Kamakura, que maca que és!

Dilluns, com que era festa, vaig aprofitar per viatjar una mica. Però no garie lluny! Vaig anar amb tren fins a Kamakura, perquè em van dir que era un poble a l'estil tradicional, amb molts temples i platja! Així que la nit abans em vaig llegir la LonelyPlanet i vaig fer la ruta que proposaven. Vaig baixar a l'estació de Kita-Kamakura, que no està al centre del poble, però està a prop d'uns temples preciosos, i des d'on s'agafa la ruta del Daibutsu, que vol dir "buda gegant". I és que Kamakura també és coneguda per tenir una estàtua d'un bida immens, dins del qual s'hi pot entrar!

Així que ja em veieu a mi, amb 2 L d'aigua a la motxilla, un parell d'onigiris (són els triangles d'arròs amb nori peix), unes galetones i un brick de suc de taronja, d'excursió! Feia molta calor! També portava el biquini posat i la tovallola al sarró, i les ulleres de sol! Ah, això us volia comentar. No he vist a cap (gairebé cap) japonès amb ulleres de sol! I mira que en fa molt! Però no deu ser moda ni costum, no sé. Ben diferent que a Mèxic, que no veies ningú sense ulleres de sol, d'aquelles que et tapen mitja cara. Curiós.

Primer vaig anar al temple d'Engaku-ji, al de Tokei-ji i al de Jochi-ji. El primer, el més maco per mi. Amb uns jardins molt macos, moltes castetes, la campana més grossa que he vist mai (del 1301). Hi havia alguns monjos budistes corrent per allà. És curiós perquè el budisme i el xintoisme (o shintoisme) es barregen, s'accepten els dos. Ja em va dir la Noriko que a Japó no tenien confllictes amb les religions. I és ben cert. Almenys amb aquestes dues =)
Vaig tirar un munt de fotos, però aquí només us en mostro algunes. Hi havia molts turistes occidentals, també. I és curiós, perquè eren els que em mirava més, vull dir, que destacaven! Ja estic acostumada a conviure entre japonesos...

El de Tokei-ji es veu que era un temple que seriva de refuti per les dones que es volien divorciar. Com aquells del Sankeien-Garden. Com que devia estar mal vist... I tenia un bosc amb uns arbres immensos i molt alts!

Al tercer, de fet, només el vaig veure de fora. Perquè just al costat ja començava la ruta del Daibutsu: 3,5 km entremig del bosc; un camí preciós. I, a més, pel camí també hi ha algunes atraccions molt maques.

Diu la meva mare que he nascut amb la flor al cul, però jo diria que tinc sort d'estar entre els japonesos tan amables. Per què ho dic? Doncs perquè quan estava caminant per la ruta del Daibutsu, un home gran, potser entre 65 i 70 anys, molt esportiu, em diu en anglès "Hey, where are you going? To see Daibutsu?". I jo li dic que sí, i ell em diu "Can I come with you?". Potser així sona molt malament, però no ho va ser en absolut. Era simplement un jubiliat que anava a caminar i tenia ganes de parlar amb algú. I em va servir de guia i em va explicar moltes coses!

Es diu Yamamoto, i també era enginyer químic! Havia treballat tota la seva vida a una "oil company" a Yokohama, justament les que hi ha davant del Sankeien Garden, de la foto del post d'ahir. I ara, jubilat, es dedicava a aprendre llengües. Va ser molt divertit, perquè sabia parlar, a part del japonès i l'anglès, castellà, francès i alemany! Bé, aquestes tres últimes, menys bé, però ja s'espavilava ja! Vam tenir converses en els 4 idiomes comuns! Perquè jo li vaig dir que també parlava francès i alemany. Va ser molt divertit. Aquí el veieu en aquesta foto:

Va ser ell qui em va portar fins a l'estàtua d'en Yoritomo Minamoto, als jardins de Genjiyama-koen; també em va portar fins al Zeniarai-benten, que és un petit temple, on s'hi arriba passant per sota una cova, i on has de mullar els teus diners perquè es multipliquin x10. Jo hi vaig mullar unes quantes monedes, però no gaires!

I després em va portar fins a un santuari amagat, un santuari d'una guineu, fox, zorra; el Sasuke-inari jinja, que queda enmig de la junga i té 25 portes Torii davant seu! Molt maco. Després, a corre-cuita es va acomiadar, perquè feia tard per dinar a casa seva. I jo sola vaig continuar la ruta a peu fins arribar al gran Daibutsu. És una estàtua bastant lletjota, de fet. I s'hi pot entrar a dins pagant 20 yens extres, que vaig fer, ja que hi era. I a dins, quina calor! Em va venir una sensació de claustrofòbia al principi, però tot va quedar arreglat en uns minutets. Aquestes devien ser les seves sandàlies:

Des d'allà, vaig anar caminant fins a un altre temple, el Hase-Dera, on hi havia molta gent, i cap a la platja falta gent! Hi havia bastanta gent, però vaig trobar un lloc tranquil·let. La sorra no és marró, sinó grisa, i sembla fang. Suposo que pel fet que Japó és una illa volcànica, no?
I l'aigua estava tan calentona i... genial. I no t'enfonsaves mai, era planíssima! Vaig estar-m'hi una estona i em vaig quedar adormida a la tovallola. Quan em vaig llevar, gairebé una hora més tard, vaig anar cap al centre, a agafar el tren a l'estació de Kamakura, tot passant entremig dels corbs, que no sé pas què picotejaven a la sorra:
El centre és molt bonic, i ple de botiguetes d'aquestes que t'ho compraries tot! I cap a casa falta gent, ben cansada de tot el cap de setmana!

Avui dos nois del lab han fet un examen oral, i anaven els dos amb camisa i corbata i amb un suite! I quan han tornat, han dit que havien aprovat i portaven una caixa plena de pastissos! Hem tingut un bon esmorzar abans de dinar! Boníssims!

PD: He acabat ara mateix 24. Amb llàgrimes als ulls... Que bleda que sóc! Bé, a dormir que ja toca!