Cascades!

Després dels temples, el dissabte vaig agafar un autobús i vam pujar i pujar per una carretera amb molts revolts. Fins i tot pels altaveus deien que t'agafessis fort i que si hi havia nens petits que vigiléssin. (Una mica exagerats, tot s'ha de dir).
Vaig parar a una parada on hi havia un telefèric:
El telefèric només servia per anar a un observatori on es veia això:Bonic, no? És el poble de Chuzen-ji, amb el llac Chuzen-ji al costat i les cascades Kegon. Molt bonic. Ja eren les 17h i l'últim telefèric sortia a aquella hora, així que vaig baixar a baix. I després vaig anar caminant per la carretera, uns 20 minuts per arribar al poble que heu vist. La carretera va començar molt maca, però de sobte va aparèixer un túnel. Allò que te'l trobes de sobte, i de cop no veus el final, ni per una banda ni per l'altra. Més de 800 m feia el túnel, que no són pocs! Més de 10 minuts caminant per aquella mena de vídeojoc; em va començar a entrar la paranoia de la claustrofòbia i vaig començar a parlar sola, i només sentia els cotxes que anaven rapidíssims pel meu costat... Tot molt efereïdor. Quina pel·lícula! I de cop, llum! La sortida! Ole!
Al cap de poc ja era davant de les cascades mateixes, precioses.
I després vaig anar caminant fins al llac, passant per sota una porta Torii immensa que englobava tota la carretera, i tothom hi havia de passar forçosament per sota.
Després de la volteta, vaig agafar el bus de quarts de 7, i cap a Nikko! Que aquí es fa fosc d'hora i encara havia d'arribar a l'hostal! Quan vaig reservar-lo no em vaig fixar on quedava exactament, i un cop vist al mapa, tela! El meu hostal estava a mitja horeta caminant pel centre, enmig de verd i natura i arbres... Quan vaig baixar del bus just plovia i va continuar durant uns 20 minuts. Soleta, caminant per una carretera que no hi passava cap cotxe, enmig de tan verd! Era maquíssim, la veritat. Vaig trobar una "brewery" on feien la cervesa Nikko, que volia tastar, però just ja havien tancat (devien ser poc més de les set!). Però bé, vaig preguntar si sabien on era l'hostal i em van indicar tot dient-me "Be careful, it's getting dark". I en dos segons es va fer fosc, però just quan veia la porta de l'hotel. En aquell moment, a més, arribava un taxi, d'on en va sortir una dona, i tres nois (francesos, perquè van dir "bon soir") amb bosses de menjar. A la porta hi havia uns cistells amb sabatilles i tot de sabates, ja que te les havies de treure per entrar a l'hostal. Un cop a dins, se'ns apareix un noi jove, tot rosset amb el cabell mitja melena. Vaig deixar que parlés primer la dona, i el noi em va dir "Have a seat while you wait"; així que em vaig asseure en un sofà fantàstic, tota molla i rebentada; a l'altre sofà hi havia un home tipus Miyagui, que més tard vaig saber que era el cuiner i amo del negoci. Quan la dona (de Wiskonsin) va estar enllestida, el noi em va cridar. I resulta que era alemany, i parlava espanyol d'Argentina! Però bé, vam parlar majoritàriament en anglès. Després de pagar i parlar una mica, li vaig dir si tenien alguna cosa de menjar (el dinner en teoria era a les 6:30 i ja passava més d'una hora); però em va dir que em podien fer un curry&rice, i jo encantada! Abans, per això, vaig anar a l'habitació. Era una habitació amb 2 lliteres, però no hi havia ningú més. I un lavabo petitó però no hi faltava res de res! Una bona dutxa d'aigua calenta, i a sopar!A la sala érem jo sopant, l'americana a l'ordinador, el noi amb el seu portàtil, el cuiner mirant el futbol, i els nois francesos al sofà també mirant la tele. La Nina (americana) va venir allà i també va demanar si li podien fer menjar, així que vam sopar juntes i vam estar parlant. Resulta que ella havia vingut a Japó amb uns amics, però es veu que la cosa no havia anat gaire bé, i els últims dos dies ella havia decidit anar a Nikko sola, i es trobarien a l'aeroport més tard. Em va caure bé. Era psicòloga i tenia una filla de 12 anys.
Quan ja anava a dormir, el pare dels francesos em va dir "bon soir" pel passadís, i li vaig contestar amb el mateix "bon soir". "Parlez-vous français?", "Un petit peu, oui.". I així vam començar a xerrar, i em va explicar que tenien 5 fills i que viatjaven per Japó amb la family, i que eren de París i que ell treballava en una empresa que també tenien negocis amb Japó, i mil coses més.A 2/4 d'11 ja em vaig posar al llit... Que bé que s'hi estava! Vaig dormir tot d'una tirada fins a les set del matí; els ulls se'm van obrir de cop sense despertador... Però això ja és una altra història...