dilluns, 9 d’agost de 2010

Tatxin-tatxan!

Konbanwa!
Avui he descobert que la xinesa amb la qui comparteixo cuina i lavabo té 48 anys! Ostres, no ho hagués dit mai... Una mica més gran que jo, sí que m'ho pensava, però hagués dit 35 com a molt. I m'ha dit que té una filla de 21 anys.
Suposo que influeix el context en el que l'he conegut (estem vivint les dues en una "private room", anem a la universitat cada dia...), però també he de reconèixer que em costa molt copsar l'edat dels japonesos (i dels asiàtics en general, pel que veig). Els veig tots més joves del que són. L'altre dia també en parlava amb la Chica-San, i ella em deia que veia els europeus més vells del que eren. Segons ella, els japonesos són de complexió més petita i menys peluts. També he llegit en un fòrum de la xarxa que, com que els avantpassats asiàtics havien hagut de passar èpoques de molt fred, es veu que acumulen més teixit adipós a sota la pell, amb la qual cosa no es deshidrata tant i es manté jove durant més temps. També parlen del menjar més sa, de la selecció natural que fa que els que tenen més descèndència són els que tenen més pinta de jove i aleshores passen els seus gens més que no els que fan pinta de vells... No sé si tot són especulacions o no. Jo crec que tot és acostumar-s'hi. Els humans tenim l'habilitat (o no) d'acostumar-nos fàcilment a les situacions (encara que d'entrada ens sembli molt difícil). Per contra, a les coses a les quals no estem acostumats, ens sobten d'entrada i ens semblen fora de lloc. Així, com que no estic acostumada a veure els caràcters dels asiàtics i distingir adults de joves, potser és per això que m'és difícil. Algú en té alguna idea?
A part d'això, avui hem anat a dinar a un restaurant molt mini-petit-minúscul (de només 2 taules de 4 persones cada una) i molt casolà que hi ha just al costat de la uni, davant la botiga Yama-San. És un restauant que porten dos vellets (aquests sí que semblen vells, tot i que potse r semblen més joves del que són també!) -mireu la foto- i fan soba (els fideus llargs de farina marró) i tempura. Oh, que bo tot plegat! M'ha agradat molt anar-hi perquè molt sovint hi passo per davant, per anar a comprar o per anar a agafar l'autobus, i sempre sento l'olor que fa i que se sent des del carrer... Mmmm... Crec que hi aniré més sovint! Aquest era el meu plat. He menjat la "cold soba", que són els fideus, que s'han de submergir ("dip") a la salsa que hi ha al bol del costat (tentsuyu), on prèviament hi has abocat les "spring onions" i el wasabi. També hi ha nori i tempura per sobre. És un plat molt refrescant per l'estiu, comparat amb el ramen, que et fa pujar tota l'escalfor per dins i que considero més un plat d'hivern. Això sí, els dos exquisits...

I per què el post es titula tatxin-tatxan? Doncs demà potser ho descobrireu...

3 comentaris:

Fumée Humo Smoke Fum ha dit...

Tinc una idea. Podries demanar als teus pares si els o als seus abanspassats van passar molt fred!
Quand nous voyons un Homme en europe qui n'est pas typé européen (je veux dire comme la majorité des gens vivant dans notre région d'origine), nous le remarquons sur l'instant. Cependant nous ne pretons attention qu'aux différences les plus visibles (la couleur de peau, la taille, les cheveveux, etc) pour pouvoir les différencier des autres alors que pour différencier quelqu'un avec les charactéristiques physiques les plus communes nous devons alors rentrer dans le détail (couleur des yeux, démarche, traits du visage, etc.). Du coup, à notre époque, et d'autant plus à Barcelone qui est une ville cosmopolite et touristique, nous ne pouvons pas dire que nous ne soommes pas habitué à voir des asiatiques par exemple. Seulement, nous ne nous arrêtons pas assez "à les regarder" pour pouvoir les distinguer.
Donc, c'est un début d'idée intégralement improvisée.

Sayonara!

La lectora corrent ha dit...

"Segons ella, els japonesos són de complexió més petita i menys peluts."
L'única vegada que he estat en un lloc de karaoke va ser a Kyoto, el 1989. En el grup de BCN en què jo anava hi havia un investigador del CSIC que és de pell morena i cabell negre i espès per tot arreu (si més no la part que es veu). Duia la camisa una mica oberta i li sortia el pèl del pit. Dues cambreres se'l miraven amb admiració i un japonès que ens acompanyava va dir al català que és descordés una mica més la camisa, que les dones japoneses trobaven molt atractius els homes peluts. Quan el noi ho va fer, les japoneses van fer un xiscle que semblava alhora d'espant i d'admiració i van esclafir a riure. Jo crec que era com si la Regina dos Santos s'hagués descordat la brusa i hagués ensenyat el seu mamellam, però en versió masculina.

amay ha dit...

Quin riure la teva història, lectora!