diumenge, 4 de juliol de 2010

Nichiioobi, 07/03/2010

Oiasuminasai!

Al final ahir a la nit em vaig tornar a dormir després d'escriure al bloc i m'he llevat avui a les 8h, així que vaig dormir unes 12 hores en total. Déu n'hi do! Avui, a part d'empassar-me tota la tercera temporada de "The Big Bang Theory" i llegir-me tot el llibre "Moments de Japó" de dalt a baix, també he fet algunes cosetes pel barri:

No aconsegueixo orientar-me en el meu barri! És molt trist, però els carrers estan fets d'una manera imprevisibles. Vols anar a un lloc, i el carrer se'n va cap a un altre lloc, és increïble! Al matí he anat a córrer una mica, rodejant el campus (que en principi hauria de ser una cosa fàcil) i m'he ben perdut. A la tarda, he decidit mirar el googlemaps i fer-me un esbós del mapa en una llibreta. Tot ha començat bé fins que zaaaaas!... ja no estava al lloc on havia d'estar. Al final acabo tornant a casa, ja que sé "cap a on" he d'anar, però és difícil. Però no és culpa meva. He llegit al llibre "Moments de Japó" que es veu que totes les ciutats de Japó, excepte Kyoto, estan fetes amb els carrers enrevessats i sense cap ordre "per despistar l'enemic". Però es veu que molta gent del propi barri es despista i es perd! Ho veieu com no sóc jo? Kyoto és l'única ciutat quadriculada, com Barcelona, ja que està feta seguint estils urbanístics xinesos (diuen).

Això sí, perdre's té els seus avantages. Tot passejant m'he trobat davant d'un temple xintoista. I com ho saps, us pregunteu? Doncs perquè hi havia tres "portes Torii" a davant, de color taronja. Segur que n'heu vist en alguna fotografia de Japó, però aquí sota us poso les que he vist jo. Quan les travessses, simbolitza que entres en terreny sagrat. Es veu que si hi tires una pedra (petita) i s'hi aguanta, et porta bona sort; però si cau a terra, mala sort (jo no ho he provat perquè quan hi era no hi he pensat!). El temple, però, era ben petit, i ple de taranyines per fora. La porta estava tancada, però entre les reixes taronges en forma d'espiral, es podria intuir unes estàtues, i espelmes, i flors i mil cosetes més...
També m'he trobat amb molts corbs. Es veu que la metròpolis on estic (la més gran del món! amb més de 30 milions d'habitants, increïble) està ple de corbs. Es posen als fils d'electricitat i criden i criden. Són molt grans però bonics. Es veu que també són lladres si fas picnics.


També m'he trobat un parc, on hi havia uns japonesos jugant a futbol (!), unes pistes de tennis, i unes pistes de tir amb arc. Els de tir amb arc feien tot un protocol per tirar. Anaven vestits amb "hakama" (com uns pantalons-faldilla) i tenien un arc immens. S'agenollaven, posaven la fletxa a l'arc, s'aixecaven (tot molt lentament) i després de meditar, tiraven la fletxa a una diana molt petitona que devia estar a uns 20 metres de distància.

M'he assegut al parc una estona (a la tarda, quan hi he tornat) i els insectes m'han picat per tot el cos (he contat unes 14 picades).

Avui he anat a dinar amb l'Anne-Claire, la francesa companya de pis. També té 25 anys, fa el doctorat i va estudiar Enginyeria Química. Però està aquí només un mes. Quan hem sortir, cap a la una, feia moooooolta calor. I com que els carrers no són pas plans, doncs la calor encara es notava més. Entràvem a les botigues perquè ens toqués l'aire acondicionat... I hem vist que els diumenges, pel nostre barri, les botigues estan obertes però els restaurants japonesos que hem trobat estaven tancats. Total, que hem entrat dins un nepalès. Però l'Anne-Claire, just després d'asseure's, li ha vingut mareig... Feia una cara! Ha demanat aigua, i durant ben bé 10 minuts estava en un altre món. Diu que era per la diferència de temperatura entre dins i fora, i perquè feia estona que no menjava... M'he espantat una mica perquè per un moment em pensava que cauria al terra, però al final, amb una mica d'arròs i aigua, tot s'ha arreglat. M'ho he passat bé amb ella; potser sortim un altre dia.

La xinesa que viu aquí ara m'acaba de dir que avui ha netejat i que hem de netejar un cop a la setmana cadascú, així com comprar el paper de vàter. Em fa molta gràcia la xinesa. Va dient "so, so, so" i parlant una barreja d'anglès-japonès (japanglès en podem dir).

Us explicaria mil altres curiositats que he llegit al llibre, però per avui ja n'hi ha prou! A dormir!