumenge a la tarda per tornar a Yokoko (96 km en més de 4 hores)
- sorra negra en una platja del pacífic
- dinar en un restaurant amb un sashimi molt bo
- gelats i mar
- wasabi (Izu és famós per això). És com una arrel que creix en zones amb molta aigua, i d'aquí se n'obté la pasta verda que pica molt i et fa plorar una mica, i que posen a sota del sushi amagat perquè no el vegis, entre el peix i l'arròs!
- més cascades!
- esperit de grup!
- zona rocosa al costat del mar, amb un pont que va d'un penya-segat a un altre, i que només suporta 100 persones (o bé 26 sumos). Em va fer una gràcia això! A Catalunya segur que no hi pensem que de cop puguin aparèixer 26 sumos i que vulguin pujar dalt del pont!
- ramen ramen! xdkfdfjdfd! tots xuclant (aquí no està gens mal vist, al revés!)
- jimono! peix sec amb sèsam!
I a dormir!
divendres, 20 d’agost del 2010
Més aigua en forma de cascades, llacs i banys
El diumenge passat (bufa tu, quants dies ja!) em vaig llevar a les 7 h del matí. On sóc? A Nikko! Visca! Havia dormit com un angelet... Després d'una bona dutxa encara era d'hora per l'esmorzar, així que vaig anar a explorar els volants de l'hostal, que la nit anterior m'havien semblat tan hostils... I eren més macos! Vaig trobar un riuet, un cuc de seda penjant d'un fil i que anava surant per l'aire, unes flors liles ben boniques, i molta frescor! Esmorzar torrades amb mantega i melmelada i un te i som-hi! Cap a l'estació a buscar el bus que em portarà a les cascades del drac!
Aquesta va ser la meva primera parada, on començava la ruta de 9 km que vaig fer, des de les Ryuzu Falls fins a Yumoto-onsen. Tot el camí va seguint un riuet molt maco amb moltes cascades...
Aquí teniu un mapa del parc nacional de Nikko (bé, de la zona):
Feia bastanta calor, però es passava per llocs bastant frescos. I hi havia molt japonesos. Moltes japoneses amb guants i com mànigues de jersei; deu ser de moda estar blanc, no sé.
A partir d'un punt, el camí es convertia en un camí de fusta. Trosso més nous que d'altres, a vegades amples, a vegades estrets... I amb tot de vegetació pel voltant. 
Es veia el volcà Nantai-san, molt bé:
I aquí tenim les cascades de Yudaki Falls, d'uns 75 m d'alçada. Quan li vaig dir a la Chika, em va dir que eren famoses pels suïcidis! De fet, em va dir, tots els llocs alts a Japó són famosos per suïcidis, com els "cliffs". 
Al final de la ruta arribaves a un llac i s'havia de donar la volta. Per allà em vaig creuar amb dos catalans molt macos, de Barcelona. Una parella jove que caminava per Japó! Vaig dir "sou els primers catalans que trobo" i em referia en un mes i mig! Ara ja n'he trobat més des d'aleshores... Ha sigut una setmana intensiva, aquesta!
I a l'altra banda del llac hi havia el poblet, on vaig acabar de dinar i descansar una mica. I a la guia vaig llegir que hi havia un templet, amb un onsen "Onsen-ji", així que hi vaig anar. Va costar una mica de trobar, sobretot perquè semblava una caseta... Va venir a obrir-me una dona gran amb un gran somriure, "500 yens 1 hour". Vaig entrar a dins i no hi havia ningú, així que vaig poder tirar un parell de fotos. Aquest onsen sí que era autèntic, i feia pudor de sulfur i tot!
Aquí tenim el bany. L'aigua era tèrbola i moooooooooooolt calenta! No hi podia posar ni un peu, però per sort hi havia una aixeta d'aigua freda i la vaig engegar, i les dues aigües es van anar barrejant, fins que hi vaig poder entrar.
Em vaig anar posant mica en mica a dins, i vaig perdre una mica la noció del temps. I notava molta calor de cop i m'anava tirant cubells d'aigua gelada pel cap. Amb tot això va anar entrant gent fins que érem 4 o 5 dones pel bany i voltants, a les aixetes per rentar-te abans:
Vaig sortir perquè ja no podia més, i un cop a fora, em vaig asseure en un cubell d'aquests que veieu i em vaig començar a trobar malament. Així que vaig sortir a fora i, de cop, no veia res. Noés estrelles. "Sumimasen", i van venir dues japoneses amb tovalloles d'aigua freda per posar-me-les al front! I em van portar en una habitació (jo només anava amb la tovallola) de tatami, i no vaig veure una taula d'aquelles petites que tenen al centre i hi vaig xocar, i em vaig estirar a terra. No veia res, però al moment d'estirar-me, vaig tornar al món! Va venir un noi i em va donar una ampolla d'un suc de poma que em vaig beure d'un glop i em vaig estar una estona estirada. Quan ja estava bé, em van donar un te i galetones... quin relax!
Em van dir que a vegades ja passa això, quan la gent s'hi està massa estona! En una web he trobat "Slowly soak into the tub. Do not stay too long or the high water temperature may make you feel dizzy." I és el que em va passar a mi. Una sensació ben estranya, tot plegat!
Des d'allà, bus fins a Nikko, tren fins a Tokyo/Asakusa i tren fins a Yokohama, on vaig parar-me a sopar que tenia una gaaaaaaaanaaaaaaaaaaa! I vaig menjar Gyudon, un bol enorme d'arròs amb vedella i ceba i no sé què més, i una sopa misu i una amanida! Hihi... I a dormir!
I ara també vaig a dormir que si no demà no estaré desperta per l'excursió! Quants posts avui! Oiasuminasai!
Aquesta va ser la meva primera parada, on començava la ruta de 9 km que vaig fer, des de les Ryuzu Falls fins a Yumoto-onsen. Tot el camí va seguint un riuet molt maco amb moltes cascades...
Aquí teniu un mapa del parc nacional de Nikko (bé, de la zona):
Feia bastanta calor, però es passava per llocs bastant frescos. I hi havia molt japonesos. Moltes japoneses amb guants i com mànigues de jersei; deu ser de moda estar blanc, no sé.
A partir d'un punt, el camí es convertia en un camí de fusta. Trosso més nous que d'altres, a vegades amples, a vegades estrets... I amb tot de vegetació pel voltant. 
Es veia el volcà Nantai-san, molt bé:
I aquí tenim les cascades de Yudaki Falls, d'uns 75 m d'alçada. Quan li vaig dir a la Chika, em va dir que eren famoses pels suïcidis! De fet, em va dir, tots els llocs alts a Japó són famosos per suïcidis, com els "cliffs". 
Al final de la ruta arribaves a un llac i s'havia de donar la volta. Per allà em vaig creuar amb dos catalans molt macos, de Barcelona. Una parella jove que caminava per Japó! Vaig dir "sou els primers catalans que trobo" i em referia en un mes i mig! Ara ja n'he trobat més des d'aleshores... Ha sigut una setmana intensiva, aquesta!
I a l'altra banda del llac hi havia el poblet, on vaig acabar de dinar i descansar una mica. I a la guia vaig llegir que hi havia un templet, amb un onsen "Onsen-ji", així que hi vaig anar. Va costar una mica de trobar, sobretot perquè semblava una caseta... Va venir a obrir-me una dona gran amb un gran somriure, "500 yens 1 hour". Vaig entrar a dins i no hi havia ningú, així que vaig poder tirar un parell de fotos. Aquest onsen sí que era autèntic, i feia pudor de sulfur i tot!Aquí tenim el bany. L'aigua era tèrbola i moooooooooooolt calenta! No hi podia posar ni un peu, però per sort hi havia una aixeta d'aigua freda i la vaig engegar, i les dues aigües es van anar barrejant, fins que hi vaig poder entrar.
Em vaig anar posant mica en mica a dins, i vaig perdre una mica la noció del temps. I notava molta calor de cop i m'anava tirant cubells d'aigua gelada pel cap. Amb tot això va anar entrant gent fins que érem 4 o 5 dones pel bany i voltants, a les aixetes per rentar-te abans:
Vaig sortir perquè ja no podia més, i un cop a fora, em vaig asseure en un cubell d'aquests que veieu i em vaig començar a trobar malament. Així que vaig sortir a fora i, de cop, no veia res. Noés estrelles. "Sumimasen", i van venir dues japoneses amb tovalloles d'aigua freda per posar-me-les al front! I em van portar en una habitació (jo només anava amb la tovallola) de tatami, i no vaig veure una taula d'aquelles petites que tenen al centre i hi vaig xocar, i em vaig estirar a terra. No veia res, però al moment d'estirar-me, vaig tornar al món! Va venir un noi i em va donar una ampolla d'un suc de poma que em vaig beure d'un glop i em vaig estar una estona estirada. Quan ja estava bé, em van donar un te i galetones... quin relax!
Em van dir que a vegades ja passa això, quan la gent s'hi està massa estona! En una web he trobat "Slowly soak into the tub. Do not stay too long or the high water temperature may make you feel dizzy." I és el que em va passar a mi. Una sensació ben estranya, tot plegat!Des d'allà, bus fins a Nikko, tren fins a Tokyo/Asakusa i tren fins a Yokohama, on vaig parar-me a sopar que tenia una gaaaaaaaanaaaaaaaaaaa! I vaig menjar Gyudon, un bol enorme d'arròs amb vedella i ceba i no sé què més, i una sopa misu i una amanida! Hihi... I a dormir!
I ara també vaig a dormir que si no demà no estaré desperta per l'excursió! Quants posts avui! Oiasuminasai!
Plans pel cap de setmana
Aquest cap de setmana anem d'excursió amb els del lab:
Hem llogat dos cotxes i anem cap a la península d'Izu, a dues hores i mitja de Yokohama cap a l'oest. No sé ben bé quin és el pla, però només sé que caminarem una mica, hi haurà Onsen, estarem en un hotel... Pinta bé. Avui li he preguntat a l'Eriko si havia de portar alguna cosa en especial (em referia a menjar, tovallola, banyador, sabates de camianar...) i m'ha respost "drinking and onsen". Encara ric... Però bé, almenys sé quines són les seves intencions...! Ja ho veieu que aquí a vegades al comunicació costa... I avui al matí he estat gairebé dues hores sentint presentacions en japonès. M'agrada com sona. I és molt curiós que no tenen cap paraula acabada en consonant, només en "n". Els hiragana i els katakana, són sil·làbics, i tos els sons o bé són vocals, o bé consonant+vocal, a part de la "n". Així doncs, els és complicat dir les paraules que acaben en consonant. Per dir, per exemple "soap" en anglès, diuen "so-ú-pa".
I avui l'Akio, al laboratori, s'ha fet una sopa miso. I a mi m'encanten! Així que li he dit que també en volia, i quan hem sortit del lab n'he anat a comprar. Ho venen en unes bosses on hi ha 10 racions. I llavors cada cop has de posar dos sobrets: en un hi ha els vegetals deshidrats (tipus ceba, alga, noséquèmés...) i a l'altra hi ha la salsa de miso. Només has d'afegir-hi aigua calenta i ja està. És ben bona! I què us penseu, que es menja amb cullera? I ara! Amb palets i xuclant del bol directament!
Bon profit i fins aviat!
Hem llogat dos cotxes i anem cap a la península d'Izu, a dues hores i mitja de Yokohama cap a l'oest. No sé ben bé quin és el pla, però només sé que caminarem una mica, hi haurà Onsen, estarem en un hotel... Pinta bé. Avui li he preguntat a l'Eriko si havia de portar alguna cosa en especial (em referia a menjar, tovallola, banyador, sabates de camianar...) i m'ha respost "drinking and onsen". Encara ric... Però bé, almenys sé quines són les seves intencions...! Ja ho veieu que aquí a vegades al comunicació costa... I avui al matí he estat gairebé dues hores sentint presentacions en japonès. M'agrada com sona. I és molt curiós que no tenen cap paraula acabada en consonant, només en "n". Els hiragana i els katakana, són sil·làbics, i tos els sons o bé són vocals, o bé consonant+vocal, a part de la "n". Així doncs, els és complicat dir les paraules que acaben en consonant. Per dir, per exemple "soap" en anglès, diuen "so-ú-pa".I avui l'Akio, al laboratori, s'ha fet una sopa miso. I a mi m'encanten! Així que li he dit que també en volia, i quan hem sortit del lab n'he anat a comprar. Ho venen en unes bosses on hi ha 10 racions. I llavors cada cop has de posar dos sobrets: en un hi ha els vegetals deshidrats (tipus ceba, alga, noséquèmés...) i a l'altra hi ha la salsa de miso. Només has d'afegir-hi aigua calenta i ja està. És ben bona! I què us penseu, que es menja amb cullera? I ara! Amb palets i xuclant del bol directament!
Bon profit i fins aviat!Dues famílies de la comarca per Yokohama
La setmana passada la meva mare em va dir que resulta que uns coneguts/amics/gent de Sant Julià (no vaig pas entendre qui) venien a Japó durant 15 dies. I sí sí, ja vaig rebre un parell de mails seus, i ahir finalment vam quedar. Van venir fins a Yokohama! Visca! (Dic això perquè ningú mai vol venir cap aquí... Com que és la germana petita de la gran ciutat, Tokyo, ningú ve cap aquí, sinó que la gent fa Tokyo, i després directament Kyoto, i més avall...; per altra banda, és normal, però això és perquè... no coneixen Yokoko!).
Doncs vam quedar a les 18h a l'estació, perquè jo treballava durant el dia, i em van avisar el dia abans i tot plegat... Però bé, m'ho vaig muntar bé i vam poder quedar una bona estona (encara que es va fer curt!).
Vam anar amb "caminant? metro? va, no, tren!" fins a Sakuragi-cho station, i allà vam anar fins a la gran imponent torre Landmarck que se'ns va aparèixer just al davant quan vam sortir de l'estació. Val 1000 yens (adults) pujar fins a la planta 69 (!) amb l'ascensor més ràpid de Japó. Ja us n'havia parlat. Però jo el cop que hi vaig anar, només vaig pujar per l'ascensor "no oficial" fins a la planta 45 i sense gaudir de vistes. Però aquest cop, què carai, amb l'ascensor fins a dalt de tot. Només dura uns 40-45 segons i les orelles es tapen de seguida, com si es tractés de l'enlairament d'un avió. Els pobres "ascensoristes" ja no deuen tenir orelles. Mentres puges, l'"ascensorista" recita un text-explicació en japonès, que en Santi va entendre perfectament i ens va traduir un cop a dalt.
Un cop a dalt... estàs molt amunt! Mireu:
Quina alçada eh! Es veia tota la ciutat de nit, amb totes les llumetes... Molt maca.
Aquest és l'estadi de beisbol de Yokohama, tot ben il·luminat:
Vam anar al bar de l'observatori a fer un beure i es va posar molt bé. Ara, després de la cervesa com la del post anterior, ja estava ben contenta. Aquí tenim la Berta i en Guillem, els dos més trapelles, fills d'en Santi i la Iolanda. La Berta es va enfadar molt perquè li va caure un got al terra, però quan li van donar un altre got ple de coca-cola, feia un somriure d'orella a orella! 
Vam baixar, ens vam perdre una mica per un centre comercial enorme i, quan semblava que no trobàvem res per sopar, vam trobar un sushi-bar. Així que vam seure a la barra a demanar sushi. Va ser molt divertit, perquè els cuiners eren molt riallers, i anaven dient "hai, hai" quan els demanaves una cosa. I hi havia una cambrera que parlava castellà! I... tenien poca feina o nosaltres feiem una pinta de monos de fira, perquè al final tots els cambrers ens estaven mirant i rient... Hihi! Aquí tenim alguns membres de la família que viu a Torelló, la Maria, en Climent i l'Arnau, al sushi-bar. 
Aquí alguns de l'altra família, l'Altimiras de Sant Julià/Calldetenes: l'Arnau/Oleguer, la Berta, en Guillem i en Santi al final, que no parava de menjar (hihi). També apareix la cambrera simpàtica al final. Potser es pensava que li feia la foto a ella!
I aquí la Laura, a la punta, de Torelló, i la Iolanda:
I, per últim, les "shells" que seien a davant d'en Santi. Eren uns monstres enormes... Com petxines, però amb una cua... O estaven molt contentes o... no ho entenc! Semblaven uns peixots!
I d'aquí a agafar el tren, jo cap a Wadamachi i ells cap a Shibuya! La veritat és que no vam fer massa cosa; però almenys van veure el port, que és maco. No vam arribar a Chinatown ni a la RedBrick house, ni al Yamashita Park... Però bé, espero que els agradés la visita! A mi em va agradar molt! I espero un pa amb tomàquet amb truita de patates a la tornada! Que ho trobo a faltar (una mica i prou, però!).
Això de trobar a faltar jo crec que s'ho fa un mateix. Si vols trobar a faltar, trobes a faltar, i si no, no. Per què passar-ho malament? Mmmmm... Jo he decidit no trobar a faltar res! (mmm...). Bdkfhdkfdhkfdj!
PD: Ah, per cert, al final ja vaig entendre la relació amb la família. O almenys algunes coses, com que són amics dels meus tiets i tietes des de fa molt temps, per l'atletisme i altres coses. En Santi i el meu tiet Ramon havien destrossat els Estats Units quan eren joves... Quin perill! Hi havien altres coincidències... El món és un mocador, "le monde est un mouchoir, de poche"!
Doncs vam quedar a les 18h a l'estació, perquè jo treballava durant el dia, i em van avisar el dia abans i tot plegat... Però bé, m'ho vaig muntar bé i vam poder quedar una bona estona (encara que es va fer curt!).
Vam anar amb "caminant? metro? va, no, tren!" fins a Sakuragi-cho station, i allà vam anar fins a la gran imponent torre Landmarck que se'ns va aparèixer just al davant quan vam sortir de l'estació. Val 1000 yens (adults) pujar fins a la planta 69 (!) amb l'ascensor més ràpid de Japó. Ja us n'havia parlat. Però jo el cop que hi vaig anar, només vaig pujar per l'ascensor "no oficial" fins a la planta 45 i sense gaudir de vistes. Però aquest cop, què carai, amb l'ascensor fins a dalt de tot. Només dura uns 40-45 segons i les orelles es tapen de seguida, com si es tractés de l'enlairament d'un avió. Els pobres "ascensoristes" ja no deuen tenir orelles. Mentres puges, l'"ascensorista" recita un text-explicació en japonès, que en Santi va entendre perfectament i ens va traduir un cop a dalt.
Un cop a dalt... estàs molt amunt! Mireu:
Quina alçada eh! Es veia tota la ciutat de nit, amb totes les llumetes... Molt maca.
Aquest és l'estadi de beisbol de Yokohama, tot ben il·luminat:
Vam anar al bar de l'observatori a fer un beure i es va posar molt bé. Ara, després de la cervesa com la del post anterior, ja estava ben contenta. Aquí tenim la Berta i en Guillem, els dos més trapelles, fills d'en Santi i la Iolanda. La Berta es va enfadar molt perquè li va caure un got al terra, però quan li van donar un altre got ple de coca-cola, feia un somriure d'orella a orella! 
Vam baixar, ens vam perdre una mica per un centre comercial enorme i, quan semblava que no trobàvem res per sopar, vam trobar un sushi-bar. Així que vam seure a la barra a demanar sushi. Va ser molt divertit, perquè els cuiners eren molt riallers, i anaven dient "hai, hai" quan els demanaves una cosa. I hi havia una cambrera que parlava castellà! I... tenien poca feina o nosaltres feiem una pinta de monos de fira, perquè al final tots els cambrers ens estaven mirant i rient... Hihi! Aquí tenim alguns membres de la família que viu a Torelló, la Maria, en Climent i l'Arnau, al sushi-bar. 
Aquí alguns de l'altra família, l'Altimiras de Sant Julià/Calldetenes: l'Arnau/Oleguer, la Berta, en Guillem i en Santi al final, que no parava de menjar (hihi). També apareix la cambrera simpàtica al final. Potser es pensava que li feia la foto a ella!
I aquí la Laura, a la punta, de Torelló, i la Iolanda:
I, per últim, les "shells" que seien a davant d'en Santi. Eren uns monstres enormes... Com petxines, però amb una cua... O estaven molt contentes o... no ho entenc! Semblaven uns peixots!
I d'aquí a agafar el tren, jo cap a Wadamachi i ells cap a Shibuya! La veritat és que no vam fer massa cosa; però almenys van veure el port, que és maco. No vam arribar a Chinatown ni a la RedBrick house, ni al Yamashita Park... Però bé, espero que els agradés la visita! A mi em va agradar molt! I espero un pa amb tomàquet amb truita de patates a la tornada! Que ho trobo a faltar (una mica i prou, però!).Això de trobar a faltar jo crec que s'ho fa un mateix. Si vols trobar a faltar, trobes a faltar, i si no, no. Per què passar-ho malament? Mmmmm... Jo he decidit no trobar a faltar res! (mmm...). Bdkfhdkfdhkfdj!
PD: Ah, per cert, al final ja vaig entendre la relació amb la família. O almenys algunes coses, com que són amics dels meus tiets i tietes des de fa molt temps, per l'atletisme i altres coses. En Santi i el meu tiet Ramon havien destrossat els Estats Units quan eren joves... Quin perill! Hi havien altres coincidències... El món és un mocador, "le monde est un mouchoir, de poche"!
Aquest home es mereix un post!
En Salti Altimiras! Mireu-lo que feliç! A dalt de tot de la Landmark tower, amb una gerra de mig litre de cervesa i amb les ulleres de sol, com tot un japonès! =)
(Ja sabia que el posaria al bloc... Espero que t'hagi agradat ;)
dimecres, 18 d’agost del 2010
Cascades!
Després dels temples, el dissabte vaig agafar un autobús i vam pujar i pujar per una carretera amb molts revolts. Fins i tot pels altaveus deien que t'agafessis fort i que si hi havia nens petits que vigiléssin. (Una mica exagerats, tot s'ha de dir).
Vaig parar a una parada on hi havia un telefèric:
El telefèric només servia per anar a un observatori on es veia això:
Bonic, no? És el poble de Chuzen-ji, amb el llac Chuzen-ji al costat i les cascades Kegon. Molt bonic. Ja eren les 17h i l'últim telefèric sortia a aquella hora, així que vaig baixar a baix. I després vaig anar caminant per la carretera, uns 20 minuts per arribar al poble que heu vist. La carretera va començar molt maca, però de sobte va aparèixer un túnel. Allò que te'l trobes de sobte, i de cop no veus el final, ni per una banda ni per l'altra. Més de 800 m feia el túnel, que no són pocs! Més de 10 minuts caminant per aquella mena de vídeojoc; em va començar a entrar la paranoia de la claustrofòbia i vaig començar a parlar sola, i només sentia els cotxes que anaven rapidíssims pel meu costat... Tot molt efereïdor. Quina pel·lícula! I de cop, llum! La sortida! Ole!
Al cap de poc ja era davant de les cascades mateixes, precioses.
I després vaig anar caminant fins al llac, passant per sota una porta Torii immensa que englobava tota la carretera, i tothom hi havia de passar forçosament per sota.
Després de la volteta, vaig agafar el bus de quarts de 7, i cap a Nikko! Que aquí es fa fosc d'hora i encara havia d'arribar a l'hostal! Quan vaig reservar-lo no em vaig fixar on quedava exactament, i un cop vist al mapa, tela! El meu hostal estava a mitja horeta caminant pel centre, enmig de verd i natura i arbres... Quan vaig baixar del bus just plovia i va continuar durant uns 20 minuts. Soleta, caminant per una carretera que no hi passava cap cotxe, enmig de tan verd! Era maquíssim, la veritat. Vaig trobar una "brewery" on feien la cervesa Nikko, que volia tastar, però just ja havien tancat (devien ser poc més de les set!). Però bé, vaig preguntar si sabien on era l'hostal i em van indicar tot dient-me "Be careful, it's getting dark". I en dos segons es va fer fosc, però just quan veia la porta de l'hotel. 
En aquell moment, a més, arribava un taxi, d'on en va sortir una dona, i tres nois (francesos, perquè van dir "bon soir") amb bosses de menjar. A la porta hi havia uns cistells amb sabatilles i tot de sabates, ja que te les havies de treure per entrar a l'hostal. 
Un cop a dins, se'ns apareix un noi jove, tot rosset amb el cabell mitja melena. Vaig deixar que parlés primer la dona, i el noi em va dir "Have a seat while you wait"; així que em vaig asseure en un sofà fantàstic, tota molla i rebentada; a l'altre sofà hi havia un home tipus Miyagui, que més tard vaig saber que era el cuiner i amo del negoci. Quan la dona (de Wiskonsin) va estar enllestida, el noi em va cridar. I resulta que era alemany, i parlava espanyol d'Argentina! Però bé, vam parlar majoritàriament en anglès. Després de pagar i parlar una mica, li vaig dir si tenien alguna cosa de menjar (el dinner en teoria era a les 6:30 i ja passava més d'una hora); però em va dir que em podien fer un curry&rice, i jo encantada! Abans, per això, vaig anar a l'habitació. Era una habitació amb 2 lliteres, però no hi havia ningú més. I un lavabo petitó però no hi faltava res de res! Una bona dutxa d'aigua calenta, i a sopar!
A la sala érem jo sopant, l'americana a l'ordinador, el noi amb el seu portàtil, el cuiner mirant el futbol, i els nois francesos al sofà també mirant la tele. La Nina (americana) va venir allà i també va demanar si li podien fer menjar, així que vam sopar juntes i vam estar parlant. Resulta que ella havia vingut a Japó amb uns amics, però es veu que la cosa no havia anat gaire bé, i els últims dos dies ella havia decidit anar a Nikko sola, i es trobarien a l'aeroport més tard. Em va caure bé. Era psicòloga i tenia una filla de 12 anys.
Quan ja anava a dormir, el pare dels francesos em va dir "bon soir" pel passadís, i li vaig contestar amb el mateix "bon soir". "Parlez-vous français?", "Un petit peu, oui.". I així vam començar a xerrar, i em va explicar que tenien 5 fills i que viatjaven per Japó amb la family, i que eren de París i que ell treballava en una empresa que també tenien negocis amb Japó, i mil coses més.
A 2/4 d'11 ja em vaig posar al llit... Que bé que s'hi estava! Vaig dormir tot d'una tirada fins a les set del matí; els ulls se'm van obrir de cop sense despertador... Però això ja és una altra història...
Vaig parar a una parada on hi havia un telefèric:
El telefèric només servia per anar a un observatori on es veia això:
Bonic, no? És el poble de Chuzen-ji, amb el llac Chuzen-ji al costat i les cascades Kegon. Molt bonic. Ja eren les 17h i l'últim telefèric sortia a aquella hora, així que vaig baixar a baix. I després vaig anar caminant per la carretera, uns 20 minuts per arribar al poble que heu vist. La carretera va començar molt maca, però de sobte va aparèixer un túnel. Allò que te'l trobes de sobte, i de cop no veus el final, ni per una banda ni per l'altra. Més de 800 m feia el túnel, que no són pocs! Més de 10 minuts caminant per aquella mena de vídeojoc; em va començar a entrar la paranoia de la claustrofòbia i vaig començar a parlar sola, i només sentia els cotxes que anaven rapidíssims pel meu costat... Tot molt efereïdor. Quina pel·lícula! I de cop, llum! La sortida! Ole!
Al cap de poc ja era davant de les cascades mateixes, precioses.
I després vaig anar caminant fins al llac, passant per sota una porta Torii immensa que englobava tota la carretera, i tothom hi havia de passar forçosament per sota.
Després de la volteta, vaig agafar el bus de quarts de 7, i cap a Nikko! Que aquí es fa fosc d'hora i encara havia d'arribar a l'hostal! Quan vaig reservar-lo no em vaig fixar on quedava exactament, i un cop vist al mapa, tela! El meu hostal estava a mitja horeta caminant pel centre, enmig de verd i natura i arbres... Quan vaig baixar del bus just plovia i va continuar durant uns 20 minuts. Soleta, caminant per una carretera que no hi passava cap cotxe, enmig de tan verd! Era maquíssim, la veritat. Vaig trobar una "brewery" on feien la cervesa Nikko, que volia tastar, però just ja havien tancat (devien ser poc més de les set!). Però bé, vaig preguntar si sabien on era l'hostal i em van indicar tot dient-me "Be careful, it's getting dark". I en dos segons es va fer fosc, però just quan veia la porta de l'hotel. 
En aquell moment, a més, arribava un taxi, d'on en va sortir una dona, i tres nois (francesos, perquè van dir "bon soir") amb bosses de menjar. A la porta hi havia uns cistells amb sabatilles i tot de sabates, ja que te les havies de treure per entrar a l'hostal. 
Un cop a dins, se'ns apareix un noi jove, tot rosset amb el cabell mitja melena. Vaig deixar que parlés primer la dona, i el noi em va dir "Have a seat while you wait"; així que em vaig asseure en un sofà fantàstic, tota molla i rebentada; a l'altre sofà hi havia un home tipus Miyagui, que més tard vaig saber que era el cuiner i amo del negoci. Quan la dona (de Wiskonsin) va estar enllestida, el noi em va cridar. I resulta que era alemany, i parlava espanyol d'Argentina! Però bé, vam parlar majoritàriament en anglès. Després de pagar i parlar una mica, li vaig dir si tenien alguna cosa de menjar (el dinner en teoria era a les 6:30 i ja passava més d'una hora); però em va dir que em podien fer un curry&rice, i jo encantada! Abans, per això, vaig anar a l'habitació. Era una habitació amb 2 lliteres, però no hi havia ningú més. I un lavabo petitó però no hi faltava res de res! Una bona dutxa d'aigua calenta, i a sopar!
A la sala érem jo sopant, l'americana a l'ordinador, el noi amb el seu portàtil, el cuiner mirant el futbol, i els nois francesos al sofà també mirant la tele. La Nina (americana) va venir allà i també va demanar si li podien fer menjar, així que vam sopar juntes i vam estar parlant. Resulta que ella havia vingut a Japó amb uns amics, però es veu que la cosa no havia anat gaire bé, i els últims dos dies ella havia decidit anar a Nikko sola, i es trobarien a l'aeroport més tard. Em va caure bé. Era psicòloga i tenia una filla de 12 anys.
Quan ja anava a dormir, el pare dels francesos em va dir "bon soir" pel passadís, i li vaig contestar amb el mateix "bon soir". "Parlez-vous français?", "Un petit peu, oui.". I així vam començar a xerrar, i em va explicar que tenien 5 fills i que viatjaven per Japó amb la family, i que eren de París i que ell treballava en una empresa que també tenien negocis amb Japó, i mil coses més.
A 2/4 d'11 ja em vaig posar al llit... Que bé que s'hi estava! Vaig dormir tot d'una tirada fins a les set del matí; els ulls se'm van obrir de cop sense despertador... Però això ja és una altra història...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)