divendres, 20 d’agost de 2010

Dues famílies de la comarca per Yokohama

La setmana passada la meva mare em va dir que resulta que uns coneguts/amics/gent de Sant Julià (no vaig pas entendre qui) venien a Japó durant 15 dies. I sí sí, ja vaig rebre un parell de mails seus, i ahir finalment vam quedar. Van venir fins a Yokohama! Visca! (Dic això perquè ningú mai vol venir cap aquí... Com que és la germana petita de la gran ciutat, Tokyo, ningú ve cap aquí, sinó que la gent fa Tokyo, i després directament Kyoto, i més avall...; per altra banda, és normal, però això és perquè... no coneixen Yokoko!).

Doncs vam quedar a les 18h a l'estació, perquè jo treballava durant el dia, i em van avisar el dia abans i tot plegat... Però bé, m'ho vaig muntar bé i vam poder quedar una bona estona (encara que es va fer curt!).

Vam anar amb "caminant? metro? va, no, tren!" fins a Sakuragi-cho station, i allà vam anar fins a la gran imponent torre Landmarck que se'ns va aparèixer just al davant quan vam sortir de l'estació. Val 1000 yens (adults) pujar fins a la planta 69 (!) amb l'ascensor més ràpid de Japó. Ja us n'havia parlat. Però jo el cop que hi vaig anar, només vaig pujar per l'ascensor "no oficial" fins a la planta 45 i sense gaudir de vistes. Però aquest cop, què carai, amb l'ascensor fins a dalt de tot. Només dura uns 40-45 segons i les orelles es tapen de seguida, com si es tractés de l'enlairament d'un avió. Els pobres "ascensoristes" ja no deuen tenir orelles. Mentres puges, l'"ascensorista" recita un text-explicació en japonès, que en Santi va entendre perfectament i ens va traduir un cop a dalt.

Un cop a dalt... estàs molt amunt! Mireu:
Quina alçada eh! Es veia tota la ciutat de nit, amb totes les llumetes... Molt maca.
Aquest és l'estadi de beisbol de Yokohama, tot ben il·luminat:
Vam anar al bar de l'observatori a fer un beure i es va posar molt bé. Ara, després de la cervesa com la del post anterior, ja estava ben contenta. Aquí tenim la Berta i en Guillem, els dos més trapelles, fills d'en Santi i la Iolanda. La Berta es va enfadar molt perquè li va caure un got al terra, però quan li van donar un altre got ple de coca-cola, feia un somriure d'orella a orella! Vam baixar, ens vam perdre una mica per un centre comercial enorme i, quan semblava que no trobàvem res per sopar, vam trobar un sushi-bar. Així que vam seure a la barra a demanar sushi. Va ser molt divertit, perquè els cuiners eren molt riallers, i anaven dient "hai, hai" quan els demanaves una cosa. I hi havia una cambrera que parlava castellà! I... tenien poca feina o nosaltres feiem una pinta de monos de fira, perquè al final tots els cambrers ens estaven mirant i rient... Hihi! Aquí tenim alguns membres de la família que viu a Torelló, la Maria, en Climent i l'Arnau, al sushi-bar. Aquí alguns de l'altra família, l'Altimiras de Sant Julià/Calldetenes: l'Arnau/Oleguer, la Berta, en Guillem i en Santi al final, que no parava de menjar (hihi). També apareix la cambrera simpàtica al final. Potser es pensava que li feia la foto a ella!
I aquí la Laura, a la punta, de Torelló, i la Iolanda:
I, per últim, les "shells" que seien a davant d'en Santi. Eren uns monstres enormes... Com petxines, però amb una cua... O estaven molt contentes o... no ho entenc! Semblaven uns peixots!I d'aquí a agafar el tren, jo cap a Wadamachi i ells cap a Shibuya! La veritat és que no vam fer massa cosa; però almenys van veure el port, que és maco. No vam arribar a Chinatown ni a la RedBrick house, ni al Yamashita Park... Però bé, espero que els agradés la visita! A mi em va agradar molt! I espero un pa amb tomàquet amb truita de patates a la tornada! Que ho trobo a faltar (una mica i prou, però!).

Això de trobar a faltar jo crec que s'ho fa un mateix. Si vols trobar a faltar, trobes a faltar, i si no, no. Per què passar-ho malament? Mmmmm... Jo he decidit no trobar a faltar res! (mmm...). Bdkfhdkfdhkfdj!

PD: Ah, per cert, al final ja vaig entendre la relació amb la família. O almenys algunes coses, com que són amics dels meus tiets i tietes des de fa molt temps, per l'atletisme i altres coses. En Santi i el meu tiet Ramon havien destrossat els Estats Units quan eren joves... Quin perill! Hi havien altres coincidències... El món és un mocador, "le monde est un mouchoir, de poche"!